Educar és una responsabilitat de tothom, i les polítiques públiques –totes, no només les educatives- s’han de dissenyar i gestionar, perquè siguin eficients i transformadores, des de la dimensió transversal de l’educació. Aquesta forma de pensar i actuar, localment i globalment, impulsada per l’UNESCO a finals del segle passat, s’ha constatat com una de les peces bàsiques de les polítiques d’èxit. Tot i açò, encara avui, moltes institucions segueixen gestionant la seva parcel·la –que no governant un projecte- sense contemplar l’impacte sociocultural que generen, que després hauran de resoldre amb noves accions a través d’un bucle inacabable, ineficient i insostenible de psudopolítiques.
Però en el nou context del segle XXI del món occidentalitzat, ningú no pot menysvalorar el paper fonamental de la institució escolar en el marc de la coresponsabilitat educadora. No perquè hagi d’esdevenir l’espai on la societat delegui –i exigeixi- tot allò que no és capaç de resoldre, i li encarregui l’educació sexual, vial, democràtica, d’hàbits saludables, contra la violència de gènere, i infinites coses més; sinó perquè hauria de ser el millor espai per al desenvolupament de les competències per a viure i donar resposta als reptes individuals i col·lectius que integrin els quatre pilars de l’aprenentatge proposats per la UNESCO: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser. Açò és el que recull precisament l’objectiu 4 de l’Agenda 2030 aprovada el 2015 en resposta a la crida de l’UNESCO i l’Informe Delors: “Garantir una educació de qualitat, inclusiva i equitativa, i promoure oportunitats d’aprenentatge al llarg de la vida per a tothom”.
Sí, he dit hauria de ser, perquè pens que les institucions no fan els esforços suficients perquè l’objectiu esmentat es pugui desenvolupar exitosament i l’escola sigui l’instrument de canvi que la societat necessita. En aquest cas, amb l’educació, ha funcionat la immediatesa i l’estridència de l’urgent front de la lentitud i el silenci de les coses importants. I a cops d’apagar focs, hem deixat el bosc sense cuidar.
En aquests moments el Govern de les Illes Balears ha posat sobre la taula del Parlament un projecte de Llei d’educació. El text planteja coses importants, sense cap dubte, com el finançament, la llengua vehicular de les escoles o la inclusió de la franja 0-3 anys com una etapa educativa, però en deixa moltes altres en el nivell dels principis generals que competencialment podria desplegar. I sobre tot el que no fa és proposar una llei per a fer de l’escola un motor de canvi en la línia de Delors i l’Agenda 2030. Per a fer-ho, açò, el primer que es necessita, a més de recursos, autonomia i participació –que són essencials-, és apostar per la formació prèvia i permanent del professorat al llarg de tota la seva vida de docència. I en aquest sentit el projecte de llei és molt pobre. Sense abordar profundament l’accés a la tasca docent i la formació permanent serà molt difícil que l’escola sigui l’agent de canvi que es necessita, restant credibilitat a la institució d’ensenyament i ofegant la professió de docent en una crisi d’identitats fluides.
No té cap sentit, per exemple, que el sistema d’oposició actual per accedir a una plaça de mestre o professor estigui centrat principalment en la superació de proves sobre els continguts de la llicenciatura i/o la matèria, i tenguin poca o nul·la presència totes les competències professionals –formació prèvia- que han de tenir els docents per exercir la seva tasca, que no són poca cosa: procés cognitiu de l’aprenentatge, metodologies per atendre la diversitat, eines de treball interactiu,… Evidentment que per tenir clar açò abans hem d’haver resolt la pregunta mestra: què espera la societat de l’escola? El que és necessita de l’escola, segons l’UNESCO, està molt clar; però té clar el Govern de les Illes què espera i què necessita Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera de l’escola?
Accedir a la professió docent per la via d’un temari de la matèria –ja certificada per una universitat a través d’un títol- més que no per la via del coneixements de les eines bàsiques d’un procés d’ensenyament-aprenentatge no és una aposta ni per l’ensenyament basat en competències ni per l’escola de qualitat, inclusiva i equitativa que necessitam.
La formació permanent del professorat és un altre àmbit del sistema educatiu que segueix sense considerar-se clau, i no serà perquè pedagogues com la menorquina Pilar Benejam no hagin exposat i defensat, amb insistència i clarividència, la importància de la formació del professorat per a dotar-lo de les eines que necessita l’escola d’avui.
Les escoles i les aules són complexes –que no conflictives-, riques i diverses. També desiguals. En elles hi conviuen realitats culturals, socioeconòmiques, ideològiques, d’aprenentatge, neurobiològiques, emocionals i d’identitat afectivosexual diferents que conformen un context, dinàmic i interactiu, en el qual s’ha de desenvolupar l’aprenentatge competencial organitzat en àrees i matèries que sigui significatiu, inclusiu i equitatiu. Per a fer tot açò no basta saber matemàtiques, o biologia, o llengua,…. Per fer açò s’ha de saber ensenyar, i a més a més educar.
Cal un canvi de paradigma en la nostra manera d’ensenyar i d’aprendre. I això implica transformar l’educació, implica innovació, i implica donar suport als docents. Sense açò la classe serà inútil.
