Fa uns quants anys el debat encara era entre creixement i desenvolupament. Uns i altres, emperò, feien esforços –i equilibris- per no renunciar al sacrosant dogma del necessari creixement com a garantia del benestar i la felicitat. Llavors –deia-, i d’açò en deu fer més de 30 anys, es va instal·lar la idea que el desenvolupament sostenible venia a ser una espècie de creixement que prometia el benestar de les persones sense malmetre el medi ambient. Era fals.
Ahir (7 d’agost de 2021) ens va deixar Josep Seguí i Mercadal, «una persona oberta, humaníssima i d’esperit sempre jove».
Arran del seu traspàs vull compartir, com si d’un recordatori-homenatge es tractés, tres retalls que poden servir per a conèixer i valorar a Josep Seguí. El primer retall és la fotografia de l’any 1967 on surt Josep Seguí amb els també capellans Bartomeu Febrer (“en Tomeuet”, com el coneixia jo) i José M González Ruiz, arran de la visita d’aquest darrer a Menorca per donar una conferència a l’Ateneu de Maó sobre el paper de l’Església en el segle XX. Seguí i Febrer foren l’ànima de Cristians pel Socialisme a Menorca, que feren seva la inspiració del Concili Vaticà II de “fer-se poble”, d’implicar-se amb els patiments i les aspiracions de la gent. La fotografia pertanyia a l’arxiu particular de Bartomeu Febrer que molt amablement m’ha cedit la seva família.
Educar és una responsabilitat de tothom, i les polítiques públiques –totes, no només les educatives- s’han de dissenyar i gestionar, perquè siguin eficients i transformadores, des de la dimensió transversal de l’educació. Aquesta forma de pensar i actuar, localment i globalment, impulsada per l’UNESCO a finals del segle passat, s’ha constatat com una de les peces bàsiques de les polítiques d’èxit. Tot i açò, encara avui, moltes institucions segueixen gestionant la seva parcel·la –que no governant un projecte- sense contemplar l’impacte sociocultural que generen, que després hauran de resoldre amb noves accions a través d’un bucle inacabable, ineficient i insostenible de psudopolítiques.
Però en el nou context del segle XXI del món occidentalitzat, ningú no pot menysvalorar el paper fonamental de la institució escolar en el marc de la coresponsabilitat educadora. No perquè hagi d’esdevenir l’espai on la societat delegui –i exigeixi- tot allò que no és capaç de resoldre, i li encarregui l’educació sexual, vial, democràtica, d’hàbits saludables, contra la violència de gènere, i infinites coses més; sinó perquè hauria de ser el millor espai per al desenvolupament de les competències per a viure i donar resposta als reptes individuals i col·lectius que integrin els quatre pilars de l’aprenentatge proposats per la UNESCO: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser. Açò és el que recull precisament l’objectiu 4 de l’Agenda 2030 aprovada el 2015 en resposta a la crida de l’UNESCO i l’Informe Delors: “Garantir una educació de qualitat, inclusiva i equitativa, i promoure oportunitats d’aprenentatge al llarg de la vida per a tothom”.
La persecució de l’ús del català per part del govern espanyol ha estat una constant des del decret de Nova Planta, el 1716, ja fa més de tres segles. Les mesures han estat de tot tipus: prohibició d’editar llibres en català, prohibició del català en la documentació dels ajuntaments, imposició del castellà a les escoles o d’altres més sofisticades com l’obligació de batejar els vaixells en castellà.
En qualsevol cas, emperò, una de les més “simpàtiques” (per caricaturitzar les mil formes de repressió cutre que s’han aplicat tant en temps de monarquia borbònica com en temps de dictadura franquista) i recordades serà la prohibició de parlar en català per telèfon. El 29 de maig de 1896, ja fa 125 anys, es va instal·lar la línia telefònica entre Barcelona i Madrid, que explotava amb un sistema mix l’empresa El Crédito Mercantil de Barcelona i la Direcció General de Correus i Telègraf d’Espanya. La direcció general d’aquesta última empresa estatal va imposar a l’empresa privada catalana que no es podia parlar en català per telèfon.
La prohibició de la llengua catalana en la nova tecnologia telefònica també s’havia aplicat en la telegrafia, que no acceptava emetre els telegrames que no fossin redactats en castellà. Tot i les queixes dels usuaris, la mesura va continuar vigent i les operadores van seguir disposant de la facultat de tallar la comunicació si detectaven alguna conversa en català.
Blog "nel martí" | Una publicació del PSM Menorca.
Potenciat per Wordpress i dissenyat per DinamicStudi.com © 2012 All rights reserved.