.
Des de fa poc més de dos anys, i gràcies a la modificació de la Compilació de Dret Civil de les Illes Balears, el patrimoni de les persones de Menorca (com també de Mallorca, Eivissa i Formentera) que moren sense testament i sense hereus passa als ajuntaments i als consells, a parts iguales, perquè sigui destinat a assistència social, educació o cultura. Ara emperò, el Govern, a través de la Llei de Pressuposts de la Comunitat Autònoma per al 2020 pretén canviar-ho i fer una passa enrere de manera que el beneficiari del patrimoni dels difunts sense hereu pugui ser –sigui- el Govern, i no els consells i ajuntaments. La pregunta és per què el Govern impulsa aquesta canvi? I sobretot, com l’està portant a terme?
Per a respondre aquestes qüestions cal recordar primer, molt sintèticament, alguns antecedents. El primer és que la modificació de la Compilació del Dret Civil de Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera (aprovada per la Llei 7/2017, de 3 d’agost) es va dur a terme a partir d’un text, impulsat pel Govern de les Illes Balears, en el qual bàsicament es proposava un únic canvi que, precisament, afectava a la successió intestada. L’objectiu de la proposta de modificació puntual del Govern era que les herències sense testament i sense hereu no se les quedés l’Estat central, sinó que recaiguessin en la Comunitat Autònoma. Ara bé, el Govern, a semblança de les comunitats autònomes peninsulars –i per tant sense consells-, va vincular directament i unívocament “Comunitat Autònoma” amb “Govern autonòmic”, sense contemplar l’estructura institucional d’una autonomia pluriinsular com la nostra, formada per governs a cada una de les illes.
El segon antecedent necessari és que el text final aprovat pel Parlament relatiu a la successió intestada va apostar clarament i decidida –de fet es va aprovar per unanimitat- perquè fossin els consells i els ajuntaments els beneficiaris del patrimoni sense hereus, i no el Govern autonòmic ni tampoc el Govern central. I va entendre que havia de ser així perquè el tractament i la gestió de l’herència s’havia de fer amb un criteri de proximitat –i de retorn- entre el difunt i la seva comunitat, per a poder transformar el patrimoni heretat en patrimoni col•lectivitzat. Però alhora també, i açò és molt important, es va entendre que els consells insulars, com a institucions d’autogovern a cada una de les illes, havien de ser els titulars i els competents en la gestió del patrimoni dels seus conciutadans sense hereus.
El tercer antecedent que cal saber és que des del primer moment la modificació de la successió intestada a favor del consells i ajuntaments va provocar la reacció contrària del centralisme, tant balear com estatal, que volien que el patrimoni del sense hereu passés al Govern de les Illes Balears i no als consells insulars. L’excusa que s’aportava era la de sempre: qüestions tècniques. En aquest sentit l’Estat va emetre un advertiment d’inconstitucionalitat contra el protagonisme dels consells insulars com a receptors de les herències declarades intestades. Finalment, l’advertiment va decaure.
La sorpresa emperò la tenim ara, dos anys desprès, quan el Govern, via el calaix de sastre de la Llei de Pressupost pretén canviar -de nou- aquell acord explícit del Parlament, perquè el Govern es pugui quedar els bens de les herències sense testament, fins ara atribuïts a consells i ajuntaments. Efectivament el projecte de Llei de Pressupost incorpora una disposició –la disposició final setena- que modifica la Llei de Patrimoni (concretament l’apartat 4 de l’article 41 bis de la Llei 6/2001, d’11 d’abril, del patrimoni de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears) que ja s’havia canviat i adaptat el 2017 a través de la Compilació, per a fer possible la voluntat política que consells i ajuntaments fossin els titulars i hereus dels bens dels difunts sense testament ni familiars legitimats. Diu literalment la modificació prevista en la Llei de Pressupost: “en cas de béns o drets indivisibles o d’especial interès autonòmic, l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears es pot atribuir la titularitat d’aquests, amb la compensació econòmica corresponent a favor de les administracions insulars i locals”.
Amb aquest afegit el Govern s’atorga a sí mateix, i de forma quasi indiscriminada, el patrimoni dels difunts sense hereus menorquins (i també de la resta d’illes), però sobretot qüestiona la capacitat i la voluntat dels consells insulars de gestionar aquests bens. Açò sí, consells i ajuntaments tindran una “compensació econòmica” –diuen- per part del Govern.
I ara sí que ja toca respondre el com i el por què de tot açò. El Govern impulsa aquest canvi sense la consulta i participació dels consells i ajuntaments, tant directa com a través de la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears i/o la Comissió General de Consells Insulars; de forma poc transparent; i prescindint de l’opinió tècnica de la Comissió Assessora de Dret Civil.
Però no és només una qüestió de procediment, de transparència i de democràcia, que ja és prou, sinó de retorn a la visió centralista i paternalista del Govern en relació als governs insulars, tractant-los de menors d’ edat, restant-los autonomia i capacitat de governar. Aquest és al meu entendre la resposta del per què.
Per què el Govern no vol que els consells insulars siguin titulars i gestors de les herències sense testament? Perquè no confia en ells, i sobretot perquè no concep els consells insulars com a autèntiques institucions d’autogovern de cada illa. I és que el federalisme interior del nou Bellver que lidera el PSOE és poc federalista. El federalisme de ver exigeix més democràcia interna, més subsidiarietat interna, més descentralització interna, i més creure en l’autogovern de cada una de les illes. Qui diu que Balears no existeix? I tant que existeix! Existeix en el centralisme que no ha assumit la voluntat d’autogovern de Menorca, Eivissa i Formentera. Una llàstima.
