Fa un parell de mesos el diari Menorca recordava el primer crim masclista -conegut i noticiat- a l’illa de la calma, que es va produir l’any 1987 i que va tenir com a víctima a la jove Veronique Bousbib.
Tot i que han passat trenta-dos anys, el fet és més actual que mai tant per la magnitud que ha assolit avui la violència masclista com per la creixent sensibilitat contra aquesta xacra.
Aquests dies he vist a les xarxes socials comentaris d’indignació sobre el cas de Veronique Bousbib, i tots tenen raó. Tanmateix, és important destacar que cada cas de violència masclista no és només un incident individual i aïllat, sinó que forma part d’un problema col·lectiu i estructural. La violència de gènere sorgeix d’una cultura que cosifica, aliena i margina les dones pel simple fet de ser-ho. La menor presència de les dones en l’espai públic no es deu a una suposada incapacitat natural o a una decisió personal, sinó que és el resultat d’una cultura masclista que ho perpetua. Aquesta cultura es troba present en tots els àmbits, incloent-hi les institucions i els partits polítics.
És essencial sentir indignació davant qualsevol manifestació de violència. Totes les formes de violència són inacceptables, i especialment la violència masclista, que ha estat ignorada durant massa temps. No obstant això, aquesta indignació ha de servir també per a l’autoreflexió, reconeixent com cadascun de nosaltres, d’alguna manera, ha contribuït a mantenir la violència institucional que implica la invisibilització de les dones en els àmbits de responsabilitat pública.
Així, massa vegades, trobam que l’escenificació política i institucional no coincideix amb la forma d’actuar interna de l’estament. El llistat seria llarg, però que quedi d’exemple aquell cas d’una dona a la qual es «convida» a deixar el seu càrrec públic pel fet d’estar embarassada i voler exercir el seu dret al temps de maternitat. Açò és violència masclista. Defensar estructures internes de partit que exclouen expressament la discriminació positiva en la representació pública —una eina fonamental per trencar el sostre de vidre que les afecta— també és una violència estructural masclista i antidemocràtica.
Serà molt complicat avançar en la reeducació cultural contra el masclisme si les institucions públiques i els partits polítics no fan una autocrítica del seu compromís, ara per ara feble i inconsistent, amb el feminisme.
