Costa de creure, però és així. Avui, a Menorca, hi ha una trentena de joves menorquins menors de 18 anys procedents de diferents països extracomunitaris que no poden jugar en les competicions futbolístiques de l’illa, a causa de la rígida i ingent documentació que la Federació Territorial de Futbol de les Illes Balears, a instàncies de la RFEF (Real Federació Espanyola de Futbol) i de la FIFA (Federació Internacional de Futbol), exigeix a les famílies nouvingudes.
Les raons d’aquest desencert són complexes i burocràtiques, igual que l’extensa i insalvable documentació que es demana a les famílies dels joves que volen jugar a futbol al seu nou lloc de residència. Però anem a resumir-ho.
L’any 2009 la Federació Internacional de Futbol (FIFA) va establir per als seus associats –federacions i clubs- la prohibició general d’inscriure estrangers menors de 18 anys amb l’objectiu d’acabar amb el mercadeig que havien iniciat alguns dels grans clubs de futbol professional amb menors procedents d’altres països. A partir de llavors la inscripció federativa es va establir per excepcions i, en el cas dels menors extracomunitaris, també per una extensa llista de requisits i documents que, en la majoria de casos, són impossibles de complir. De fet aquesta és la clau del conflicte. El marge que la FIFA i la RFEF deixen perquè els menors estrangers puguin jugar a les lligues federatives es converteix de facto en un limitador infranquejable per a les famílies afectades. Se les demana permís de treball, contracte laboral o certificat d’estar a l’atur, nòmina, certificat de nacionalitat, certificat de residència, certificat de primera inscripció futbolística del menor,… als dos progenitors! Al marge de les dificultats per a aconseguir en molts casos de documentació exigida del seu país d’origen, s’hi afegeix la rígida, absurda i discriminatòria doble petició, sempre de pare i mare. No hi tenen cabuda, per dir-ne només alguns casos, els menors de mares que viuen legalment a Espanya i el pare es desconegut, o de pares divorciats un dels quals no viu a Espanya, o de pare i mare amb suficiència econòmica però sense permís de residència, o de pares dels quals només un té contracte de treball,… Totes aquestes, i moltes més, són situacions impossibles de tramitar.
El problema d’origen és que la FIFA en el seu Reglament no va diferenciar entre una tramitació de fitxes entre clubs professionals i una incorporació d’un menor a un club d’esport base o escolar, ni va tenir en compte la transcendència de l’esport de competició en la integració social dels nouvinguts, a més de la seva funció formativa (d’aprenentatge d’un esport), educadora i de promoció de la salut. En base a l’esmentada norma la RFEF va centralitzar tota la gestió de les llicències esportives, de manera que el marge de decisió i maniobra de les federacions territorials és molt petit o nul.
Diferents organismes, Síndics de Greuges, Consejo Superior de Deportes, SOS-Racisme,… han posat reiteradament de manifest que la restricció de facto per jugar a futbol que afecta a menors extracomunitaris és discriminatòria i vulnera no només els tractats internacionals de drets humans sinó també la legislació espanyola. Tant la Llei 10/1990, de 15 d’octubre, de l’Esport, com la Llei 19/2007, contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport, estableixen que l’únic requisit perquè un estranger participi en una competició esportiva no professional és trobar-se legalment a Espanya. I és evident que tot i la vinculació orgànica de la RFEF amb la FIFA, l’emparament legal i el reconeixement com entitats d’utilitat pública de les federacions estatal i autonòmica el dona la legislació espanyola, estatal i autonòmica, i per tant amb ella s’han de regir. Així i tot, la RFEF i les federacions territorials, tot i rebre multitud de sol•licituds i queixes, no han sabut o no han pogut o no han volgut adaptar-se a aquesta realitat social i legal.
Tot i així, és evident que la situació actual és inacceptable i insostenible, que efecte directament als i les joves d’origen estranger sense DNI que volen federar-se i jugar a les competicions de futbol, però que també ens efecte a totes i tots perquè qüestiona les bases més essencials d’una societat acollidora, integradora i respectuosa amb els drets humans. Cal activar una solució amb celeritat, i açò implica tant als estaments públics com a les federacions i clubs, com a les famílies que hem confiat amb aquestes entitats i amb la seva tasca formadora i educadora. És hora per tat de posar-hi, si no volem perdre el partit de la integració i la cohesió, i sobre tot el partit dels drets humans.
(+) Article publicat a la revista El Iris (24/01/20)
