El Congrés de Cultura Catalana (CCC) celebrat entre 1975 i 1977 va ser un esdeveniment sociocultural i sociopolític, d’ampli espectre ideològic i social, que abastà tots els territoris de parla catalana. També Menorca. El seu objectiu era recuperar i fer de la catalanitat un element vertebrador dels nous països —Països Catalans— que haurien d’esdevenir, partint de les ànsies democratitzadores i modernitzadores nascudes amb la finalització del règim franquista.
El Congrés va néixer de l’acord de la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona, aprovat per unanimitat el 28 de gener del 1975 a proposta de qui llavors era el seu secretari, Josep Pi-Sunyer i Cuberta (Barcelona, 1913 – Roses, 1995). La proposta parlava de la creació d’un «Congrés de Defensa de la Cultura Catalana» (aquesta n’era la denominació inicial) i demanava, a més, que s’eliminessin tots els obstacles al català a l’escola.
A Menorca l’impuls del Congrés va ser assumit per l’Obra Cultural Balear de Menorca, Joventuts Musicals de Ciutadella, Joventuts Musicals de Maó, Cineclub Ateneu, Cineclub Ciutadella, Colònies d’Estiu, Escola de Teologia i la companyia de teatre Delfí Serra, que es constituïren en Comissió Provisional del Congrés de Cultura Catalana a Menorca dia 11 d’octubre de 1975. L’Ateneu de Maó, també adherida al Congrés, va actuar com entitat acollidora i seu de l’esdeveniment. Els representants menorquins del Congrés als òrgans centrals en l’àmbit dels Països Catalans van ser Joan Pons i Moll (que actuà de coordinador de l’esdeveniment), Francesc Martí i Camps i Josep Maria Quintana i Petrus. Posteriorment Quintana fou rellevat per Gonçal Pons i Moll.
El Congrés a Menorca, com passà arreu dels territoris de parla catalana, s’estructurà en dos grans blocs: els treballs d’àmbit i les campanyes i accions. Dels treballs d’àmbit en sorgiran els primers plantejaments d’anàlisi sociològic (en llengua, oci, sector terciari, etc.), i diversos estudis sectorials (economia, música, etc.), tots encaminats a l’objectiu de fer una diagnosi de la realitat menorquina i una definició dels reptes del futur, a llarg i curt termini. Es van constituir 25 grups de treball d’àmbit o sectorials, que abastaven des de la llengua i l’educació a l’economia i les institucions d’autogovern. Tot i que és impossible recollir en un article breu la totalitat dels estudis i treballs impulsats, a modus d’exemple esmentaré els estudis sobre la situació musical a Menorca de Salvador Castelló («La música a Menorca» i «L’orgue de Santa Maria de Maó») i Jaume Cots («Aportació de Menorca» sobre l’obra Órgano monumental de la parroquial iglesia de Sta. María de Mahón, de Francesc Hernández Sans, editada l’any 1899). Els treballs de Castelló es convertirien posteriorment, i després de la seva actualització, en dues noves publicacions: La música a Menorca (2001) i 25è aniversari de la Coral Sant Antoni (1979-2004). També derivats d’aquest bloc es redactaren des de Menorca les resolucions finals de l’àmbit d’Ordenació del Territori amb plantejaments territorials d’illa molt abans que existís la figura de l’actual Pla Territorial Insular (PTI). El text de les resolucions va ser redactat pel coordinador d’aquest àmbit, l’arquitecte Enric Taltavull. Finalment, també val la pena esmentar la proposta del grup de treball de sanitat que va redactar un primerenc mapa de la infraestructura i els serveis sanitaris que necessitava Menorca. Aquest àmbit fou coordinat per l’apotecari Francesc Martí i Camps, i el seu contingut fou tingut en compte en el procés d’elaboració del Mapa Sanitari de Menorca que impulsà el metge Mateu Seguí i Mercadal, també congressista i membre dels àmbits menorquins d’Estructura Sanitària i d’Institucions.
Quant a les campanyes i accions, Menorca no va tenir cap intervenció específica, però sí que es va veure beneficiada de les campanyes i accions desenvolupades des de la coordinació de PPCC de formes molt diferents: amb materials i recursos (exposició sobre la natura als Països Catalans), amb suport financer (primera campanya del GOB i les Setmanes de Teatre dels PPCC) o amb la campanya de toponímia que abastà tots els territoris de parla catalana i que inclogué i reivindicà Maó.
Tot açò al marge dels recursos i actes que la Comissió i el Secretariat menorquins van impulsar específicament. Basti d’exemple l’acte popular que el Congrés a Menorca va impulsar d’homenatge a Francesc de Borja Moll, i la significació cultural i política que aquest va tenir. Borja Moll va ser proposat per la Comissió provisional de Menorca perquè formés part del Comitè d’Honor del Congrés de Cultura Catalana en representació de les Illes Balears. Posteriorment, l’Ajuntament de Ciutadella reconeixeria institucionalment l’insigne filòleg com a Fill Predilecte, també a proposta del Congrés.
Tot aquest balanç d’actes culturals, estudis, grups de treball, resolucions, debats i intercanvis d’idees no poden, emperò, desviar l’atenció del que és, sense cap dubte, l’element més rellevant del Congrés: la voluntat i la il·lusió per construir democràticament i des de la catalanitat un nou país, uns nous països, que s’autogovernessin. Aquesta força social, i aquesta il·lusió, va actuar arreu de catalitzadora de nous projectes i de noves iniciatives, i de connectora entre col·lectius, persones i territoris de dins i fora dels Països Catalans.
Per a Menorca el Congrés va ser una oportunitat per dissenyar l’illa-país del futur, però també va ser una eina de recobrament de la pròpia identitat (en el marc de la catalanitat compartida) i de l’autogovern, en el procés de la Transició espanyola cap a una democràcia moderna. A pesar del pretèrit colonialisme, provincianisme i centralisme que va patir Menorca durant segles, a pesar de la persecució i manipulació cultural de la dictadura franquista, i a pesar de l’espanyolització de les estructures polítiques —sistema electoral, partits polítics, etc.— que havien d’acompanyar el traspàs a un sistema democràtic, la reivindicació de la catalanitat va ser present a l’illa en el procés de transició política espanyola gràcies, en part, al Congrés de Cultura Catalana.
Efectivament, el Congrés no va ser a Menorca un esdeveniment sacsejador entorn del qual girés tota l’acció sociopolítica. Però sí que va ser un esdeveniment que es va sumar a les dinàmiques ja existents a l’illa a favor de la recuperació cultural i democràtica, i que va contribuir a reforçar la presència de la catalanitat en la configuració de la nova societat menorquina. No és estrany, per açò, que al Congrés el trobem vinculat, de forma més estreta o de forma més marginal, amb la primera campanya del GOB, amb l’Enciclopèdia de Menorca o amb la mateixa Assemblea Democràtica de Menorca, fonamental en la defensa de l’autogovern de l’illa.
Menorca va participar intensament en el Congrés de Cultura Catalana, i va ser el territori de treball i cloenda de l’Àmbit de Música. L’acte final va tenir lloc a Ciutadella el 10 de Juliol de 1977, amb un recital esplèndid de la Capella Davídica i un inoblidable festival de música menorquina. El Congrés va ser un dels esdeveniments de mobilització popular al voltant de la cultura, en els Països Catalans i a Menorca, més exitosos de la nostra història recent. Va representar un espai de debat en el qual va participar la gent del carrer i les persones més compromeses amb la societat, per a dissenyar un somniat futur. Els debats es van combinar amb festes populars al carrer, setmanes de teatre, música, balls i glosats que van conquerir nous espais simbòlics d’una manera cabdal per al desenvolupament de la Transició. Aquesta, emperò, és una història gairebé no explicada. Calia explicar-la! El llibre Reinventar-nos per ser un (nou) país. El Congrés de Cultura Catalana a Menorca (1975-1977) és un intent de donar a conèixer aquest esdeveniment i les seves contribucions. Una altra iniciativa per rememorar -i reivindicar, si cal- el Congrés són les dues taules de debat que se celebraran durant les properes setmanes (dia 22 d’abril al Cercle Artístic de Ciutadella, i 27 del mateix mes a l’Ateneu de Maó), amb la participació d’alguns dels seus protagonistes a Menorca: Joan Pons i Moll, Guillem López i Casasnovas, Josep Maria Quintana i Petrus, Pere Gomila i Basas, Maria Juan i Benejam, Eric Taltavull i Femenias, Pilar Pons i Goñalons i Joan López i Casasnovas, a més de Montserrat Casals i Genover, vicepresidenta de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana. Una excel·lent oportunitat per conèixer de primera mà una de les experiències de mobilització social i cultural a favor de la catalanitat més importants de la nostra època, i en la qual Menorca hi va ser ben present.
Nel Martí
Menorca, abril de 2022
