Campanya electoral del PSM, 1979.
Quin paper hauria de jugar avui, en el context actual, el menorquinisme social i polític? Quins són els seus reptes fonamentals? I, sobretot, de quins actius disposa per encarar aquests reptes?
La reflexió que plantejam va dirigida a aquelles persones que comparteixen els axiomes menorquinistes segons els quals Menorca és —històricament— i vol ser —en el futur— una comunitat vertebrada i cohesionada nacionalment al voltant de tres trets diferencials fonamentals: la seva llengua, el seu paisatge i el seu autogovern. I qui diu llengua, diu tot el pericarpi cultural que l’alimenta. I qui diu paisatge, diu tot el substrat territorial que el sosté. I qui diu autogovern, diu els valors democràtics i els drets humans que el fonamenten. En definitiva, persones, paisatge i país.
És evident que aquests tres components no són suficients per abordar la complexitat de la vida individual i en comunitat. Però sí que són necessaris per fixar un posicionament ideològic en l’eix identitari o nacional. Per sort, altres eixos ideològics, com l’esquerra-dreta, liberalisme-autoritarisme, ecologisme-productivisme, feminisme-masclisme, etc. ens permeten analitzar i enfrontar l’amplitud de la realitat.
Per altra banda, des del punt de vista de l’anàlisi, no té sentit pensar el futur si no es té clar d’on venim, on vivim i on volem arribar. Cal tenir les arrels ben esteses i profundes, una tija sana per encarar les tramuntanades i un fullatge per no perdre ni un raig de sol. Permetin, idò, que em mantingui en el símil, i afirmi, recuperant la tríada del moviment menorquinista i llibertari Ateneu Alternatiu Sa Sínia (1991-1997), que al menorquinisme li cal radicalitat, utopia i transformació. Radicalitat ve d’arrel, d’arrels històriques, de base social i d’anàlisi profunda de la realitat. Utopia ve d’allò que no existeix ara mateix, però que es projecta en l’horitzó de les aspiracions més humanistes. I transformació. Les arrels i el fullatge, la radicalitat i la utopia, han de ser transformadores. Si no és així, no serveixen de res.
Així doncs, ara em deman: seríem capaços de fer aquesta anàlisi des de la radicalitat i la utopia, per esdevenir realment un menorquinisme transformador? Perquè, si no, no serveix per a res.
Cal recordar que el menorquinisme actual va néixer durant el tardofranquisme com a moviment sociocultural de «recobrament», tal com es deia llavors. Aquest «recobrament» implicava recuperar la democràcia després de quaranta anys de franquisme i, en el cas dels Països Catalans, acompanyar-ho d’un «recobrament cultural». Per a Menorca, el recobrament també implicava la restauració d’una institució d’autogovern —el Consell Insular de Menorca— inspirada en la confederació de la Corona d’Aragó, que en el passat havia garantit una certa sobirania menorquina.
Aquest recobrament suposava, per tant, la recuperació de la llengua i la cultura pròpies, així com de l’autogovern, en el marc d’una autonomia balear, o catalana com proposaran el mallorquí Gabriel Alomar i Villalonga i el menorquí Joan Timoner i Petrus. Una característica profundament menorquina d’aquest moviment fou la connexió amb el paisatge i la protecció del territori, elements impregnats d’un valor també romàntic.
Aquell menorquinisme dels anys 70 i 80 era un moviment de base eminentment social que, de manera accelerada, es va haver d’organitzar políticament per poder participar en les primeres eleccions democràtiques de 1977 i 1979. En aquest sentit, l’Obra Cultural Balear de Menorca (OCBM) va jugar un paper fonamental com a espai de debat i d’articulació d’idees. L’OCBM, juntament amb Joventuts Musicals de Ciutadella, Joventuts Musicals de Maó, Cineclub Ateneu, Cineclub Ciutadella, Colònies d’Estiu, Escola de Teologia i la companyia de teatre Delfí Serra, va impulsar entre 1975 i 1977 el Congrés de Cultura Catalana a Menorca. Aquest Congrés, al marge del seu impacte en forma d’esdeveniments i documents singulars, que no va ser sorollós, va servir per fer present la catalanitat en la societat civil menorquina.
Vinculades a l’espai de confluència del Congrés, naixeran iniciatives com el GOB, Unió de Pagesos, el Col·lectiu Folklòric o l’Institut Menorquí d’Estudis. També s’hi relacionen projectes com les Escoles d’Estiu per a Ensenyants, l’Enciclopèdia de Menorca o la primera campanya de normalització del topònim Maó. Destaca, a més, l’acte popular d’homenatge a Francesc de Borja Moll, impulsat pel Congrés, i el reconeixement institucional posterior com a Fill Predilecte de Ciutadella.
Pel que fa a l’ecologisme menorquí, cal situar-ne l’inici el 1972, quan es publicà al diari Menorca l’article «Menorca y la conservación de la naturaleza», signat pel Grup Menorquí del Departament de Vertebrats del Museu de Zoologia de Barcelona, integrat per Josep Maria Congost i Jordi Muntaner. Aquest article, lluny de reaccionar contra una actuació urbanística concreta, feia una crida a «Salvar Menorca!» i proposava conservar la seva meravellosa natura a llarg termini. El context, tanmateix, era l’inici de la dinàmica urbanitzadora, amb projectes com Shangri-La a s’Albufera des Grau.
Entre 1973 i 1975, l’Obra Cultural Balear de Menorca, amb Pere Prats al capdavant, va liderar l’oposició al projecte de Shangri-La, defensa que desembocà en la creació del GOB-Menorca el 1976. Aquesta entitat ecologista, inicialment vinculada al GOB-Mallorca, va assumir des del principi una forta autonomia organitzativa. L’abril de 1977 se celebrà la seva assemblea constituent, que elegí una junta directiva presidida per Fèlix Ripoll. Aquell mateix any, el GOB-Menorca llançava la seva primera campanya de sensibilització, amb el cartell «Resistirà?» de Zaca, denunciant la pressió urbanística que començava a patir l’illa.
Aquest context històric ens recorda els fonaments d’un menorquinisme que, amb les seves arrels, el seu fullatge i la seva capacitat transformadora, ha d’esdevenir una eina per afrontar els reptes actuals. El futur del menorquinisme implica mantenir aquesta radicalitat i utopia per transformar Menorca en un espai més just, sostenible i arrelat a la seva identitat.
La mateixa gent que durant aquesta època es mobilitzava en l’àmbit associatiu també s’organitzà políticament a través de diverses formacions d’àmbit estatal o nacional, com ara CCOO, PCE, PSUC o PSAN. Aquestes organitzacions van jugar un paper clau en la transició democràtica i en la defensa de drets socials i polítics. L’any 1977, de la confluència entre el Moviment Socialista de Menorca i el Moviment Federalista de Menorca, va néixer el Partit Socialista de Menorca (PSM), una força que des del seu inici va combinar l’arrelament al menorquinisme polític amb una clara orientació progressista i d’esquerres.
Paral·lelament, des d’una òptica més conservadora, però també arrelada al substrat menorquinista, altres forces polítiques d’obediència espanyola van participar en la creació de l’Assemblea Autonòmica de Menorca. Aquesta entitat va esdevenir un punt de trobada per a la definició d’un projecte comú d’autonomia per a l’illa. Dins aquest marc unitari es van gestar els acords del Pacte del Toro (1977) per a l’autogovern de Menorca.
Des de llavors, les coses han canviat de manera substancial, tant per bé com per mal. Un dels fets destacats va ser la constitució del Consell Insular de Menorca l’any 1978 que va permetre a l’illa obtenir un reconeixement institucional com a entitat local dins el marc de la comunitat autònoma de les Illes Balears.
Més tard, l’any 1986, en el context del primer govern autonòmic de la Comunitat, presidit pel popular Gabriel Cañellas, es va aprovar la primera Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears. Aquesta llei va representar un avanç en la protecció i la promoció de la llengua catalana, amb l’objectiu de garantir-ne l’ús i la preservació com a llengua pròpia.
No obstant açò, malgrat aquests avenços institucionals i normatius, avui ens trobem amb un retrocés significatiu en l’ús de la llengua catalana. Diversos factors, com les dinàmiques socials, econòmiques i polítiques, així com la influència d’altres llengües i cultures, han contribuït a aquesta situació. Tot i els esforços institucionals, el català ha patit una pèrdua de prestigi i utilització en diversos àmbits de la vida quotidiana, un fenomen que continua representant un desafiament per a la seva revitalització i consolidació.
Paral·lelament, malgrat l’aprovació de la Llei d’Espais Naturals de 1991 i la declaració de Menorca com a Reserva de Biosfera per la UNESCO l’any 1993, així com altres normatives posteriors de protecció ambiental, l’economia de l’illa continua desenvolupant-se cap a un model de monocultiu turístic cada cop més intensiu. Aquesta orientació ha comportat un increment constant en el nombre de places turístiques, que ha derivat en una pressió creixent sobre els recursos naturals, especialment l’aigua, el territori i els ecosistemes litorals.
Aquest procés posa en tensió l’equilibri entre el desenvolupament econòmic i la sostenibilitat, un repte especialment crític per a una illa amb un territori limitat i amb compromisos internacionals en matèria de conservació del medi ambient. Tot i que els plans territorials i les mesures de protecció ambiental han intentat limitar l’impacte del turisme de masses, la pressió per ampliar l’oferta turística sovint entra en conflicte amb la preservació dels valors naturals i culturals que, paradoxalment, són un dels principals atractius de l’illa.
El Consell Insular, la institució que ha d’encarnar la voluntat política del poble de Menorca per autogovernar-se, i havia de protegir els seus elements més propis, com la llengua i el territori, sovint es mostra acomplexat, sense exercir plenament les seves potencialitats presents ni explorar les possibilitats que ofereix el futur. Aquesta manca de lideratge es tradueix en una absència de projecte clar per a l’illa, una situació que no és, de cap manera, neutra.
Quan el Consell renuncia a liderar o a marcar un rumb polític propi, es redueix a un ens supramunicipal de gestió, que actua com a simple intermediari amb les administracions estatal i autonòmica. Açò significa que les decisions que pren poden estar, en alguns casos, alineades amb les necessitats de la comunitat local menorquina, però, en altres ocasions, poden respondre més a dinàmiques externes que poc tenen a veure amb les prioritats de l’illa.
Aquest immobilisme comporta el risc d’allunyar el Consell de la seva funció fundacional: ser un espai de governança capacitat d’articular les singularitats i les demandes de Menorca amb una visió estratègica i ambiciosament menorquinista.
Centrant-nos en el present, el menorquinisme hauria de mantenir les mateixes aspiracions d’antany, originals -per dir-ho d’alguna manera-, tot i que els reptes hagin canviat. La llengua, el paisatge, la insularitat i l’autogovern continuen essent elements identitaris fonamentals, des dels quals encarar els múltiples reptes de futur. Ara bé, ens hem de demanar: tenim eines per gestionar els reptes actuals relacionats amb aquestes aspiracions? Tenim les eines per fer avançar conjuntament l’economia, el benestar i l’ecologia, tal com ja ens orientava l’economista Joan Martínez Alier durant els anys 80 i 90 del segle passat? Altrament, el sistema esdevé insostenible. Tenim prou mecanismes per redistribuir la riquesa que genera l’economia menorquina i reduir les bosses de pobresa existents? Podem acollir i integrar la població nouvinguda dins la cultura menorquina? La resposta és clara: no. Avui, el marc jurídic i polític és insuficient des de la perspectiva de l’esquerra transformadora i del menorquinisme polític. No tenim la capacitat necessària, i, el que és encara més preocupant, falta la voluntat present i futura per fer-ho possible. Tenim el que tenim, és cert. Però ens falta il·lusió, aspiració i ambició col·lectiva per a fer-ho possible.
La reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2007, per la qual el menorquinisme polític va lluitar amb força, va aconseguir fites importants, com la capacitat normativa i propositiva dels consells insulars. Però la capacitat de desplegar reglamentàriament les lleis i normes autonòmiques per adaptar-les a Menorca ha estat infravalorada i infrautilitzada.
Pel que fa a la capacitat de proposar lleis al Parlament de les Illes, només s’ha emprat en dues ocasions. La primera fou l’any 2000, per protegir i regular l’ús de l’històric Camí de Cavalls. La segona fou la Llei de Menorca Reserva de Biosfera, que podria haver anat molt més enllà. Durant els trenta anys de la declaració, s’havia reclamat la gestió dels recursos hídrics i les competències de medi ambient. Aquesta llei no podia limitar-se en aquest sentit a compilar competències, sinó que havia de ser l’inici de la transferència efectiva de poders, incorporant mecanismes extraordinaris per fer-ho possible. Malauradament, una part important de l’articulat es va quedar, en aquest aspecte, en una declaració d’aspiracions. És cert que els fulls de ruta són fonamentals, però les lleis—especialment en aquest cas—han de tenir una funció realment transformadora; si no, tampoc no tenen la finalitat per a la qual van ser creades. La mateixa debilitat que he esmentat afecta l’Agència Menorca Reserva de Biosfera: crear un òrgan sense dotar-lo d’un marc jurídic i competencial adequat és insuficient per fer front els objectius plantejats.
Açò ens porta a una conclusió clara: el menorquinisme militant, social i polític, ha de repensar-se si vol tenir futur. Ha de prendre consciència de quines són les seves arrels i el seu fullatge. Així podrà ser realment radical i utòpic. Però, necessàriament, el menorquinisme haurà de repensar amb urgència la tija, perquè aquesta és la que realment serà capaç de convertir les arrels i les fulles en fruits transformadors. Quina tija necessita el menorquinisme del segle XXI? Una tija llenyosa amb soca dura i resistent, o una tija herbàcia flexible i elàstica. Quina ha de ser l’estratègia que hem de triar? La del jonc, la canya, el cactus, la palmera, l’alzina, o una altra que sigui la mescla de vàries d’aquestes?
Crec que és evident que el temps que vivim ens demana abandonar la rigidesa de la soca i optar per opcions més flexibles, i estratègies més transformadores. La clau del futur del menorquinisme està idò en la tija, no en les arrels ni en les fulles. Està en l’estratègia, no en fonaments ideològics ni en l’horitzó. Tot i que, sense aquests, res tampoc tindria cap sentit. Parlem idò d’estratègia i d’actius? (Aquest podria ser el tema d’un altre article, el títol del qual seria El menorquinisme transformador. L’estratègia del jonc).
