La civadera? Sí. I no em refereixo a una vela ni a un recipient on es guarda la planta herbàcia que es diu civada, tot i que el seu origen etimològic sigui possiblement el mateix i tengui a veure amb el civader o morral –una bossa d’una ansa- que s’omple amb farratge perquè pugui menjar el cavall. El Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll ens diu que a Menorca el mot «civadera» s’utilitza per a referir-se a una «senalla amb cobertora, on els treballadors del camp se’n duen els comestibles». Jo –ferrerienc i panxa-roja que som- tenc associada la civadera a la imatge d’una bossa (de roba) o senalla (d’espart) d’una sola ansa i amb cobertura, que mon pare, home d’arrels del camp i manobre d’adopció, utilitzava per a dur el berenar i/o fins i tot el dinar a la feina. El cànter d’aigua se suposava que el trobaria allà, i tots hi beurien a galet.
La paraula «civadera» la trobam en la cançó menorquina recollida per Francesc d’Albranca al seu Folklore menorquí de la pagesia (Revista de Menorca: Ciències, arts i lletres. Any XVIII, Època 5ª, Tomo IX, Quadern X – 1914 Octubre):
«En Pere es una bandera,
a la cara li vui di,
que ha perdud sa civadera
i ses ‘varques pes camí.»
Bé, idò, amb la civadera creuada al costat és com m’agrada partir…. amb un tros de pa, i de formatge vell, i de sobrassada vella també,… i un trinxet mallorquí (com aquell que Joan Mas sempre portava quan havíem d’escalar el Teix). L’aigua ara cada un porta la seva, en una cantimplora.
La civadera, ella i el seu ús, podrien ser avui també l’expressió d’una forma de viure –la vida, clar- que potser caldria recuperar: senzilla, pràctica, austera, sana, autòctona, col·laborativa, de quilòmetre zero, sostenible,.. a ritme d’illa, simplement. A ritme de vida, només.
