Ullastre de quatre branques que resisteix el vent de tramuntana
Tots som ciutadans, i ningú pot deixar de ser polític. Un pot –o ha de- decidir si vol exercir més o menys (activament, públicament, socialment, partidísticament, institucionalment, etc.) en política, però no pot decidir ser un no-polític, com tampoc no pot decidir ser un no-ciutadà.
Viure en una comunitat humana, petita o gran, dur implícit –irrenunciablement- uns drets i uns deures que conformen la substància del “ser ciutadà” i del “ser polític”.
I com a ciutadans, i com a polítics, que som tots, ens hem de comprometre amb el bé comú, encara que sigui per egoisme d’espècie. Totes i tots som part d’un mateix astre, que es diu terra, on incomprensiblement i miraculosament hi ha vida. Vida inhumana, però també vida humana, i sobretot hi ha vida transcendent.
En aquesta tasca del ser ciutadà i polític també hi entra el deixar d’exercir unes responsabilitats, i resituar-se en un altre “lloc”; per al bé de la mateixa activitat cívica i política, per al bé de la comunitat i per al bé personal. Toca parlamentar fora del Parlament, i des del carrer; viure el carrer i seguir fent política des del carrer. No m’és nou, gens nou.
Bé idò, ara toca –perquè sí- “resituar-me”, i pot ser, fins i tot, “reinventar-me”, perquè la vida sigui vida, i no una altra cosa.
És la vida en estat líquid.
