5/4/93 Profesor José Luis López Aranguren.
Aquest passat estiu vaig participar en el debat «El poder corromp? L’impopular exercici de la política» dins el marc del curs El poder i la glòria: Història, política i ficció. 50 anys d’ El padrino’ organitzat per l’UNED. Un dels punts de coincidència de la majoria de ponents va ser que la renovació política «vertadera» passava avui, necessàriament, pel compromís ètic dels partits polítics. Ara que els partits han posat en marxa les seves maquinàries de cara a la convocatòria electoral del mes de juny, potser sigui oportú tornar-ho a dir.
En aquest sentit val la pena recordar que l’any 1963, en plena dictadura franquista, José Luís Aranguren publicà el llibre Ètica i Política on feia una contundent defensa de la política i de la democràcia, especialment de la seva dimensió institucional, que és l’Estat. En ell hi trobem un bell fragment que resumeix molt bé l’esperit de la democràcia que anomenem «vertadera» (per diferenciar-la de la democràcia «real», que té com a data simbòlica d’inici l’assaig de Francis Fukuyama «¿El fin de la historia?» publicat l’any 1989) i que ha estat –i és- l’anhel de tantes societats, i que ho va ser també a l’Estat espanyol i als Països Catalans durant els anys 70-80. Diu així: «La democràcia no és un estatus en el qual pugui un poble còmodament instal·lar-se. És una conquesta ètic-política de cada dia, que només a través d’una autocrítica sempre vigilant pot mantenir-se. És més una aspiració que una possessió […] una «tasca infinita» en la qual, si no es progressa, es retrocedeix; perquè fins i tot el ja bestiar ha de re-conquistar-se cada dia».
Alguns anys més tard, concretament l’abril de 1985, José Luis Aranguren fou convidat a pronunciar una conferència en el Congrés dels Diputats sobre aquell mateix tema -«Etica i política»-. Allà assenyalà, en la línia del que havia defensat l’any 1963, la necessitat d’un diàleg entre l’intel·lectual i el polític per tal que el poder polític no es desvií del seu fi. I quina és la finalitat de la política? es demanà en veu alta el filòsof humanista. La resposta fou clara: «la justícia». Efectivament, la justícia és l’objectiu més primari de la política, i és també el contingut de l’ètica. No és estrany que sigui així ja que la democràcia neix en el context del pensament grec en el qual l’ètica és l’essència de la política.
És en aquesta mateixa línia de pensament que el filòsof i assagista Fernández Buey creà el neologisme «Poliètica», que és també el títol del seu llibre publicat l’any 2003. Un terme ambivalent amb el qual suggereix al mateix temps la pluralitat d’ètiques i la fusió de l’ètic i el polític que, en plena democràcia «real», ja «s’ha admès que, per raons analítiques o metodològiques, convé mantenir separats el judici ètic i el judici polític».
En qualsevol cas, retornem a la tesi central del discurs d’Aranguren exposada al Congrés de Diputats: la necessitat del diàleg entre l’intel·lectual i el polític. Aranguren constatava ja llavors que les formacions polítiques havien començat a renunciar a la visió global -la ideologia- que feia de suport teòric –ètic- de l’acció política. Avui aquesta connexió ideològica entre política i ètica s’ha afeblit, i en alguns casos és pràcticament inexistent. La «poliètica» de la que parlava Buey s’ha convertit en «poliestètiques» i en «poliestratègias», o pitjor encara en «politàctiques». En aquest context de desconnexió entre política i ètica, el poder és més fràgil, més manipulable, més corruptible.
Alerta! Que ningú s’equivoqui. La crítica al poder no és una crítica contra el poder polític que neix del poder democràtic, valgui la redundància. Resulta impensable una societat que prescindeixi de la política. Perquè la política és l’encarregada de respondre i realitzar les aspiracions de la comunitat. És la més alta expressió de la voluntat col·lectiva i al seu torn la possibilitat concreta de la seva realització. La crítica al poder és una crítica a aquells que usen el poder contra la política. Un poder que no es fonamenta en la «voluntat general», de Rousseau, ni té com a aspiració la definició originària dels grecs segons la qual «la política és l’art del bé comú».
La dictadura, l’autoritarisme o la corrupció són formes extremes d’abús i mal ús del poder democràtic; però com deia Aranguren hi ha altres abusos i mal usos del poder, més subtils, però no per açò menys enemics de la política i de democràcia, a la qual anomenava «politiqueria», com són la mentida, la manipulació, la unilateralitat, el corporativisme, la burocratització, el tactisme del vot,… Tot això sostreu poder al poble; mutilada la política de la seva missió natural, del seu objectiu essencial i del sentit de la seva acció. La política es transforma fàcilment en un ofici desproveït de tota finalitat transcendent separada radicalment de l’ètica. Per això, el repte de fer política avui, és en el millor sentit de la paraula, el repte de fer «la política», restaurant les seves nombroses fractures i sobretot lligant-la a l’ètica i al bé comú.
El poder corromp, sí, però no a tothom. El poder corromp només a la gent predisposada a corrompre’s. Corromp a la gent amb febles –o líquids- valors ètics. I és molt més corruptible, manipulable i absorbible per la tesi de la «democràcia real», en contextos on la política es deslliga de la seva ètica i ideologia.
En aquest sentit la bibliografia és extensíssima, entre la qual podem citar a Perer Mair (Governant el buit. La banalització de la democràcia occidental. Madrid: Ed Aliança, 2015) on planteja la crisi que pateixen les institucions polítiques occidentals en tres fronts: la crisi política, la crisi de la democràcia i la crisi dels partits polítics. D’aquests darrers, als que presta especial atenció, dirà que «Cada vegada més dependents de finançament públic i ajustats a les lògiques institucionals de l’Estat, els partits polítics s’han verticalitzat i professionalitzat, han perdut el seu contacte amb les masses i els moviments polítics i ha prevalgut la seva posició institucional enfront de la seva presència als carrers».
Encara més dur és Francisco Rubiales en Polítics. Els nous amos (Córdoba: Ed. Almuzara 2007) on afirma que «no es tracta només d’instaurar un sistema polític millor, sinó d’aconseguir que la gent sigui millor, única garantia que també serà millor la democràcia». Per a Rubiales «els partits polítics s’han convertit en un obstacle per a la democràcia. En lloc de servir a la societat la utilitzen per a crear sistemes de vassallatge. Saben com atreure als electors i convertir-los en seguidors que els secundaran com si fossin déus».
Avui, per a avançar contra el mal ús, l’abús i el desús del poder, no hi ha un altre camí que el del «ús ètic de la política» (Institucional, sí; però sobretot orgànica), i parlar de l’ètica i de la democràcia interna dels partits polítics. Açò és del finançament dels partits, de la transparència en la presa de decisions, del lideratge, de la professionalització, del corporativisme,… i sobretot recuperar el paper de les ideologies en el sí de les formacions polítiques com a estructuradores del canvi que volen generar.
