Ressenya de Carme Rocamora del llibre «Reinventar-nos per ser un nou país. El Congrés de Cultura Catalana a Menorca (1975-1977)», publicada al diari Ara Balears de dia 30 d'abril de 2022.
Hi ha moltes coses que ens fan ser poble i que no deim massa fort perquè són tan nostrades que ens volem permetre el luxe de mantenir-les en secret i preservar-les entre nosaltres. Ara bé, n’hi ha d’altres que són públiques i notòries, i una d’aquestes és la lluita constant que feim els menorquins per reivindicar que som, precisament, menorquins. Que a Menorca passen coses, que no som l’ombra de ningú, que som prou grans per representar-nos i gestionar-nos, i que no volem que ningú xerri en representació nostra, perquè ja tenim veu per cridar. I això no és nou ni serà vell perquè és una lluita constant de la nostra ambició sobirana, com ho són també les lluites de companys de la resta de territoris dels Països Catalans, aquest projecte compartit que ens fa defensar amb dents i ungles la nostra llengua i les competències pròpies, aquesta pertanyença a una nació oprimida que ens fa ser poble, encara que alguns vulguin renegar d’aquest passat i origen. És per açò que és tan important mirar enrere i analitzar la història compartida, una història que a Menorca encara no està prou explicada però que a poc a poc rep pinzellades de llum.
I és precisament açò el que fa Nel Martí a Reinventar-nos per ser un nou país. El Congrés de Cultura Catalana a Menorca (1975-1977). Recuperar un episodi fins ara no explicat i documentar-lo amb tots els detalls, per relatar com en aquells anys en què se sortia d’una època molt fosca, els menorquins es van implicar en l’esdeveniment sociocultural i polític que va ser el Congrés de Cultura Catalana, un moviment celebrat arreu dels Països Catalans i que mai més s’ha tornat a repetir amb aquestes dimensions. Un moviment que va ser de recobrament, després de la dictadura que va intentar aniquilar no només la llengua, sinó tot allò relacionat amb la manera de fer i ser, tot allò que li deim cultura.
Menorca hi va participar i ho va fer exigint tenir una veu pròpia, sense permetre que Mallorca xerrés per ella. I si es va implicar, com recull Martí, va ser gràcies a aquelles persones i entitats que prèviament ja s’havien mobilitzat des d’àmbits molt diversos, però que coincidien en la necessitat de bastir una restauració democràtica. Martí recull el nom i llinatge de cadascuna de les persones que ho van fer possible, i també les entitats, com l’Obra Cultural Balear de Menorca, les Joventuts Musicals, l’Escola de Teologia, Colònies d’Estiu o l’Ateneu de Maó.
Què van suposar aquells mesos? Per mencionar alguns dels esdeveniments, es va fer un important homenatge al filòleg Francesc de Borja Moll, es van acollir les setmanes de teatre independent, es va finançar la primera campanya del GOB, es va debatre sobre descentralització fiscal o redreçament del camp, i es va discutir sobre l’oficialitat del català. D’aquells estudis i debats en van sorgir les bases per la creació de l’Enciclopèdia de Menorca, entitats com Unió de Pagesos, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana o el primer mapa sanitari de l’illa.
Van ser dos anys en què amb més o menys intensitat, com relata cronològicament Martí, es va ser poble per recuperar les llibertats robades, i es va ser poble en comunitat, en coordinació amb la resta de companys de viatge. Companys que avui, com nosaltres, segueixen amb batalles per defensar la llengua, per aturar els hereus del franquisme de les institucions o per reclamar sobiranies per aprovar aquelles lleis que consideram bones per la terra sense que ningú ens hagi de donar permís. Són lluites d’avui, ho van ser d’ahir i ho seran de demà. I potser fora bo tornar-les a ubicar en un espai compartit, per acumular forces i dotar-se conjuntament de raons. Ara bé, abans de fer-ho, fa falta tenir molt clar d’on venim, conèixer la història dels que ens van precedir i seguir, amb tots aquells aprenentatges adquirits. I això és el que ens regala Nel Martí.
