S’hauria de reformar la Constitució espanyola de 1978? Supòs –escèpticament- que sí. Crec que és evident que tant per qüestions tècniques com per raons sociopolítiques, el text aprovat l’any 1978 necessita d’una adaptació i actualització. Ara bé, no està tan clar que aquesta adaptació sigui possible i viable (1). O millor dit, és pràcticament impossible. I ho és –d’impossible- per raons internes al propi text jurídic i per raons externes de context sociopolític.
Les raons internes són clares. El text jurídic de la Carta Magna de l’Estat és un text rígid en el qual els requisits per a la reforma d’aspectes essencials de la Constitució, com el títol preliminar (referit a la sobirania i la unitat d’Espanya), el títol I (dels drets fonamentals) i el títol II (sobre el Rei i la Corona) requereixen de la majoria de 2/3 dels parlamentaris en el Congrés i en el Senat, la dissolució immediata de les Corts i la convocatòria de noves eleccions generals. Però no només açò. Posteriorment, les Corts Generals, tant el Congrés de Diputats com el Senat, sorgides de les noves eleccions han de ratificar la voluntat de reforma constitucional perquè aquesta iniciï la seva tramitació parlamentària, fins a l’aprovació posterior del text de reforma per, novament, 2/3 del Congrés i del Senat. Finalment, el text haurà de ser validat en referèndum per la majoria del cos electoral. En definitiva, modificar qualsevol d’aquests preceptes, abans esmentat i especialment protegits, és avui pràcticament un impossible. I és que cal dir-ho ben clar, el text del 78 no tenia com a únic objectiu donar estabilitat política, com s’ha dit moltes vegades, sinó que, i sobretot, havia de protegir in extremis la Corona i la unitat d’Espanya.
Crec que és de pur sentit comú –almenys del sentit comú democràtic- afirmar que qualsevol llei ha de poder ser modificable, adaptable i perfectible. I d’això en deixava constància la Constitució francesa de 1793, a l’article 28, quan deia que “Un poble sempre té el dret de revisar, de reformar i de canviar una constitució. Una generació no pot subjectar a les seves lleis les generacions futures”. La reforma és, en les democràcies madures, un mecanisme de salvaguarda i d’adaptació d’una constitució, i en aquest sentit Espanya és una de les poques excepcions a aquesta regla.
La immensa majoria d’experts constitucionalistes i de formacions polítiques coincideixen en afirmar que és necessària, i fins i tot urgent, una reforma constitucional. Però tots coincideixen també en què aquesta desitjada modificació és difícilment possible, i dificultosament probable i viable. És evident que el procediment ideat pels constituents per a la reforma de la Carta Magna no va ser ideat per a aplicar-se, sinó per a blindar-se. Així de clar ho diu Joan Oliver Araujo quan diu que “podemos afirmar que el procedimiento de reforma agravado (artículo 168 CE) parece un baluarte casi infranqueable.” (2)
Per altra banda, a més de les raons procedimentals o internes, hi ha altres raons externes, estretament vinculades a les anteriors, que tenen a veure amb el suport parlamentari i el consens polític, que farien molt complicat sinó inviable a dia d’avui una reforma constitucional del text –i del règim- del 78. Cal tenir en compte que per a portar a terme una reforma s’han de disposar, com a mínim, 233 vots, o sia el 67% dels 350 ascons del Congrés de Diputats. L’any 2011, quan es va reformar puntualment (per la via senzilla i ràpida, o sia l’article 167) la Constitució espanyola per a introduir el principi d’estabilitat pressupostària a l’article 135, el PP i el PSOE sumaven 296 ascons dels 350 existents al Congrés dels Diputats, que representaven el 85% dels vots. Ara, a les darreres eleccions generals celebrades l’any 2019, la suma de PP i PSOE només fan 209 diputats, i les altres sumes tampoc “sumen políticament”: PSOE-Podem 146 diputats, PSOE-PP-Vox-Cs 271, PSOE-Podem-resta de grups 199 diputats,… És a dir, no es donen les circumstàncies aritmètiques per a portar a terme una reforma d’aspectes fonamentals de la Constitució. I tot açò sense tenir en compte les majories del Senat, la negociació i tramitació parlamentària i la imprescindible validació per referèndum. És per tant evident que els garants del statu quo –açò és de la Corona i de la unitat d’Espanya- poden estar ben tranquils. Està tot fermat i ben fermat. Tan fermat que ara no hi ha qui desfaci el nus. L’actual conjuntura política fa que ningú s’atreveixi a iniciar una reforma constitucional no puntual, tant per la manca de suports i consens com per la manca de garanties de control de tot el procés, especialment pel que fa al canvi de model d’Estat, entre monarquia o república.
I és que les evidències clamen al cel. Com s’ha de poder iniciar un procés de revisió constituent si ni tan sols hi ha estabilitat suficient per aprovar un pressupost general de l’Estat o constituir un govern? Ningú, quan va escriure el text de la Constitució del 78, devia pensar que l’escenari polític de fragmentació del vot i de la representació parlamentària podria ser tan plural i dispers. O sí? En qualsevol cas, la política del segle XXI s’escriu en plural, en termes de diàleg i d’acord puntual, i amb vocació de revisió i actualització permanent. El pacte del 78 cau anys llum d’aquesta realitat, sense la salvaguarda d’una revisió i actualització constitucional que acabarà per imposar-se o esclatar.
Ara bé, i tothom ho ha de tenir ben clar, la desitjable i improbable (sinó impossible) reforma de la Constitució en cap cas pot ser –ni serà- un full de ruta per a resoldre el malestar territorial posat en evidència en el procés d’autodeterminació de Catalunya o per a posar en marxa un mecanisme de traspàs a un sistema de república. Perquè ni en el més astronòmic cas que els astres alineessin en una mateixa línia recta i fos possible i viable una reforma constitucional, en cap cas aquesta es faria –o es podria fer- en el sentit de reconèixer i fer possible l’exercici del dret de decidir dels pobles que conviuen sota la mateixa pell del bou de l’Estat, ni tampoc en el sentit de poder liquidar la monarquia borbònica imposada pel Dictador Francisco Franco i –diuen- misteriosament validada via referèndum per la nació espanyola.
Així idò què ens queda? Política, democràcia,…. però no una reforma constitucional. Aquesta no és més que la narració del statu quo que no vol canviar res. I alguns ho voldríem canviar tot, o quasi tot.
[1] Fins ara la Constitució espanyola només ha estat objecte de dues reformes puntuals. Una l’any 1992 per adaptar-se al Tractat de Maastricht i permetre que qualsevol ciutadà de la Unió Europea es pogués presentar a les eleccions municipals. La segona reforma puntual es produeix l’any 2011 per a modificar l’article 135 i garantir que totes les administracions públiques hagin d’adequar la seva actuació al principi d’estabilitat pressupostària. Ambdues reformes es van tramitar a través de la via (relativament) ràpida de l’article 167, tot i que aquesta darrera no va ser sotmesa a referèndum.
[2] Ara bé, no tot està tan “fermat i ben fermat”. El mateix Oliver Araujo recorda que “el articulo 168 podría suprimirse por la vía del artículo 167 (procedimiento de reforma ordinario) y, a continuación, ya podría reformarse los artículos ahora ultra protegidas siguiendo los tramites, más razonables, establecidos en este último precepto, que regularía ahora el único iter de reforma constitucional.” Boletín de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación de las Illes Balears, XX. Any 2019.
