Ullastre de quatre branques que resisteix el vent de tramuntana
Enguany es compleixen 25 anys de la declaració de Menorca Reserva de Biosfera. És hora, idò, de celebrar-ho; però també és necessari rememorar, avaluar i renovar els compromisos de l’illa, de la seva població i de les seves institucions, amb el desenvolupament sostenible. I així ho està fent encertadament el Consell de Menorca.
Pens que el primer que s’hauria de recordar en aquesta efemèride és que el reconeixement de l’UNESCO com a Reserva de Biosfera, l’any 1993, no és el resultat d’una determinada i meditada decisió política d’algú, sinó que és el resultat d’un llarg i complex procés amb components i circumstàncies molt diverses.
Les circumstàncies socioeconòmiques i el retard del fenomen turístic a l’illa, àmpliament estudiats i publicats, han estat sense cap dubte claus -però no suficients ni determinants- per a explicar l’equilibri entre conservació de l’entorn i desenvolupament econòmic, que ha merescut la consideració de l’organisme de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. També, evidentment, han estat claus les decisions de caràcter institucional en el sentit d’impulsar la candidatura de Menorca a ser Reserva de Biosfera. Però entre mig d’aquestes dues coses n’han passat moltes d’altres que, al meu parer, són molt més rellevants i que expliquen de forma molt més real on som i perquè hi som. Clar que són coses no tant circumstancials ni tan neutres, i tal vegada per açò no formen part de la història més celebrada. Però prescindir d’elles seria, a més de fals i un error històric, un mal propòsit.
Mobilització ciutadana
Seria un error, per exemple, oblidar que sense la tasca de conscienciació i mobilització de la societat civil en la defensa del territori i del medi ambient avui no seríem on som. Gràcies a l’activisme ecologista del GOB, de la Coordinadora Defensa del Territori o del Moviment Escolta de Menorca, per citar-ne només tres, paratges tan emblemàtics de la Reserva de Biosfera, com s’Albufera des Grau, Cala’n Turqueta, Macarella, Es Barranc d’Algendar o Trebalúger, no existirien tal com els coneixem avui.
Les primeres campanyes per a la defensa del territori a l’illa de Menorca es produïen durant els anys 70, com el cas de S’Albufera des Grau, i tindrien un paper clau en la posterior gestació d’un moviment ecologista que donà lloc a la creació del GOB Menorca l’any 1977. Pocs anys més tard la Coordinadora Defensa del Territori i el GOB ja publicaven el primer (avanç de PTI?) “Projecte per a la protecció de Menorca”, un primer esforç per ordenar, protegir i gestionar el territori insular de forma global.
La convicció i l’empenta del sector científic menorquí
Un segon element que ningú hauria de desconèixer en el procés per a justificar i impulsar la declaració de Menorca de Biosfera és el paper fonamental del sector científic menorquí, i en especial de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME).
Molt abans que Menorca fos declarada Reserva de Biosfera, cap els anys 80, l’IME ja havia iniciat contactes amb el Comitè Español del Programa MAB per a dur a terme iniciatives conjuntament, emmarcades dins el Programa MAB (Home i Biosfera). De fet l’any 1989 es varen celebrar al Llatzaret de Maó el Seminari sobre Desenvolupament i Conservació de la Natura a Menorca, organitzat per ambdues entitats abans esmentades, on hi participaren vint-i-dos professionals de diferentes especialitats coneixedors de la realitat insular. El punt vuitè i darrer de les Conclusions de les Jornades sobre Conservació i Desenvolupament a Menorca van concloure dient: “les persones reunides insten les institucions públiques amb competència i capacitat de gestió que se sol•liciti de la UNESCO la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera en el marc del programa MAB. L’IME, a través de la seva col•laboració amb el Comitè Español del MAB s’ofereix a actuar com a organisme receptor i catalitzador de les distintes iniciatives i estudis que condueixin a la consecució d’aquest objectiu.” I així es va fer.
Les decisions polítiques preses pels governs insulars
El Pla Territorial de Menorca va ser aprovat l’any 2003. La seva elaboració
va suposar varis anys d’intensos debats i de processos participatius, amb resultats valents i encertats: reducció de places hoteleres, desclassificació de sol urbanitzable, reordenació de les àrees turístiques, protecció de paratges i sòl rústic, etc. a més de mesures per a impulsar un creixement econòmic equilibrat.
El PTI ha estat una de les normes claus perquè la virtualitat de la declaració de Menorca Reserva de Biosfera tingués conseqüències reals sobre la protecció del territori i el paisatge. Aquest PTI, ara en revisió, no va sorgir per generació espontània, sinó per la convicció política d’unes majories en el Consell de Menorca que van prendre decisions en la direcció del que marcava el Programa MAB, el desenvolupament sostenible.
Reptes de futur
Menorca té molts reptes de futur relacionats amb els compromisos de Reserva de Biosfera, i gran part d’ells es recullen en el recentment aprovat Pla d’acció de la Reserva de Biosfera fins el 2015.
Voldria emperò esmentar dos reptes que al meu paper són avui ja imprescindibles, i als quals es va referir el doctor en Biologia i membre del Consell Científic del Comitè MAB, Jeroni Galmés, durant la seva conferència institucional de la Diada del Poble de Menorca d’enguany. Galmés va descriure la manca d’implicació història del Govern de les Illes Balears en la Reserva com un element crític alhora d’avaluar la situació actual. I és cert que, més enllà del lideratge exercit pel Consell de Menorca, com a govern de l’illa, el Govern de les Illes Balears s’hi ha implicat poc o gens. De fet, haurà estat durant aquesta legislatura que, per primera vegada, el Govern ha destinat una partida del seu pressupost a impulsar i promocionar la Reserva de la Biosfera. En qualsevol cas, cal mirar molt més lluny, i reclamar una major implicació d’altres institucions, autonòmiques i estatals, per tal que l’estratègia de sostenibilitat sigui realment transversal. No podem oblidar que hi ha competències, com la gestió de l’aigua, de la costa o dels ports i aeroports, totes elles fonamentals, que depenen d’altres administracions i necessàriament s’haurien d’integrar dins l’estratègia comuna de la Reserva. Aquest és un primer repte molt necessari.
I el segon repte que crec que s’ha d’apuntar també és el d’omplir l’absència d’un marc legal específic i especial que permeti donar un major impuls als compromisos de sostenibilitat contrets. Un marc legal que permeti que la legislació sectorial autonòmica (territorial, energètica, de residus, etc. etc.), o la fiscalitat ambiental, o la distribució competencial, o el finançament dels consells insulars, etc. etc. hagin de tenir en compte i donar resposta a la singularitat de l’única Reserva de Biosfera que té les Illes Balears.
No hem de fer cap passa enrere, i n’hem de fer moltes endavant, en tot allò que té a veure amb el desenvolupament sostenible de Menorca. I la Llei de Reserva de Biosfera podria ser una d’aquestes grans passes endavant.
