Del conveni de carreteres i altres estaques
.
La meva pàtria és Menorca. I només en tenc una. I per a ella estic disposat a donar-ho “tot”, de forma voluntària i en català (i no com aquell “Todo por la pàtria” que era obligatori i només es podia dir en castellà). La meva pàtria són les persones. I les meves armes, a diferència de la pàtria militaritzada, són les paraules i la democràcia.
Jo no me gastaria 8.000 euros, com va fer Bauzá, amb una bandera –espanyola, que ningú ho dubti- per a regalar a la Guàrdia Civil, ni faig –ni vaig a- jures de bandera –molt lamentables, per cert- per a exaltar l’espanyolisme militaritzat i excloent.
Ja ho deia La Trinca a Corasón loco, “com es poden mantenir dues pàtries i no estar tocat de l’ala?”. “La pàtria que m’hi van casar per força” no m’estima, no ens estima, ni estima aquest país de quatre pàtries que tenim –les Illes Balears-, i que des de les institucions pròpies –Parlament, Govern i consells- tenim el deure de defensar i cuidar.
Si açò fos un Salvame o un Gran hermano, on els personatges actuen permanentment per atreure l’atenció de les càmeres, diria “quien me pone la pierna encima”? I la resposta és molt senzilla: Espanya. No l’Espanya dels espanyols que senten i volen viure com a tals, sinó l’Espanya dels despatxos polítics de Madrid, que pensen, parlen i decideixen en termes de centre/perifèria, nació/nacionalitats. Prou!! Hem de dir prou!!
El Conveni de Carreteres, com moltes altres lloses que després citaré, és un exemple d’aquestes “estaques” de les quals ens hem d’alliberar, que ens volen fermats i ben fermats. 333 milions d’euros conveniats amb el Govern de l’Estat per a infraestructures viàries, signats l’any 1998 i l’any 2004, i dels quals a hores d’ara només s’han cobrat 90’2 milions (l’any 2015). La resta, 241 milions d’euros, resten pendents. I per si açò no era humiliant, aquests 241 milions els hem hagut de batallar, a través de llargs i costosos litigis, davant els tribunals. A la fi, l’any 2011, una sentència judicial confirma que els convenis s’han de pagar. Quina novetat!! Tan mateix, emperò, els jutges fan la seva feina, i els politicastres del despatxos de Madrid també.
Ara, a la fi, en un acte arriscat, valent i just, aquest Govern de Canvi incorporarà una anualitat i mitja (que són 120 milions) en el pressupost de la CAIB per al 2017.
Deia abans que aquesta comunitat té moltes lloses, i moltes estaques, de les que o s’allibera on no tenim futur (com a país, perquè com a província no tindrem cap problema).
Tenim la llosa del deute, una part important del qual el devem a l’”España Banc”. Un deute derivat d’unes balances fiscals històriques insuportables, de la corrupció i de la mala gestió. Hem de cercar el consens per a reclamar la condonació d’aquest deute amb l’Estat, per a compensar el deute històric que aquest té amb les Illes, per manca d’inversions i mal finançament. Avui fins i tot el PSOE reconeix la necessitat d’aquesta condonació. Ho explicava i defensava fa poc l’ex Secretari d’Estat d’Hisenda d’aquesta partit, Antonio Zabalza.
Tenim la llosa de la corrupció i la mala gestió. No en parlaré aquí, però tampoc no podem oblidar que aquesta llosa forma part del problema que té l’Estat per a conformar govern, i de la qual el PP encara no n’ha fet cap rendició de comptes ni mea culpa.
I tenim la llosa de la manca d’inversions de l’Estat, de la manca d’un Règim Econòmic i Fiscal per a les Illes Balears i de la manca d’un bon sistema de finançament autonòmic. Avui és unànime, almenys a les Illes, que el mal finançament genera un dèficit fiscal inassumible, només comparable a un procés espoliador i colonitzador. Avui, a la fi, després d’anys i anys de predicances des del PSM, hi ha acord en què el sistema de finançament vigent és un desastre; i que ha de prevaldre el principi d’ordinalitat; i que no pot ser que qui més aporta acabi amb una capacitat de despesa per davall de la mitjana.
Els convenis de carreteres són part d’aquesta llosa, igual que les inversions estatutàries que havien de precedir un nou REB (per noltros un Règim Econòmic i Fiscal de les Illes Balears, com el que va sortir pactat d’aquest parlament l’any 1995) que forma part d’una llei orgànica –l’Estatut d’Autonomia- a la Disposició Transitòria novena. 2800 milions d’euros, entre l’any 2008 i 2014, havien d’arribar, segons es diu a l’exposició de motius dels convenis signats (2008,2009 i 2010), a les Illes Balears. A hores d’ara s’han signat convenis per valor de 859.516 euros, del quals s’han transferit a la CAIB només 359.767 euros. Sincerament, açò és humiliant. I per açò –per dignitat- reclamam que el Govern de les Illes vagi als jutjats per reclamar el que és seu.
I podríem seguir, però….. Però tanmateix mentre ens mantinguem en el discurs de les dues pàtries, “estarem tocats de l’ala”. I ben tocats de l’ala. Així no podem volar, perquè la “pàtria común y indivisible” sempre acaba fent callar a la pàtria íntima –com l’anomenava Francesc de Borja Moll o Andreu Murillo- , que és el nostre poble. Ja no hi marge de joc. Cada u haurà de triar quina és la seva pàtria; a qui deu màxima fidelitat; qui ha de decidir el nostre futur.
El Conveni de Carreteres és una mostra més d’aquesta Espanya que ens vol província i res més. Les Illes Balears no es mereixen aquesta Espanya.
