Celebrar 30 anys d’una llei que ens ha ajudat molt a ressituar-nos en el camí de la recuperació lingüística és motiu de satisfacció. Sens dubte. Però aquestes tres dècades de treball en matèria de llengua pròpia ens ha de fer reflexionar, analitzar i ponderar si la oficialitat idiomàtica adquirida ha estat suficient; si satisfà les aspiracions que ha de tenir un poble, una comunitat històrica com la nostra i si més enllà de ser llengua oficial és una llengua d’ús, rica, vàlida i viva. 30 anys és un període per celebrar, més si hi ha hagut avenços notables. Però també és una aturada per revisar tot allò aconseguit i un recés per repensar els nous objectius, perquè hi resta encara camí per recórrer.
A les Illes Balears la lluita per la plenitud lingüística té encara diversos fronts de combat, com serien els de les Administracions de l’Estat que exerceixen a les nostre illes, on la llengua pròpia ha avançat poc. A la Justícia, als Cossos i Forces de Seguretat de competència estatal, als registres civils o mercantil, a les notaries o als organismes públics delegats ubicats a la nostra comunitat, l’avenç en l’idioma propi s’hi resisteix encara perquè la llengua pròpia pugui interactuar amb total normalitat, encara que sigui compartida amb l’altra cooficial, el castellà. La funció normalitzadora ha de saber també incorporar-se a aquestes institucions de l’Estat. I s’ha de fer perquè així ho contempla la pròpia Constitució Espanyola: “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que ha d’esser objecte d’un respecte i protecció especials”. I qui hauria de vetlar per aquest respecte i protecció de les llengües reconegudes a l’Estat espanyol és el mateix Govern d’Espanya, garant de la Carta Magna, però davant la dilació dels fets i del temps, haurà de ser el mateix Govern de les Illes Balears qui haurà d’encetar mecanismes per introduir el dret dels ciutadans illencs a poder usar i ser atesos en la llengua catalana a totes aquestes administracions estatals i maldar perquè els seus funcionaris coneguin les dues llengües oficials en el seu lloc de treball. Aquesta és una simple normalitat que tenen totes les comunitats i regions europees amb llengües pròpies oficials reconegudes.
La pròpia legislació autonòmica balear avala aquestes actuacions: L’article 35 de la Llei de Normalització Lingüística diu: -Igualment s’ha de propiciar l’ensenyament de la llengua catalana per als funcionaris dependents de l’Administració Central en els termes convinguts amb aquesta. I és més, la Disposició Addicional 1ª de l’esmentada llei emplaça al Govern de torn a emprendre aquestes accions: “El Govern Balear ha de promoure, d’acord amb els òrgans competents, la normalització de l’ús de la llengua catalana a l’Administració perifèrica de l’Estat, a l’Administració de Justícia, en els registres, a les empreses públiques i semi públiques i a qualsevol àmbit administratiu no dependent del Govern de la Comunitat Autònoma”.
Nosaltres celebram que el Govern del Canvi hagi recuperat, en pocs mesos, les normatives de consens que van inspirar a unificar a totes les forces un marc legal on el coneixement i aprenentatge de la llengua catalana a les illes es desenvolupàs amb normalitat durant quasi 30 anys, fins que l’anterior Govern Bauzá i els seus consellers van intentar enderrocar el treball de dècades feta en matèria lingüística. Una política que portava les més diàfanes accions d’un lingüicidi.
A més de celebrar el restabliment i fidelitat a la Llei de Normalització Lingüística de 1986, correspon a l’actual i als futurs governs vetlar per garantir els drets de la ciutadania i pel treball diari i constant cap la plena normalitat. Així mateix, nosaltres seguirem treballant des de les institucions, sempre que tinguem el suport necessari de la ciutadania, perquè el coneixement i aprenentatge de la llengua pròpia de les Illes Balears no només sigui un dret, si no també esdevengui, el més prest possible, en un deure, que és l’assignatura pendent de l’actual legislació lingüística de les Illes Balears.
