CARACTERÍSTIQUES
L’educació infantil a Menorca ha anat adquirint la importància que les ciències de l’educació atorguen a aquesta etapa. Van fer falta molts d’anys per aconseguir que fos considerada una etapa clarament educativa.
Al llarg de la primera infància es constitueix la ment; tot el que sent, viu i experimenta va construint el pensament. L’entorn esdevé un element educador fonamental; determinats entorns poden afavorir o no. Tres característiques els converteixen en altament favorables:
- – La tranquil·litat
- – La previsió (rutines, poder preveure ofereix control)
- – L’estimació, que implica temps i dedicació.
Si l’entorn ofereix una relativa estabilitat afavoreix el pensament reflexiu, facilita el control de les emocions i la capacitat de reconduir les situacions conflictives i va construint un temperament i un caràcter flexible, adaptable i constructiu.
Les vivències, experiències, sentiments tenen un alt impacte social (establiments de lligams afectius), familiar (identificació d’un entorn segur) i personal (en el desenvolupament de la personalitat).
Conscients de tot açò, la comunitat educativa menorquina, amb un conjunt de professionals qualificats i força motivats ha anat creant una xarxa d’escoletes adequada. Un servei integral amb garanties per compensar desigualtats que poden afectar negativament.
La dedicació i esforç menorquins d’anys han permès disposar:
- – D’una xarxa pública d’escoletes amb situacions i dependències diverses.
- – Un marc laboral per a les treballadores més favorable.
- – Projectes educatius i pedagògics adaptats a la realitat d’acord amb les indicacions de les ciències de l’educació. Contextos i entorns agradables.
PROBLEMES
S’ha creat una realitat majoritària caracteritzada per:
- – Un conjunt de professionals treballant en situacions de precarietat i sense el reconeixement laboral que tenen altres professionals. Però que han aconseguint igualment un reconeixement social.
- – Un sistema laboral en paral·lel al de la resta d’etapes, que genera greuges. Alhora permet una gestió de personal més adequada a la realitat. Les escoletes gestionen el personal molt millor que la resta de centres educatius, perquè no està centralitzada i no pateix de les disfuncions de la gestió macro i distant.
- – La inestabilitat que és deguda a les successives concessions administratives en què els ajuntaments han de subhastar aquests serveis. Cada 4 o 5 anys el sistema de cada escoleta ha de passar per un procés complex administratiu, que acaba alterant el dia a dia, com demostren les situacions de Maó i d’Alaior, amb un desgast considerable: perjudicis econòmics, molta inversió altruista en gestió sense reconeixement, vagues…
- – Els ajuntaments no són sistemes experts. El criteri educatiu es veu molt disminuït en les decisions sobre a qui s’atorga la concessió. Ni les clàusules ni les meses de decisió estan formades per experts en educació infantil.
Els ajuntaments no són competents. Paguen les empreses, transferint-les recursos per gestionar. Recursos que acaben extraient-se del patrimoni experiencial de l’illa quan les empreses concessionàries són foranes, per la poca adequació de les clàusules a les característiques de Menorca. La realitat de les escoletes passa per un embut burocràtic estandarditzat aliè a la realitat de l’illa.
- – La submissió del funcionament als pagaments, autoritzacions, ordenances, tràmits burocràtics… dels ajuntaments ho complica. Per als ajuntaments acaba prevalent l’interès administratiu. Ho veiem en les vegades que s’han de repetir el concursos. En les desconsideracions d’aspectes com el tractament diferenciat de les cooperatives quant a garanties econòmiques.
- – Les diferències amb la realitat de Mallorca i Eivissa ha suposat que les decisions generals de la Comunitat no estan en sintonia amb el que precisa Menorca. Per tant, sembla recomanable cercar una solució per a Menorca.
- – A l’illa hi ha precedents de gestions insulars consorciades en què els pes l’acaben tenint experts en el sector alhora que es manté la dependència de les institucions. És evident que el Consorci de Residus i el de Disciplina Urbanística en Rústic poden servir-nos d’exemple, però sempre tenint en compte la realitat diferent de l’educació infantil. O el cas de fundacions insulars amb participació pública tant pel que fa al turisme com a per les persones amb discapacitat, o el Fons Menorquí de Cooperació.
En tot cas, si aquest consorci insular no s’accepta, cal tenir molt en compte el següent: Les escoletes amb una gestió externa haurien de constituir comissions de seguiment dels acords. En aquestes comissions s’haurien de tractar aquells assumptes que poguessin generar conflictes.
- – Per a noves externalitzacions hauria d’existir un cos de coneixement per assessorar els processos. L’observatori de la infància creat pel Consell Insular podria ser el nucli inicial.
És molt important recordar el recorregut fet i les perspectives de futur per evitar qualsevol passa enrere. Qualsevol retall de les condicions laborals, mancances de materials, serveis de neteja, de manteniment… implicaria un retrocés.
S’ha de tenir en compte que els precs de condicions que ha permès l’externalització del servei incloïen aspectes dubtosos:
- – Els projectes educatius són documents consensuats i aprovats per la comunitat educativa.
- – Les empreses externes poden contractar personal auxiliar de suport sense titulació.
- – Els plecs de condicions de les externalitzacions impliquen el dipòsit d’una fiança. Les cooperatives tenen un tractament especial i ha de tenir-se en compte.
FUTUR
Tots sabem que la gestió propera és la que garanteix uns millors serveis. Per tant, el model més adient seria la creació d’un consorci públic o una fundació o un ens semblant que garanteixi la gestió àgil del dia a dia i asseguri les condicions actuals i la millora progressiva. L’haurien de crear el Consell Insular, els ajuntaments i la Direcció Insular d’Educació.
Aquest ens de gestió mancomunada permetria:
– Dirigir la gestió del sector per mitjà de professionals entesos i sense les dependències poc funcionals dels ajuntaments. S’estalviarien els processos reiterats de concessions.
– Les treballadores adquirien la condició de contractades per aquest organisme públic amb la consideració equivalent a altres sectors.
– Seria alhora una solució immediata per a Menorca diferent dels problemes d’Eivissa i Mallorca i un camp d’experimentació que podria servir per a aquelles illes.
– Permetria comptar amb els recursos que ara obtenen les empreses concessionàries per a la gestió i patrimonialitzar-los per a l’illa.
– Permetria equiparar la realitat dels diferents centres i, per economia d’escala, estalviaria recursos.
– La direcció del sector restaria a Menorca i no seria traspassada a la Comunitat. Seria més fàcil continuar amb l’evolució pròpia menorquina.
– Acordar que aquest seria el model de l’illa els propers anys, ha de condicionar les administracions des d’ara. 1r Creant una comissió compartida amb el sector per crear aquest ens. 2n Establir un calendari d’execució i funcionament per tal que els ajuntaments facin convergir les situacions actuals cap a la transferència dels serveis. 3r Permetre a la Conselleria d’Educació que inclogui en el seu desenvolupament normatiu aquesta realitat.
Caminar cap aquest model ens hauria de permetre revertir la situació actual: molts equips d’educadores que han treballat de valent per fer viable el model que tenim se senten desmotivades. De ben segur que, donada la seva inqüestionable professionalitat, seguiran endavant amb força però es mereixen el suport social i institucional. El capital humà d’empreses i comunitats és la millor garantia i l’eina fonamental.
GRUP DE RECERCA EN EDUCACIÓ (Pilar Benejam, Pere Alzina, Nel Martí, Anselm Barber).
