L’homosexualitat o la sodomia, enteses com a categories històriques de les dissidències sexuals que no compleixen amb els cànons heteronormatius són, des de fa molts segles, sexualitats prohibides, rebutjades, perseguides i condemnades, socioculturalment i normativament. No sempre ni per tot arreu ha estat així, però sí que hem de reconèixer, lamentablement, que la nostra societat -i la menorquina en particular- és hereva d’aquesta ideologia homòfoba. La primera mostra d’açò la trobem ja en un dels documents més importants relacionats amb el naixement del poble de Menorca, que és el cartulari conegut com a Llibre Vermell. En aquest document es recullen, entre d’altres, els privilegis atorgats per Alfons V el Magnànim l’any 1427 per afavorir el repoblament de l’illa. A través d’aquest privilegi es concedia amnistia i salvaguarda perpètua als repobladors de Menorca «a excepció dels acusats de crims de lesa majestat, encunyació de moneda falsa i sodomia» (AHMC Llibre Vermell de Ciutadella, folis 86-87), cosa que era habitual en la majoria de privilegis atorgats pel Regne de Mallorca, la Corona d’Aragó i la Monarquia Hispànica.
Com posa de manifest Ramón Rosselló en el seu treball L’homosexualitat a Mallorca durant l’edat mitjana[1] (1977), durant l’època medieval el «pecat de sodomia» era violentament perseguit tant pel poder religiós com pel poder civil. Es té constància que almenys durant els segles XV i XVI el foc, els ferros vermells i les execucions eren els mètodes més habituals per perseguir i castigar la sodomia. Podien ser torturats, mutilats d’una mà o de totes dues, fustigats, enviats a galeres, obligats a recórrer nus la ciutat i, finalment, cremats públicament. No tenim dades del nombre d’execucions realitzades a Menorca i a les Illes Balears per homosexualitat durant aquest període, però sí que sabem que les execucions afectaven bàsicament a homes de classe baixa i esclaus. En canvi, trobem escassíssimes condemnes relacionades amb l’homosexualitat femenina. És la doble invisibilitat històrica de la dona. La seva marginada presència social la relegà a l’àmbit domèstic, privat, invisible. I l’invisible no es pot perseguir, però la repressió existia. En el treball de Ramón Rosselló, esmentat abans, es recull un cas de 1455 en el qual una dona fou condemnada «la qual anava en la forma dels cabells com en lo hàbit del cap en forma d’home per provocar los homes a pecat». És a dir, es jutjava i en condemnava la dissidència d’expressió de gènere (de vestimenta, cabells, estètica, gestos, etc.), respecte del que s’esperava socialment d’una biologia femenina, cosa que també forma part de la categoria història de l’homosexualitat reprimida i perseguida.
En qualsevol cas, els recents treballs d’investigació han permès localitzar nous expedients d’aquesta primera època a les Illes Balears, no estudiats fins ara, tant a l’Arxiu del Regne de Mallorca (Inventari dels expedients criminals de la Cúria de la Governació i de la Reial Audiència) com a l’Archivo Histórico Nacional. Pel que fa a aquest darrer cas, val la pena esmentar la causa contra l’eivissenc Pedro Andrés Coll per pecat nefand amb Antonio José, esclau de Pedro Sunyer, mariscal del Sant Ofici; i el procés de Cosme Mut, presbíter de la Catedral de Palma, per sodomía. També s’han trobat algunes causes a l’Arxiu Històric de Maó, com la de Mohamed Funer i William Caren, de 1744, acusats per sodomia. En l’expedient s’explica que «el president-fiscal de la Règia Cúria del millor mode que pot diu que ha vingut a la notícia que Mohamed Funer i Guillermo Casen poc temeraris de Déu i de la justícia temporal no han reparat en cometre el nefand crim de sodomia dia 4 de juliol de 1744 a la nit en el passejador que hi ha entre l’església i la plaça de Maó (…)». Guillermo Casen tenia entre 18 i 25 anys, i se’l coneixia amb el malnom del «niño inglés». Mohamed Funer, major de 25 anys, de complexitat forta, era conegut també com a «Mahamed el negre» o «el moro negre». Tot i les versions contradictòries dels testimonis durant el judici, la sentència condemnà només a Mahamed Funer. La pena consistí en «quatre-centes fuetades durant quatre dies consecutius, cent en un lloc públic de la plaça, cent a la forca i unes altres cent a cada lloc [dels fets]». Finalment, serà «relegat d’aquesta illa per sempre».
També s’han localitzat causes inèdites de gran interès a l’Arxiu Diocesà de Menorca, com l’acusació per sodomia a un religiós del Toro, l’any 1816. En l’expedient sobre l’acusació hi consten les comunicacions manuscrites entre el Jutge del Tribunal de Governació, la Comandància General, el prior del Convent de Nostra Senyora del Toro i el Bisbe de Menorca Jaume Creus i Martí. La denúncia per sodomia contra el religiós del Convent del Toro Rafel P. i el seglar Miquel F. es va presentar davant el Tribunal de Governació. La denúncia va ser filtrada «por un amigo» al prior del Toro i aquest immediatament es posà a disposició del jutge per evitar que l’afer transcendís a l’opinió pública. El prior també posà en coneixement del cas al bisbe Jaume Creus que actuà per encobrir els fets i «salvar el honor del hábito». En pocs dies el Jutge que tramitava el cas assumí el relat de don Rafel i la situació es capgirà per acabar empresonant els denunciants per «difamadors». La decisió provocà una gran reacció social, que mobilitzà unes 200 persones davant la casa del Jutge. Al cap de poc temps els denunciants es retractaren i el conflicte es resolgué amb un pacte de silenci.
En definitiva, les causes menorquines entre els segles XV i XIX posen de manifest la repressió exercida pels poders polítics i religiosos contra l’homosexualitat i les persones LGTBIQ+. Ara bé, aquesta repressió formal és només l’esquelet executor d’una repressió sociocultural més invisible però per no açò menys dura. La font de legitimació d’aquesta exclusió i deshumanització de les persones homosexuals és sempre la mateixa: la interpretació catòlica segons la qual la sexualitat té com a única finalitat la procreació i les relacions homosexuals són una heretgia davant Déu. De fet, les sentències exemplaritzants actuaven d’espasa de Dàmocles per contenir qualsevol intent de desviar-se dels cànons normatius dictats per la doctrina catòlica.
Aquesta poderosa repressió sociocultural havia de tenir la seva expressió en les creacions culturals populars. I així va ser, tot i que s’hagi intentat amagar. La investigadora menorquina Natàlia Sans recuperà fa alguns anys[2] les cançons populars que Francesc Camps i Mercadal (Francesc d’Albranca. Es Migjorn Gran, 1852-1929), persona tradicional i catòlica, no va voler incloure en el seu Folklore menorquí. Entre aquestes cançons en trobem algunes que clarament cosifiquen el cos de les persones LGTBIQ+ com un objecte efeminat, o afemellat com dirà Sans, dèbil, invertit i desviat: «posterol defora», «figaflor», «té’s cul qui li cou», «cul foradat»,…
Sa mare den Parpal plora,
y ne te un poc de rahó,
perque te es fiy majó
qui du’s posterol defora.
A partir del segle XX la repressió contra l’homosexualitat és materialitza i s’executa a través del Codi Penal i la figura de l’«escàndol públic». Aquesta és, per exemple, la figura amb la qual es va basar el Tribunal Especial Popular de Menorca i el Jutjat d’Instància de Maó l’any 1937 per condemnar German Mora Pons, de vint-i-cinc anys, i Alfonso Pampillón Orlach, de 16 anys, trobats in fraganti fent l’amor en una habitació de la funda de la Plaça Espanya d’Alaior. Els condemnats van complir una pena de dos mesos de «separació de la convivència social, multa de 500 pessetes i inhabilitació per càrrec públic durant sis anys i un dia», en el primer cas; i a una multa de 250 pessetes en el segon cas.
A partir de 1954 la persecució de les persones LGTBIQ+ es veurà reforçada per la Ley de Vagos y Maleantes, modificada pel règim franquista per incorporar-hi l’«estat perillós» de l’homosexualitat. La nova norma jurídica va servir per portar a terme una autèntica caça de bruixes contra l’homosexualitat, amb condemnes de fins a tres anys de presó i més tres anys desterrament i vigilància governativa. A partir de l’any 1967, amb el boom turístic a les Illes i a l’Estat espanyol, el franquisme i els sectors més conservadors de l’Església catòlica tenen la sensació que l’homosexualisme s’estén de forma descontrolada, posant en perill els patrons d’una societat tradicional basada en la família catòlica. Fins i tot, a l’«Informe reservado de la Campaña pro-moralidad y fe íntegra, sobre la situación moral de Mallorca en el verano de 1965» s’arribà a afirmar que «uno de los enemigos principales de la moralidad en los veranos de Mallorca lo constituyen la innumerable y abominable plaga de invertidos extranjeros, que vienen en busca de otra persona para su antinatural pareja, que por desgracia ya suele formar con españoles».
En el mateix «Informe» es recull també un resum del nombre d’intervencions dutes a terme per la Delegació Especial l’any 1965 relacionades amb el que ells anomenen «pro-moralidad»: invertits sexuals (82), al jutjat de vagos y maleantes (99), Arrestos governatius (125), prostitutes 14 i reembarcaments 58, en total 378.
Per contenir i actuar de forma més eficient contra la delinqüència, i en especial contra l’homosexualitat considerada un delicte, l’any 1970 la Ley de Vagos y Maleantes és substituïda per la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, que incrementa les penes de tres a cinc anys i reforça el caràcter «corrector» de la norma, donant peu a l’internament en manicomis i a les pràctiques d’aversió sexual.
No sabem el nombre de persones de Menorca que van partir directament, entre 1954 i 1978, les esmentades lleis contra l’homosexualitat. I no ho podrem saber fins que els arxius judicials i penitenciaris de les Illes i de la resta de l’Estat d’aquest període siguin accessibles, i permetin construir la memòria història de la repressió LGTBIQ+ a l’illa. En qualsevol cas, aquesta repressió, persecució i condemna va existir, com posen en evidència els informes governatius, les fitxes policials, els testimonis orals i els escassos expedients judicials consultats. Segurament, com ja han apuntat altres treballs, els seus efectes tenen a veure més amb la contenció sociocultural que amb la quantitat de judicis i sentències condemnatòries. Efectivament, el Codi Penal, la Ley de Vagos y Malenates i la Llei de Perillositat Social no només van servir per legitimar l’acció repressora del conjunt de l’Estat, sinó que, juntament amb l’Església i les institucions oficials de psiquiatria, vam servir també perquè una part majoritària de la societat assumís un paper de control social sobre l’homosexualitat, abocant-la a la clandestinitat, a la marginalitat, a l’exili i, en els pitjors dels casos, al suïcidi. I de tot açò Menorca no n’és aliena.
Per sort, emperò, la història de l’homosexualitat no és només la història de la seva repressió sinó també la història del seu alliberament. Lamentablement, emperò, tant una com l’altra han estat fins ara invisibilitzades. La història de Menorca no pot obviar la història dels desheretats de la història. I els homosexuals, molt a desgrat seu, formen part d’aquest col·lectiu de desheretats.
(*) L’article «L’homosexualitat a Menorca, entre la repressió i l’alliberament» també s’ha publicat al diari Menorca en versió reduïda.
Nel Martí. Autor del treball «La repressió de l’homosexualitat a Menorca durant el franquisme» (IME, 2023), i del llibre Déu sense armaris. Confidències de dos capellans (Editorial El Tall, 2023)
[1] ROSSELLÓ i Vaquer, Ramón. Homosexualitat a Mallorca a l’edat mitjana. Palma: José J. Olañeta Editor, 1978.
[2] SANS ROSSELLÓ, Natàlia. Cançons amagades: el cas de les cançons que Francesc Camps i Mercadal va silenciar. Ciutadella: Col·lectiu Folklòric de Ciutadella, 2002 (Quaderns de Folklore, núm. 71)
