El títol pot semblar pretensiós, però em creguin que aquesta no és la intenció de l’article. M’explic. Durant la primera meitat del segle xx diversos autors van publicar els seus articles sobre la particular forma d’entendre el que havia estat, era i havia de ser el menorquinisme. Aquests articles que he recollit en el llibre El somni menorquí(nista) (Lleonard Muntaner Ed, 2021) serveixen de base per assajar sobre els antecedents i les aspiracions del menorquinisme polític, i repensar quins han de ser els reptes de futur. Alguns d’aquests articles són «Es nostro menorquinisme», de Joan Mir i Mir (1918); «El meu menorquinisme», de Joan Hernández Mora (1930); «Per la catalanitat de Menorca», de Joan Hernández Mora (1931), o «Del menorquinisme al catalanisme», de Joan Timoner i Petrus (1931). I d’alguns anys més tard «Orientacions sobre menorquinisme», de Francesc de Borja Moll (1965). El títol i el contingut del present escrit simplement es vol emmarcar dins aquesta tradició molt menorquinista de dialogar, de debatre i de repensar-se. Aquesta és, idò, una aproximació, sempre en clau constructiva i d’aproximació, al meu menorquinisme.
El menorquinisme és una afirmació emocional a favor de Menorca; però ha estat, és i pot ser molt més que un sentiment. El menorquinisme és també el terme per referir-se al moviment cultural i polític de redescobriment i desvetllament de la pròpia identitat; açò és, de presa de consciència i per tant de naixement d’un nou «jo» sociocultural —menorquinitat— i d’un nou «jo» polític —menorquinisme.
La vessant política del menorquinisme s’ha identificat i s’ha relacionat en el temps amb mots prou diversos com regionalisme, catalanisme, nacionalisme o insularisme a favor de Menorca. I no és estrany que hagi estat així. El menorquinisme polític ha estat històricament un moviment dispers i divers, amb les seves contradiccions i confrontacions, i en constant evolució i renovació. Però tot açò no ens priva de poder afirmar i constatar avui que el menorquinisme polític té uns antecedents històrics i ideològics clars, que han de ser la base del menorquinisme explícit, vindicatiu i reivindicatiu del futur. Aquests antecedents i tradicions ideològiques són bàsicament tres: el primer regionalisme i posterior nacionalisme, el federalisme del primer republicanisme —fonamentalment pimargallià— i l’insularisme.
Efectivament, el menorquinisme polític del futur té entre els seus principals antecedents el romanticisme europeu del segle xix, de recuperació i reivindicació de les arrels de cada poble, i la seva expressió particular en els territoris de l’antiga confederació catalanoaragonesa a través del moviment cultural de la Renaixença. Aquesta nova consciència cultural identitària donarà lloc a un moviment polític contra el centralisme i l’uniformisme espanyols —el regionalisme—, que serà precursor a Menorca del nacionalisme polític que, a més de l’anticentralisme i l’antiuniformisme, reconeix l’illa com a part integrant de la unitat cultural i lingüística catalana i aposta per l’autogovern insular.
El regionalisme no és, emperò, l’únic antecedent precursor del nacionalisme menorquí, i menys del menorquinisme polític. Altres tradicions ideològiques, com el republicanisme i el federalisme —i en especial el republicanisme federalista— foren claus en la configuració d’un pensament i un moviment de recobrament de la pròpia identitat.
Tot i que el terme menorquinisme —tant en referències culturals com polítiques— ja el trobam a principis del segle xx per al·ludir genèricament a la recuperació de la personalitat cultural i política de l’illa, el mot en la seva vessant més política serà poc utilitzat fins ben entrada la segona meitat de segle. Durant tot aquest temps el menorquinisme s’utilitzarà bàsicament com a sinònim de catalanisme o de nacionalisme a Menorca. En cap cas, però, trobarem una publicació periòdica, una associació o un partit polític que posin el menorquinisme en les bases de la seva definició, vocació o presentació pública. Per altra banda, els nacionalismes defensius o d’alliberament van anar evolucionant i desplaçant el seu centre argumental des de la identitat a la voluntat, des de l’herència a la presència, prenent força els principis bàsics de la sobirania i l’autodeterminació, fonamentals en el pensament federalista pimargallià i el republicanisme basat en ell. I tot açò és important perquè el que es proposa avui com a nou menorquinisme, o menorquinisme del segle xxi, és que aquest sigui més que un nacionalisme; que sigui un menorquinisme de la voluntat capaç d’integrar les tradicions regionalista-nacionalista, republicana-federalista i insularista.
Així idò, el menorquinisme polític del segle xxi haurà de ser necessàriament sobiranista o de voluntat —com més agradi—, en el sentit més etimològic del terme (d’aquell que és —o es comporta com a— sobirà i per tant té sempre la darrera paraula), que proclama l’autogovern i l’autodeterminació del poble de Menorca com a processos no excloents, sinó convergents en un mateix objectiu: que Menorca, partint de la seva voluntat i capacitat de decidir, pugui moure’s per les sendes del benestar, de la justícia i de la llibertat.
Com ho ha estat en altres èpoques de la història —el primer regionalisme de la Renaixença o el nacionalisme després del franquisme—, el nou menorquinisme polític haurà de ser també regenerador. Efectivament, el menorquinisme del futur no només ha de reclamar per a Menorca poder viure com un país (amb trets propis, geogràfics, culturals i lingüístics, econòmics, etc.), amb les estructures d’estat necessàries —i per tant capacitat de decisió— per ser sostenible, solidari i generador de benestar i oportunitats; sinó que ha d’apostar —i somiar— per un nou model de nació, de societat, de ciutadania. Un nou contracte social de convivència capaç de fer front als nous reptes i que actuï d’imaginari col·lectiu d’un futur il·lusionador, ambiciós i serè, radical, utòpic i transformador. El somni menorquinista ha de ser regenerador i renovador, per tal de recuperar el valor profund i radical de la democràcia i de la política.
El menorquinisme polític és també fill dels perdedors en el procés constituent de 1978 i en el procés autonòmic 1983, processos que van sotmetre i relegar Menorca a un reinventat centralisme que actua massa vegades amb els vicis de la vella Diputació Provincial. Però l’esperit del perdedor no és l’esperit del vençut. Aquell, a diferència del vençut i derrotat, no està disposat a renunciar a la inspiració dels principis de la paritat, la subsidiarietat, la federació i l’autogovern, pels quals va lluitar tant. El perdedor, convençut i redreçat, segueix treballant i repensant estratègies per assolir en un futur no gaire llunyà el seu objectiu anhelat.
Parlava a l’inici del menorquinisme com a moviment centrat en Menorca, des de Menorca i per a Menorca. Però centrat no vol dir tancat. Al contrari, el nou menorquinisme ha de ser una cosmovisió, una manera de mirar el món i d’estar-hi. Ha de ser en certa manera un universalisme. El menorquinisme ja no ha de voler ser només un nacionalisme o un catalanisme, un federalisme o un insularisme, que necessàriament ho haurà de seguir sent, sinó també i sobretot un universalisme, un moviment compromès en canviar el món i en posar en pràctica els valors universals. Ha de ser un laboratori d’una forma de viure que respongui als reptes actuals a partir dels valors universals de la humanitat. Així idò, el menorquinisme és un projecte de país per a la menorquinitat; però pot ser també -i ha de ser també- un projecte de món per a la humanitat.
