Als profetes, de presagis incerts
De la política no s’hi entra o s’hi surt com qui canvia de tanca o de camisa, ara sí, ara no. En la política no s’hi pot deixar d’estar, com tampoc no es pot deixar de pensar. De fet, la política no és més que açò: pensar, parlar i decidir sobre la polis, sobre allò comú, sobre el demos de la democràcia.
En política s’hi pot estar més o menys, així o aixà, però –ho torn a dir- no s’hi pot deixar d’estar, com tampoc no es pot deixar de viure en societat. Bé idò, profetes del món(t), us ho dic clar i a poc a poc: no pens, ni he pensat mai, deixar ni la societat ni la política. Amb el vostre permís –o no- pens continuar vivint polititzant.
Açò sí, vull estar en política d’una altra manera, en altres trinxeres si cal, pensant, parlant i construint a favor de les persones, del paisatge i del país; del meu país que és una illa i no vol viure aïllat, i del meu país que és de belles dimensions i també és el més gran.
Alà idò, mira un poc endarrere però no deixis mai de mirar endavant. Tens eines, i tens vides. Què més vols?
