En recordança de Joan Timoner i Petrus.
El proppassat dia 1 de març es varen complir 25 anys del traspàs de l’assagista polític, filòleg, poeta, músic i paisatgista menorquí Joan Timoner i Petrus (1910-1997). Una data que ens convida a recordar i reivindicar l’obra del menorquinista de L’Illa d’argent. Som-hi idò!
De Timoner i Petrus es coneguda la seva aportació ideològica al catalanisme menorquí a través dels articles publicats els anys 30 a La Voz de Menorca, La Publicitat, Alelante o a la revista Impuls. Però la seva obra en prosa és molt més extensa i diversa. Al setmanari El Iris, la Revista de Menorca, el diari Menorca o el butlletí de la Casa de Menorca, per citar els rotatius més rellevants, Joan Timoner i Petrus hi publicà múltiples treballs sobre llengua (gramàtica, toponímia o sociolingüística) i sobre excursionisme i paisatgisme, a més, és clar, de les seves creacions poètiques. En aquest sentit és bo recordar que tots els sonets, romanços i cançons recollits en L’illa d’argent (1977) van ser publicats inicialment, en català i de forma inèdita, al setmanari El Iris entre 1947 i 1969. El mateixos poemes es publicaren posteriorment, de forma alterna (en la versió catalana o traduïts al castellà), a altres rotatius i en especial al diari Menorca.
En qualsevol cas, el que volia posar en valor en el present article és l’afició de Joan Timoner i Petrus a l’excursionisme, que en el cas de l’autor de L’illa d’argent està estretament relacionat amb els seus treballs de toponímia i les seves creacions poètiques, que conreà al llarg de tota la seva vida. I no només açò, també el catalanisme i el primerenc ecologisme professat per Timoner i Petrus estan vinculats amb l’activitat del senderisme i de fer la «volta a l’illa».
Timoner i Petrus comença a posar de manifest la seva estreta vinculació amb l’illa i el seu paisatge l’any 1930, a La Voz de Menorca, amb l’article «El paisatge menorquí», època durant la qual publicà els primers treballs sobre llengua –especialment gramàtica- i sobre la catalanitat de Menorca. Posteriorment, l’any 1934, publicà al Butlletí del Centre Excursionista Àliga (1934) dues col·laboracions en les quals narrava les seves excursions arreu de Menorca: «De l’illa d’argent. Una excursió a l’Albufera des Grau de Maó» (Març de 1934) i «De l’illa d’argent. Una excursió pel nord de Menorca» (Setembre de 1934). El Centre Excursionista Àliga és una associació de Catalunya fundada l’any 1930, fortament compromesa amb la catalanitat, que proposava l’excursionisme com a forma de conèixer el país, i «conèixer el país, és fer pàtria» com resava un dels seus lemes. La concepció de la Catalunya Gran portà al Centre Excursionista a incloure en el seu butlletí creat l’any 1933 informacions d’arreu dels Països Catalans.
Aquesta visió de Menorca dins la Catalunya Gran defensada per Joan Timoner i Petrus la trobam àmpliament explicitada en el conjunt dels 58 articles publicats a La Voz de Menorca i en altres rotatius de la mateixa època. Bon exemple de la seva posició queda recollida en l’article «Catalans de Menorca», publicat a La Publicitat dia 21 de juliol de 1931. A l’article, signat amb el pseudònim de Menorquit, respon a les declaracions de J. Julià recollides al diari El Progreso, en les quals rebutjava «que hi pugui haver més catalans que els de Catalunya». En l’article Timoner i Petrus contestà:
«Nosaltres, els catalans de Menorca, els que de més a més d’ésser-ho ens hi sentim i obrem com a tals» […] «per nosaltres Catalunya és, ni més ni menys, el conjunt, l’aplec, la suma de pobles que Catalunya estricta va conquistar en l’Edat Mitjana, pobles als quals donà la seva sang i la seva llengua, els seus costums i les seves lleis, pobles que, per mor de l’esperit liberal i anticentralista de Catalunya, no senten avui amb prou rigor l’ideal català del nostre ressorgiment nacional. Si Catalunya, en lloc d’ajuntar nacions i estats autònoms, hagués seguit l’exemple de Castella, que maldà sempre per assimilar-se i absorbir els països on tingué potestat, es donaria, de segur, el cas paradoxal i ensems absurd que avui dia hi hauria a València i a les Illes Catalanes més compenetració i més unió espiritual amb Catalunya estricta del que existeix en l’actualitat […]
Joan Timoner i Petrus, des d’aquells treballs a La Voz de Menorca i al Butlletí del Centre Excursionista publicats els anys 30, continuarà publicant articles sobre excursionisme i paisatge a través d’El Iris i el Menorca fins l’any 1981. I és que serà a través de l’experiència i la vivència del paisatge menorquí com Joan Timoner i Petrus sentirà en molts casos la necessitat de versar l’illa. El poeta excursionista versà «S’Albufera», «Arenal d’En Castell», «Macarella», «Macarelleta», «Trebalúger», «Barranc d’Algendar»,… impregnat i amarat de la bellesa i de la duresa estètica de l’illa. Però no tot és vers. També serà narrant els itineraris més adequats per a recórrer l’illa com Timoner posarà l’atenció en les formes toponímiques del català de Menorca i en la defensa del dret de gaudir del paisatge.
Efectivament, ja durant els anys 60 Timoner i Petrus fa una defensa contundent de la servitud pública del Camí de Cavalls («Botones de muestra». Setmanari El Iris, 17 d’octubre de 1964; «De caminos y tal». Diari Menorca, 23 de setembre de 1965; «Excursionisme illenc I, II i III». Diari Menorca, 1980-1981) com a una de les vies més atractives per al senderisme. Concretament, en el text d’«Excursionisme illenc» recull l’itinerari del Camí de Cavalls publicat a la «Guia de Menorca» editada per l’Ateneu de Maó l’any 1911, anterior a les normes ortogràfiques de 1913, que revisa i actualitza. També creà el poema «Camí de Cavalls» que publica per primera vegada el 13 de gener de 1951 al setmanari El Iris, i que inclourà a L’illa d’argent de 1977 (reeditat l’any 1982).
Camí de Cavalls
El camí de cavalls
-capamunts, capavalls-
dóna la volta a l’illa;
els còdols emblancats
voregen els costats
de la via senzilla.
Aguaita els arenals,
macats, ports i tossals
de part de tramuntana;
i al sud els esvorancs
de cales i barrancs
que clivellen la plana.
A vegades l’incert
viarany quasi es perd
dins pinars o marina;
però segueix cap dret,
un lloc o una paret
tot d’una us hi encamina.
Si seguiu el camí
del cap fins a la fi
no haureu fet tasca eixorca,
perquè el seu màgic fil
embasta el bell perfil
de l’illa de Menorca.
JTP
En resum, voltar l’illa a peu serveix a Joan Timoner i Petrus d’inspiració per a la seva poesia, de justificació per als treballs sobre toponímia i de força per imaginar i aspirar a una illa que estima i cultiva la seva llengua vernacle.