El passat 14 de gener el BOE publicava l’acord de la Comissió Bilateral Estat-Comunitat Autònoma de les Illes Balears en relació a la Llei de consultes populars i processos participatius de les Illes Balears. Aquest procés es va obrir arran d’un advertiment d’inconstitucionalitat o conflicte de competències per part de l’Estat contra la Llei aprovada pel Parlament de les Illes Balears el març del 2019. El resultat inclòs en l’Acord implicarà modificar alguns aspectes de la llei, però tan mateix, i a pesar d’algunes veus maximalistes, es manté l’objectiu inicial i principal d’aquesta llei. Anem a pams.
Primer. A ningú hauria de sorprendre a aquestes hores de la festa democràtica que l’Estat intervingués -per dir-ho d’alguna manera- la Llei 12/2019, de 12 de març, de consultes populars i processos participatius. Ho fa en el 75 % de les lleis que aprova el nostre Parlament, indistintament de les majories parlamentàries. I ho fa simplement perquè des dels temps de la LOAPA a les institucions espanyoles (Governs espanyols, Corts Generals i Tribunal Constitucional) s’ha anat consolidant la visió paternalista i intervencionista de què l’Estat, sota el principi de coordinació i harmonització, havia d’exercir una tasca de control legal sobre les autonomies i els seus parlaments. Un control legal que al final es converteix moltes vegades en un sedàs ideològic sempre a favor del centralisme i l’espanyolisme estatal. En qualsevol cas, aquest tipus d’ingerència forma part de l’essència de l’Estat espanyol, que aprova lleis de bases extensíssimes i invasives que limiten la capacitat d’autogovern de les Comunitats Autònomes o que limiten i delimiten la despesa que han de fer municipis, consells i governs autonòmics, entre d’altres coses.
No ens quedem i enredem en les conseqüències només, que s’aniran repetint cada setmana, ara amb la llei de benestar animal, ara amb la de residus, ara amb la de canvi climàtic, ara amb el dret civil propi,… i mirem d’apuntar a les causes. I les causes són estructurals.
Segon. S’ha de dir ben clar que la Llei 12/2019, de 12 de març, de consultes populars i processos participatius no és la llei que jo i molta altra gent, de profundes conviccions democràtiques i sobiranistes, hagués volgut. Alguns pensam que en democràcia les lleis no haurien de retallar ni la llibertat d’expressió i ni la voluntat de decisió de la gent, més enllà del que estableixen les normes internacionals de drets de les persones i dels pobles. Però aquest no és l’Estat que tenim avui. L’Estat espanyol d’avui es segueix fonamentant ideològicament en el constitucionalisme de les Corts de Cadis de 1812 basat en l’unitarisme, l’uniformisme i el centralisme; reanimat i redefinit a partir de les herències de la dictadura franquista. Maquillat i ben alimentat sembla un altre, però tan mateix les seves essències segueixen sent l’unitarisme, l’uniformisme i el centralisme. No és estrany, per açò, que avui s’hagin fragmentat i extremat tant els posicionaments polítics respecte del model d’estat i del model de democràcia, i que cada dia seguem més els que plantegem un nou procés constituent que acabi amb el règim del 78 i recuperi els anhels de democràcia i autonomia pre-constitucionals.
Ara bé, dins els rígids límits marcats per la legislació i els operadors espanyols, aquesta llei, a pesar de l’autocensura que Govern i Parlament de les Illes Balears ja es van aplicar, i del resultat final publicat dia 14 de gener, era i és una llei necessària. I és una llei suficientment bona perquè sigui àmpliament i ràpida desenvolupada i utilitzada.
Tercer. La Llei retallada pel pacte Estat-CAIB la fa menys útil per aconseguir l’objectiu inicial? L’objectiu de la llei no era regular els referèndums, perquè aquests ja estan regulats (i limitats!) per les normes estatals sobre les modalitats de referèndums i els processos electorals. L’objectiu era desenvolupar l’article 15 i 31 de l’Estat d’Autonomia i tenir un instrument democràtic i democratitzador potent, que permetés a la ciutadania exercir aquell dret de participació política tantes vegades escrit i tant pot vegades exercit, a través de les consultes ciutadanes i altres instruments de participació (pressupostos participatius, les audiències públiques ciutadanes, etc). I tot açò s’ha mantingut intacte, sense cap canvi.
Les pors i les ingerències de l’Estat s’han centrat només en els referèndums municipals (que no estan ni en el títol de la Llei) i dels quals la llei autonòmica pretenia desenvolupar i concretar alguns aspectes que les normes estatals permetien, i un d’ells era el que els referèndums fossin vinculants. I la veritat és que pens que hauria de ser així, però l’Estat no ho veu creu i vol que el redactat sigui un altre: «El resultado de este tipo de consulta será vinculante para la autoridad convocante en los supuestos en que así se prevea en la legislación estatal». És a dir, que només serà vinculant si l’Estat ho autoritza. I tan mateix no era així abans? I tant que sí! Per tant, relativitzem els efectes reals de les aportacions de l’Estat, sense perdre de vista l’exposat en el punt primer.
I quart i darrer. El nostre combat democràtic per a l’autogovern segueix sent contra el centralisme, l’uniformisme i l’unitarisme del constitucionalisme i nacionalisme espanyols, no ho oblidem. L’intervencionisme en les lleis del Parlament és una expressió exitosa d’açò. La Llei de Consultes és una bona llei, a pesar de l’estret marc jurídic en el qual s’insereix i a pesar de l’acord Estat-CAIB, i aconsegueix l’objectiu pretès: avançar en processos democràtics que algun dia exigiran rompre amb el rígid marc actual, limitador de l’exercici del dret polític a participar en consultes i en referèndums.
Però ara toca un missatge positiu i reactiu: la llei permet que els ajuntaments, municipis i govern facin consultes populars, i posin en marxa altres mecanismes de democràcia participativa. Fes-m’ho! És important.
(*) Article publicar al diari Ara Balears (25/01/20)
