A Joan F. López Casasnovas
El jurament o la promesa per ser diputat, conseller, regidor o qualsevol altre càrrec públic, és una previsió que, avui, jurídicament té poca eficàcia. La seva formulació és bàsicament formal i protocol·lària. Ara bé, també no és política. L’objectiu del present article és, ni que sigui de forma genèrica, analitzar i valorar la promesa autodeterminista del menorquinisme polític des de l’any 1983.
Efectivament, els diferents reglaments, decrets i acords de les juntes electorals que regulen la promesa o jurament estableixen allò que preveu l’article 108.8 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, que diu que «en el moment de prendre possessió i per adquirir la plena condició dels seus càrrecs, els candidats electes han de jurar o prometre el seu acatament a la Constitució». Ara bé, l’eficàcia d’aquesta previsió és, com s’ha dit, pràcticament nul·la. I açò és així bàsicament per tres raons. Primer perquè el possible incompliment del jurament o promesa no comporta una conseqüència jurídica prevista en l’ordenament jurídic. Haurà de ser llavors l’electorat qui en unes futures eleccions ho tengui en compte. El segon motiu de la ineficàcia de la promesa o jurament és que una vegada el candidat ha estat acceptat per concórrer a unes eleccions i ha sortit elegit democràticament, l’anul·lació d’aquest mandat popular per raó d’un formalisme en l’acatament difícilment pot ser avalat per cap instància de control (Junta Electoral Central, tribunals,…). I la tercera raó, i segurament la més important, és que la fórmula utilitzada per prometre o jurar un càrrec es produeix en el marc de la preeminència de drets fonamentals, com el de la llibertat d’expressió o la llibertat política. Així ho ha sentenciat el mateix Tribunal Constitucional en vàries ocasions.
L’any 1990, arran de la promesa «per imperatiu legal» dels tres diputats de Herri Batasuna i la seva expulsió de l’hemicicle pel president del Congrés de Diputats, Fèlix Pons, el Tribunal Constitucional dictà que l’apostillament incorporat a la fórmula prevista, tot i ser redundant, havia de ser admesa en l’exercici de la llibertat d’expressió, i que en cap cas es podia interpretar en el sentit restrictiu de pèrdua o no assumpció de la condició plena com a diputats. Per tant, l’acte formal de jurar o prometre la Constitució no posseeix cap rellevància de cara al futur. Consisteix en un protocol, una formalitat, una cerimònia, una solemnitat, un ritual, que s’ha de fer, però el seu contingut -allò que s’afirmi en l’acte de prometre o jurar- no té rellevància de legalitat.
Açò sí, la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del Règim Electoral General només parla que «els candidats electes han de jurar o prometre l’acatament a la Constitució, així com complir els altres requisits prevists a les lleis o reglaments respectius». No diu res del Rey. En canvi el Real Decreto 707/1979, de 5 de abril, estableix una «fórmula tipus» a la qual només es pot respondre afirmativament: «Jureu o prometeu per la vostra consciència i honor complir fidelment les obligacions del càrrec ………………. amb lleialtat al Rei, i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat?». I aquesta fórmula, de 1979, aprovada per UCD, és la que encara avui mantenen una majoria de parlaments -afegint «l’Estatut d’Autonomia» al costat de la Constitució- i corporacions locals.
La diferència entre jurament o promesa té a veure bàsicament amb connotacions de tipus religiós o laic. Segons el DIEC «jurar» és l’acció d’«afirmar, prometre, apel·lant a Déu», en canvi «prometre» és «obligar-se a fer, donar la paraula» assumint la pròpia i autònoma responsabilitat, al marge de qualsevol invocació divina. És curiós que en un Estat constitucionalment aconfessional la mateixa Llei de Règim electoral estableixi aquesta doble opció, i contempli el compliment dels deures públics al·ludint a una divinitat religiosa. I encara més, que accepti que el jurament dels càrrecs es pugui fer davant una bíblia i/o santcrist.
Però bé, no és aquest el tema que ens ocupa, tot i que hi té molt a veure. La realitat és que, arran d’aquella sentència del TC, a les Illes i a Menorca, des de l’any 1991 els càrrecs electes de determinades formacions polítiques van anar introduint variacions a la fórmula tipus. La primera vegada que es va produir aquest fet va ser amb la presa de possessió dels quatre nous càrrecs electes del grup parlamentari PSM-EEM la legislatura 1991-1995 utilitzant una fórmula inèdita fins llavors. Així, quan el president d’edat de la cambra va llegir allò de què: «Honorables senyors: Jurau o prometeu per la vostra consciència i pel vostre honor d’acomplir fidelment les obligacions del càrrec de diputat del Parlament de les Illes Balears amb lleialtat al Rei, i de guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat, així com l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears?», Joan F. López Casasnovas, el primer en utilitzar la fórmula, respongué «Sense renunciar al dret d’autodeterminació del nostre poble, sí, ho promet». La mateixa fórmula l’utilitzaren Ramón Orfila, Mateu Morro, Pere Sampol i Sebastià Serra, amb l’anecdòtica equivocació de Serra quan digué «Sense renunciar al dret d’autodeterminació del nostre poble, sí, ho juro».
En les dues anteriors legislatures, de 1983 i 1987, els diputats electes menorquins Joan F. López i Casasnovas (1983, 1987), Joan Pons i Moll (1983) i Ramon Orfila i Pons (1983, 1987), i la resta de diputats mallorquins dels seus grups parlamentaris, van optar, sense massa alternatives, per prometre el càrrec sense cap apostillament. De fet, l’any 1983, pràcticament no els varen donar aquesta opció, amb una pregunta tancada a la qual havien de dir simplement «sí». Tanmateix, llavors, l’atenció i la tensió estava posada en altres elements de la fórmula d’acatament.
Així idò, va ser a partir de 1991 que alguns diputats van afegir a la fórmula tipus la «no renúncia al dret d’autodeterminació». La fórmula es van mantenir, amb poques diferències, durant les legislatures, IV (1995-1999), V (1999-2003), VI (2003-2007) i VII (2007-2011): «Sense renunciar al dret d’autodeterminació del meu poble, ho promet» o «Sense renunciar al dret d’autodeterminació del nostre poble, sí, ho promet». A la legislatura VIII (2011-2015) tots els membres del grup parlamentari PSM-Iniciativa Verds-Entesa i Més per Menorca (que dia 6 de febrer de 2013 canvia la denominació per Grup Parlamentari MÉS) van utilitzar la seva tradicional fórmula «Sense renunciar al dret a decidir del nostre poble, sí, ho promet», però l’únic diputat menorquí, Joan Manel Martí, introduí una nova variació «Sense renunciar al dret a decidir de Menorca i les Illes Balears, sí, ho promet», elecció a la qual ens referim més endavant.
Durant la legislatura IX (2015-2019) sí que es van produir canvis importants en la formulació de la promesa o jurament per part dels diputats i diputades. Els diputats del PSOE i el PP mantingueren la fórmula prevista, de prometre o jurar, respectivament. Els diputats de Més per Mallorca diversificaren les promeses amb dos denominadors comuns, la tradicional referència a l’autodeterminació i ara també l’imperatiu legal: «Sense renunciar al dret a decidir dels pobles de les Illes Balears, ho promet» (Biel Barceló), «Promet el meu càrrec per imperatiu legal i sense renunciar als valors republicans i al dret de decidir del meu poble» (David abril), «Ho promet amb fidelitat al poble de Mallorca i per imperatiu legal, sense renunciar al dret de decidir com a poble» (Bel Busquets), «Per la justícia social, per la igualtat, pels drets dels pobles i per una educació laica, pública, lliure, de qualitat i en català, sí promet» (Margalida Capellà). Per la seva banda, els tres diputats de Més per Menorca (Joan Manel Martí i Llufriu, Patricia Font i Marbán i Josep Castells i Baró), ara organitzats en un grup parlamentari propi gràcies als bons resultats electorals, van utilitzar una nova fórmula: «Sí, promet, amb fidelitat al poble de Menorca i sense renunciar al dret a decidir com a poble».
Per la part de Podem les intervencions van variar segons cada diputat, amb referències molt diverses: «Promet fins el dia que s’obrin processos constituents i les lleis fonamentals estiguin al servei de les classes populars i no de les elits polítiques i econòmiques» (Laura Camargo), «Promet per imperatiu legal fins que obrim processos constituents i les lleis fonamentals serveixin a les classes populars i no a les elits econòmiques i polítiques» (David Aguilera) o «Promet el meu càrrec per imperatiu legal fins a posar les institucions i la legislació al servei de la ciutadania i en honor i memòria de tots aquells i aquelles que ho varen fer abans de nosaltres» (Alberto Jarabo). Fins i tot, alguna promesa, com la del que després seria President del Parlament de les Illes Balears, Baltasar Picornell Lladó, es va convertir en una justificació més que no en una breu acceptació del càrrec: «Per imperatiu legal promet, fins que s’obrin processos constituents i les lleis fonamentals serveixin a les classes populars i no a les elits econòmiques i polítiques; treballaré també per defensar la nostra llengua i cultura, per aturar la continuïtat del rei sota el nom de monarquia parlamentària, per restablir els valors democràtics que un dia varen tenir els ciutadans com a república i per recuperar la memòria dels que al seu dia varen donar la seva vida per defensar-los».
Clar que davant el sentiment eufòric que havia provocat la victòria de la majoria d’esquerres i la entrada al Parlament de Podem Illes Balears, a la sessió constitutiva del Parlament també es van produir reaccions per part de la bancada conservadora com la de la diputada menorquina del PP Misericòrdina Sugrañes que afirmà, en castellà, «Juro a favor de una constitución y unas leyes que han hecho y hacen posible la convivencia, el progreso y el diálogo en Baleares y en España».
Aquesta tendència a diversificar els posicionaments en les acceptacions dels càrrecs es va mantenir en la legislatura X iniciada l’any 2019. Més per Menorca va perdre el grup parlamentari propi però s’integrà en el Grup Mixt, de manera que, de nou, els diputats nacionalistes d’esquerres van estar estructurats en dos grups. Els dos diputats menorquins de Més per Menorca, Josep Castells i Patrícia Font, van utilitzar la fórmula de l’anterior legislatura, amb alguna varietat: «Sí, promet, amb fidelitat al poble de Menorca i sense renunciar al seu dret d’autodeterminació com a poble» (Josep Castells) i «Sí, promet, amb fidelitat al poble de Menorca i sense renunciar al dret a decidir com a poble» (Patrícia Font). Per part dels diputats de Més per Mallorca (Miquel Ensenyat, Joana Campomar, Joan Mas i Josep Ferrà) trobam poques diferències: «Ho promet per imperatiu legal i sense renunciar al dret a l’autodeterminació dels pobles» (Josep Ferrà), «Promet, per imperatiu legal i sense renunciar al dret a l’autodeterminació del nostre poble» (Joana Campomar).
Per la seva banda el PSOE es va mantenir fidel a la seva promesa i el PP s’aferrà unànimement al seu «Sí, ho jur». L’extrema dreta introduí el seu «Por España, sí, juro» (Jorge Campos, del partit VOX). I els diputats de Podem tornaran repetir la seva particular i variada proposta de fórmules diferents per a cada diputat. La més repetida va ser «Sí, prometo, por imperativo legal, por la democracia y por la república» (David Jiménez).
El comportament dels diputats menorquins al Parlament de les Illes Balears es reprodueix més o menys en el consellers del Consell Insular de Menorca i en els regidors de les corporacions locals. Fins l’any 1991 l’atenció en la presa de possessió no tingué res a veure amb l’autodeterminació ni amb l’imperatiu legal, sinó amb si la fórmula utilitzada es feia en català o en castellà, si es jurava o es prometia o si es feia davant la Bíblia o davant la Constitució. Aquests elements ja tenien per si mateixos prou significació. La promesa autodeterminista de 1991 al Parlament de les Illes va fer que en els actes constituents posteriors del Consell i dels ajuntaments es comencessin a emprar alteracions de la versió oficial i s’introduís la referència a l’imperatiu legal i al dret a l’autodeterminació. Tot i açò, les actes del Consell i dels ajuntaments de les preses de possessió de 1995 i 1999 no van recollir cap variació en la promesa o jurament. En canvi, a través de les actes publicades del Consell Insular sabem que l’any 2003 el PSM-Entesa Nacionalista, a través de la consellera Antònia Allès, utilitzà la fórmula de l’imperatiu legal, i que a l’any 2007 es repetí la fórmula incorporant la referència al dret d’autodeterminació: «Pel que fa a la consellera senyora Antònia Allès Pons, promet el seu càrrec per imperatiu legal i sense renunciar al dret d’audeterminació del seu poble». Aquesta darrera forma de promesa s’ha mantingut, amb molt poques diferències fins l’actualitat. En la promesa al càrrec de l’any 2022, Montse Morlà, de Més per Menorca, utilitzà literalment aquesta fórmula: «Promet per la meva consciència i el meu honor complir fidelment les obligacions del càrrec de conseller/a del Consell Insular de Menorca, amb lleialtat al Rei per imperatiu legal, i guardar i fer guardar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears com a normes fonamentals de l’Estat, sense renunciar al dret a l’autodeterminació del poble de Menorca».
Abans, l’any 2015, al Consell Insular de Menorca, com ja passà al Parlament, les formes de prometre el càrrec es multiplicaren: «Els consellers del partit Més per Menorca, senyora Salord Ripoll, senyor Maria Ballester i senyora Sellarès Salvans, prometen el seu càrrec per imperatiu legal i sens renunciar al dret a decidir com a poble. Així mateix els consellers del partit Podemos, senyors Ares García i senyora Gómez Estévez, prometen el seu càrrec per imperatiu legal i a més afegeixen amb lleialtat a la ciutadania, fins que s’obrin nous processos constituents que assegurin normes fonamentals al servei de les classes populars i no de les elits polítiques i econòmiques». El PSOE i el PP van mantenir la seva promesa i jurament. És curiós, en canvi, que a l’acta de constitució del 2019 no es fes constar la fórmula utilitzada pels nous consellers.
És evident que la interpretació o valoració d’aquest canvi des de 1983 en la forma «formal» d’acceptar el càrrec no és unànime. Per a alguns, normalment aquells que s’ajusten a la «fórmula oficial», la promesa o jurament modificada amb noves referències que la «matisen» o «desnaturalitzen» són un subterfugi o fins i tot una burla ridícula. Per als que la practiquen en canvi és una forma d’expressar que, avui, una altra legalitat és possible i necessària. En resum, agradi o no, amb efectes més polítics que jurídics, la promesa o jurament és l’expressió d’una realitat ideològica diversa. Quins aspectes interessa destacar d’aquesta evolució sociopolítica?
Un és que, efectivament, l’any 1991 Joan F. López Casasnovas i la resta de diputats nacionalistes prometien el càrrec sense renunciar al dret a l’autodeterminació perquè la sentència del Tribunal Constitucional ho emparava, i perquè després de la decepció de la Constitució de 1978 i de l’Estatut de 1983 els posicionaments del nacionalisme defensiu o d’alliberament s’anava desconstruint cap a un sobiranisme nacionalitari. Tres mostres d’aquest nou context són la resolució del Parlament de Catalunya de dia 12 de desembre del 1989 on afirmava que, tot i que acatar l’ordenament vigent, no es renunciava a exercir el dret a l’autodeterminació. La van votar CiU, ERC, ICV i el CDS. El PSC s’hi va oposar i el PP no va ni assistir a la sessió. Per la seva banda, el Parlament de les Illes Balears debatia en sessió de dia 19 d’abril de 1990 una proposició no de llei del grup parlamentari Nacionalista i d’Esquerres, que anteriorment s’havia dit PSM-EEM (RG.E. núm. 2370/89, relativa al dret d’autodeterminació. Diari de Sessions núm. 78), defensada per Joan F. López Casasnovas, en la qual s’afirmava que:
«1.- El Parlament de les Illes Balears declara que les Illes Balears formen part d’una realitat nacional diferenciada del conjunt de l’Estat.
2.- El Parlament de les Illes Balears manifesta que l’acatament del marc constitucional vigent, resultat del procés de transició política de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia dels pobles de les Illes al dret a l’autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals.
3.- El Parlament de les Illes Balears afirma, com a conseqüència, que en el moment que ho cregui oportú i a través de les actuacions previstes al mateix ordenament constitucional, podrà incrementar les quotes de l’autogovern fins on cregui convenient, amb la perspectiva lliurament assumida de la federació deis pobles de l’Estat i cap a la consecució d’una Europa unida, adequant la regulació deis drets nacionals a les circumstancies de cada moment històric.»
La proposta va ser rebutjada.
També pot servir de mostra la proposta, ara sí aprovada, i per unanimitat, presentada pels grups parlamentaris PSM-EEM, PP-UM, SOCIALISTA i MIXT, relativa a solidaritat amb el poble saharià (RGE núm. 3233/92. B.O.P.I.B. Núm. 48 – 16 d’octubre del 1992) en la qual, entre d’altres punts, es reclamava «la celebració del referèndum d’autodeterminació, d’acord amb la Resolució 690 aprovada per l’ONU».
Un altre aspecte rellevant de la simbòlica promesa és que les formacions PSM i Més, tant de Mallorca com Menorca, començaren a utilitzar la fórmula de l’imperatiu legal a partir del 2007 (als ajuntaments i consells) i del 2015 (al Parlament) per a emfatitzar –la redundància pot servir per açò- que el marc de la Constitució de 1978, i la seva representació amb la institució de la monarquia, no responia a les aspiracions d’una part de la societat. L’acatam, perquè acatar vol dir que el canvi s’ha de produir a través de les institucions democràtiques, però no l’acceptam i la volem canviar.
I un tercer element que també és necessari constatar, i que queda molt ben reflexat, en les fórmules d’acceptació del càrrec, és la crisi de confiança política que es produeix a partir del 2011 i que es tradueix amb la ruptura del bipartidisme i el naixement de noves formacions polítiques d’esquerres, com Podem; liberals i espanyolistes, com Ciutadans; o ultraconservadores, com Vox.
Arribats aquí, cal demanar-se si en aquest context té sentit seguir fent la promesa sobiranista de l’imperatiu legal i del dret d’autodeterminació, i la meva opinió és que sí. Té sentit fer-la perquè té sentit polític el seu contingut. I quin és aquest contingut polític?
El contingut de la promesa menorquinista s’articula a partir de tres elements: l’imperatiu legal, el dret d’autodeterminació i la proclamació de Menorca com a subjecte polític.
Imperatiu legal. La justificació d’aquest component ja s’ha explicat abans. Acatar una norma no significa valorar-la positivament ni renunciar a la seva modificació. Des del sobiranisme, lògicament, s’aspira a un nou marc jurídic. S’acata el marc de la Constitució de 1978 perquè democràticament ha de ser el punt de partida per a la seva modificació. Evidentment, tot açò, no faria falta dir-ho perquè la Constitució ja preveu, encara que de forma molt restrictiva, la pròpia modificació. En la referència a l’acatament «per imperatiu legal» hi ha per tant una certa redundància. Una redundància necessària per evidenciar quina és la intenció del seu acatament: canviar-la. Canviar-la perquè el marc de convivència sigui més democràtic.
Dret d’autodeterminació. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret, els pobles estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, d’acord amb l’article primer del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides, conclosos el 1966 i subscrits per la pràctica totalitat dels estats del món. En virtut del dret d’autodeterminació, doncs, el futur d’un poble es fonamenta en el reconeixement i el respecte dels seus drets polítics i socials. Aquest és un principi elemental del dret polític: tot poble posseeix i ha d’exercir la facultat de decidir el marc polític que li correspon. Seguint amb aquest sil·logisme, si tot poble és titular del dret d’autodeterminació, és la ciutadania d’aquest poble la que deté la potestat inalienable de decidir lliure i democràticament sobre la idoneïtat del seu estatus polític.
En termes jurídics, per tant, el dret d’autodeterminació és la forma de reconèixer el dret de qualsevol poble o país a triar la sobirania i l’estatus polític per a procurar el seu desenvolupament econòmic, social i cultural. El dret d’autodeterminació s’aplica com a regla indiscutible a qualsevol situació colonial —i en particular a la llista de colònies que defineix Nacions Unides. Si no formen part d’aquesta llista el dret d’autodeterminació es reconeix d’acord amb la voluntat política dels estats. En qualsevol cas, emperò, les Nacions Unides han deixat clar, sobretot amb les sentències de la Cort Internacional de Justícia, que aquest dret no és únicament per a les colònies sinó per a qualsevol territori de qualsevol estat.
Per evidenciar que dret d’autodeterminació no només es circumscriu als pobles en situació de sotmetiment colonial, a partir dels anys 80 es va començar a utilitzar el terme equivalent de «dret a decidir», i a Menorca es parla del «dret a decidir del poble de Menorca».
En el marc actual de la comunitat autònoma, són el conjunt de les Illes Balears les que estan reconegudes i legitimades com a poble, com a «nacionalitat històrica» (Art. 1), i sobre les que recau la potestat d’expressar la voluntat d’autodeterminar-se («El Parlament representa el poble de les Illes Balears» (Art. 40).
Menorca com a subjecte polític. Reclamar per a Menorca el dret a l’autodeterminació o el dret a decidir és reclamar que Menorca sigui considerada jurídicament com a poble, és a dir com a subjecte polític per tal de poder decidir lliurament com proveir el seu benestar econòmic, social i cultural. Avui Menorca és un subjecte sociocultural i un subjecte administratiu d’illa, però no és reconegut com a subjecte polític.
En resum, apostar per una fórmula autodeterminista i menorquinista en l’acatament del càrrec és encara necessari, perquè necessari és encara evidenciar la disconformatitat amb el marc jurídic que no reconeix Menorca com a poble, i per tant amb la sobirania necessària per a determinar el que millor pot respondre al benestar de la ciutadania. I quin hauria de ser aquest marc jurídic? La resposta líquida, aquella que s’ha de saber adaptar en cada moment i que és transformadora, no és que Menorca hagi de ser un estat independent –com Malta-, o sí; ni que Menorca hagi de ser una autonomia dins unes Illes Balears independents, o sí; ni….. (posau-hi vosaltres altres opcions). La proposta, açò sí, ha de ser aquella que respongui a dos inqüestionables: l’autogovern (açò és capacitat de decidit, no només d’administrar) i la catalanitat de Menorca. I açò significa que respectant la llei, per sobre de la lleialtat –complir la llei, que es pot canviar- hi ha la fidelitat al poble de Menorca, que es vol autodeterminar cada dia i que en aquest autodeterminar-se cada dia ha de poder decidir quina estructura d’estat pot satisfer millor al seu «demos». Tan mateix, açò és la democràcia, no?
