Què és el primer que trobes quan arribes a Ciutadella? Un cavall. Els bombers. El poli (esportiu). La policia també. El Mercadona. També hi trobam un preciós mural fet a partir dels dibuixos dels alumnes del col·legi de primària Pere Casasnovas. Perquè l’escola, a vegades tan reclamada, i a vegades tan invisible, és també allò que et trobes primer quan arribes a Ciutadella.
Aquella escola, l’any 2010, presentà un extraordinari llibre titulat Ciutadella, amb ulls d’infant producte d’un projecte pedagògic sobre la mirada estètica de l’infant i el seu entorn. El llibre ens remet també a una altra proposta socioeducativa que fa de l’infant el protagonista de l’acció: la ciutat dels infants del pedagog Francesco Tonucci. D’acord amb les idees tonuccianes una ciutat que tengui en compte i s’adapti a les necessitats dels infants serà també una ciutat millor per a tothom. I és ben cert: un carrer o una voravia que no és segura, o accessible, o amable, amb els infants no ho és per a ningú. Ni per tu ni per jo. Ni per qui va amb crosses, ni per qui va en cotxet. Ni per qui passeja, ni per qui té pressa per arribar a casa. Dit a la manera de Protàgores, la bona ciutat és aquella que fa de l’infant la mesura de totes les coses.
Bé idò, és evident que aquesta idea socioeducativa, que hauria d’haver tingut efectes sociopolítics, no ha tingut l’acolliment ni la resposta que hagués estat desitjable. I l’exemple més paradigmàtic el trobam en la mateixa escola on fa 12 anys es presentava Ciutadella, amb ulls d’infant. El pati -l’espai de joc- de l’escola no és un pati adaptat i accessible per a tots els infants. No ho és per als infants amb necessitats funcionals. A pesar de les reiterades demandes dels mestres, del centre i de l’Associació de famílies (AFA), la Conselleria d’Educació no ha estat capaç de resoldre la situació. Per açò, el centre i l’AFA van posar en marxa fa uns mesos una campanya de conscienciació i captació de recursos per poder instal·lar un gronxador adaptat a l’alumnat amb diversitat funcional. La decisió i la mobilització de la societat civil, dels mestres i l’AFA concretament, és sense cap dubte lloable. I ho és especialment en aquests nous temps que la societat civil es troba tan indefensa i desmobilitzada. Però també és evident que la necessària mobilització per aconseguir un gronxador adaptat suposa el fracàs més absolut de la política. Per a què serveix la política si un infant no pot tenir el seu gronxador?
El gronxador no és un joc insignificant perquè el fillet passi el temps. És la pissarra, és el Chromebook, és el llibre, és la llibreta, és el projecte, és la situació d’aprenentatge, és l’app, és el DUA, a través dels quals l’infant explora i creix. I que jo sàpiga, és una obligació pública, estatutària i constitucional, que l’administració asseguri que qualsevol infant, de forma equitativa, pugui accedir a l’educació, a una bona educació, a una educació amb gronxador.
És evident que la mirada dels gestors adults no ha sabut reconèixer la importància que suposa el joc i l’espai de joc per als infants. Ha faltat sensibilitat, i mirada d’infant, en la política. Docs, ara, que ve temps de comptar vots, pot ser, serà bo tornar-ho a dir: cal fer polítiques amb ulls d’infant.
Entenc que és molt fàcil donar 200 euros a través d’un clic per fer moure l’economia, però em resulta insuportable veure que ningú faci un clic perquè un infant disposi d’allò al que té dret. Perquè a hores d’ara supòs que ja no hauria de ser necessari recordar que la política és fer possible allò que és just i necessari, encara que, mentrestant, algú et diu «açò és impossible!».
