.
Seure a la vorera de ca teva i prendre la fresca és un costum molt reivindicable. Igualment, molt recomanable. Per motius ecològics, sí. Per motius psicològics, també.
.
Però deixant l’hàbit, voldria parlar de l’actitud. Sí, seure a la fresca podria ser una actitud de vida.
.
Seure a la fresca és estar al carrer, a l’espai públic; a la redossa de la casa pròpia, de l’espai privat, familiar, càlid. Assegut i relaxat, observant, sense esperar res, la vida dels altres.
.
Passa algú, i li dones qui va. A aquell altre no el coneixes:
.
—No deu ser d’aquí —penses.
—D’on surten tants de cotxes, Nel? – et crida na Paca des de l’altra banda del carrer.
.
Na Paca sempre crida.
.
I després s’atraca aquell altre que, d’enfora, ja intueixis què et dirà:
.
—Què me’n dius?
.
No ho explica, però se suposa que tu ja saps de què parla: de les eleccions, clar!
.
—Un desastre —li contestes, sense saber ben bé què entendrà ell amb aquesta resposta.
.
Llavors has de decidir, ràpidament, què vols fer: obrir o tancar conversa? I converses! I quina conversa! En deixes verds uns quants i aclareixes el món.
.
[Conversa autocensurada. Ai, amb l’«egolítica»!]
.
Bé, el què deia. L’estiu hauria d’estar ple de moments de «seure a la fresca»: una forma d’estar al món, relaxada, pausada i quasi contemplativa. On les coses passen per davant ca teva o et criden des de l’altra vorera, i tu les mires com qui mira una obra de teatre. Ah!, i res d’experiments i de convertir l’espectador en actor! L’experiment és estar aferrat a la cadira i respirar, i prou. Sense actuar, ni alterar, ni esperar, ni expectar res.
.
Déu va fer l’estiu per seure a la fresca en una coca rossa, verda si pot ser, i contemplar —i gaudir de— l’espectacle de la vida. Quan t’aixequis, veuràs —i viuràs— la vida d’una altra manera. Llavors serà l’hora de fer les revolucions.
.
