El passat 28 d’abril es varen celebrar les eleccions generals espanyoles a través de les quals s’elegí als diputats electes, per la circumscripció de les Illes Balears, i als senadors electes, per les circumscripcions de Mallorca (tres), Menorca (un) i Eivissa i Formentera (un). Tanmateix emperò la composició de la Cambra Alta no només depèn de l’elecció directa per sufragi universal (208 senadors). Una part dels senadors (actualment 58) són elegits per les diferents assemblees legislatives de les Comunitats Autònomes, a raó d’un senador per assemblea i un altre per cada milió d’habitants del seu territori. Per tant, a les Illes, ens corresponen dos senadors autonòmics que seran elegits a partir de la constitució del nou Parlament de les Illes Balears resultat de les eleccions autonòmiques del 26 de maig d’enguany.
De les eleccions del 28 de maig a les Illes Balears se’n van derivar 4 senadors del PSOE i 1 senador del PP. Els senadors autonòmics, en canvi, Francesc Antich, del PSOE, i Antoni Fuster (que va substituir a José Ramón Bauzá), del PP, seran substituïts a partir dels resultats de les eleccions autonòmiques del 26 de maig. En aquesta darrer cas, tant la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia com el nou Reglament del Parlament de les Illes Balears aprovat el 19 de març de 2019 (BOPIB núm. 190, de dia 11 d’abril de 2019), estableixen que la designació dels dos senadors autonòmics de les Illes s’ha de fer a través de l’aplicació del criteri de representació proporcional, i per tant seran els dos grups majoritaris, PSOE (19 diputats) i PP (16 diputats), els encarregats de proposar els nous senadors que es votaran de forma conjunta al ple del Parlament. Tot i les propostes dels grups sobiranistes, insularistes i regionalistes (MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca, Gent per Formentera i PI) de modificar la forma d’elecció dels senadors (a través de votacions separades i de la majoria qualificada) per tal d’incrementar la vinculació de la seva elecció al territori que representen, la manca de consens al si de la ponència per a la reforma del Reglament, especialment per part del PP i del PSOE, no ho van fer possible. Per tant, una vegada constituït el nou Parlament, la majoria més que suficient dels 35 diputats agrupats del PP i del PSOE, podrien fer possible l’elecció conjunta dels seus candidats a la Cambra Alta.
És cert, emperò, que el PP i el PSOE tenen també l’opció d’intentar consensuar amb la resta de grups polítics els senadors designables pel Parlament per a representar les Illes Balears a la cambra de representació territorial. Però a més a més de poder-ho fer, el PSOE es podria veure obligat a haver-ho de fer si en la negociació del nou Govern de les Illes Balears es planteja que la designació del senador de la banda esquerra de l’hemicicle ha de format part del contingut del nou pacte de governabilitat que faci presidenta a Francina Armengol. I no seria una novetat. Així va passar ja l’any 2015 per exigència de Podemos, tot i que finalment el senador fos Francesc Antich, aquell que va sortir de la cambra per a no votar l’article 155 per a suspendre l’autonomia de Catalunya.
En qualsevol cas, hi ha dos nous elements que, tot i no formar part de cap precepte vinculant o d’obligat compliment, sí que s’haurien de tenir en compte alhora d’iniciar el procés per a l’elecció dels dos senadors autonòmics: la paritat de gènere i la paritat territorial de la pluriinsularitat. De la paritat entre dones i homes no cal estendre’s massa. Les lleis d’igualtat i electoral estatals estableixen una composició equilibrada entre homes i dones en les llistes electorals per tal d’aconseguir una certa presència o equilibri en la composició final de les cambres. La Disposició addicional primera de la Llei 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat de dones i homes és prou clara: “s’entén per composició equilibrada la presència de dones i homes de manera que, en el conjunt a què es refereixi, les persones de cada sexe no superin el seixanta per cent ni siguin menys del quaranta per cent”. Aquest criteri, per tant, també s’hauria de tenir en compte, tot i no ser determinant, per a la designació dels senadors electes.
L’altre criteri és el de la paritat territorial o la proporcionalitat corregida per la pluriinsularitat, que ha de garantir que les quatre illes estiguin representades a les institucions al marge dels criteris de proporcionalitat pura o exclusiva de població. Aquest tens i complicat tema, que fou central en el debat autonòmic, va derivar en un text d’estatut i una llei electoral que establien la representació al Parlament a través de la circumscripció de cada illa amb la proporció de 33 diputats per a l’illa de Mallorca, 13 per a la de Menorca, 12 per a la d’Eivissa i 1 per a la de Formentera. Pel que fa al Senat, en canvi, la Constitució i la Llei orgànica de règim electoral estableixen 3 senadors per a la circumscripció de Mallorca, i 1 per a les circumscripcions de Menorca i Eivissa-Formentera. Per tant, aquest criteri de territorialitat i pluriinsularitat aplicat al Parlament de les Illes o al Senat també s’hauria de tenir en compte alhora d’elegir els senadors autonòmics. Clar que sempre sortiran aquells que diran que els senadors elegits són balears, representants alhora de les quatre illes, o que la territorialitat és poc significativa en un sistema democràtic on els partits acaparen tot el protagonisme. I tindran una part de raó. Però l’altra part de la raó diu que aquesta lògica sempre va en detriment de la representació, visibilitat i influència de les illes amb menys pes poblacional, Menorca, Eivissa i Formentera. I la realitat història ens ho confirma. En tota la democràcia i en les 11 legislatures autonòmiques no hi ha hagut mai cap senador autonòmic d’Eivissa, ni cap senador de Formentera i un senador menorquí resident a Mallorca (Joan Huguet Rotger). La resta, que són tots ells menys un, 20 en total, han estat senadors de Mallorca.
Però a més a més de la paritat de gènere i de territori, crec que en aquests moments està més que justificat tenir en compte la representació territorial de Formentera al Senat a través de la designació autonòmica del Parlament. Per què? Simplement perquè Formentera és la única illa de l’arxipèlag amb consell insular que la Constitució espanyola no li assigna representació electe a la Cambra Alta. Precisament, durant la passada legislatura el Parlament de les Illes Balears va aprovar per unanimitat una proposició de llei de reforma de l’article 69.3. de la Constitució espanyola als efectes que Formentera triï un senador propi, amb independència d’Eivissa. Però mentre açò no sigui factible, cosa que pot tardar molt de temps, seria coherent per part de totes les formacions parlamentàries que li van donar suport, de tenir en compte aquest criteri en l’elecció dels senadors autonòmics que hauran de proposar el PP i el PSOE, i que haurà de votar la cambra.
Clar que tot açò que dic, paritat entre dones i homes, paritat entre illes i representació de Formentera, en la designació i elecció dels dos senadors autonòmics és només un escenari de virtualitat política, però no per açò menys possible, o menys just o menys desitjable. Tot depèn del model d’autonomia al qual s’aspira, i el del menorquinisme polític és prou clar: una comunitat d’interessos –les Illes Balears- articulada sobre l’autogovern de cada una de les illes.
