Diu ara el PP balear que darrera les quotes hi ha una forma (que deu ser perversa) de fer política. I no té raó. Les quotes tenen a veure amb les diverses formes de fer política. Ara sí. Però què és una quota en política? La tan mal manyuclada “quota de poder” –que no quota lletera ni quota de partit- vol ser una manera de determinar la presència, la participació, la contribució d’un determinat sector dins un tot més gran. Així, per exemple, tenim les quotes relacionades amb la paritat de gènere que afecten tant al legislatiu com a l’executiu. La Llei 6/2002, de 21 de juny, que modificà la Llei 8/1986, de 26 de novembre, electoral de la comunitat autònoma de les Illes Balears, va establir que les llistes al Parlament havien d’estar conformades en un 50 % per dones i homes, i fins i tot va determinar una distribució en “llistes cremallera”. Per la seva banda, el projecte de llei d’igualtat que impulsa el Govern de Canvi incorpora el criteri de paritat d’homes i dones entre els membres de l’equip de govern.
També hi ha les quotes de territorialitat, absolutament necessàries en un arxipèlag fet de quatre illes, que formen part tant de l’Estatut d’Autonomia com de la legislació electoral de les Illes Balears, on s’estableix una composició de 59 diputats (els quals elegeixen el president del Govern de les Illes Balears) repartits entre les quatre illes de la manera següent: 33 a l’illa de Mallorca, 13 a la de Menorca, 12 a la d’Eivissa i 1 a la de Formentera. Quant al Govern, no hi ha cap norma escrita relacionada amb la representació territorial i els seus efectes en la composició de l’executiu, però sí un costum no escrit: sempre, o quasi sempre, els executius autonòmics (tant del PP, com del PP-UM, com de pactes progressistes o d’esquerres) han inclòs com a mínim un/a conseller/a de Menorca i un/a conseller/a d’Eivissa. Què era Simón Gornés, o Joana Maria Camps, o José Manuel Lafuente, sinó quotes del PP de Menorca en el Govern?
I un tercer tipus de quota, també significativa i molt present en tots els temps, és la que intenta la integració política de les diverses sensibilitats ideològiques. En el cas d’un govern monocolor del PP hem tingut la integració i equilibri de les diferents quotes ideològiques, que es corresponen cada una d’elles amb les diverses famílies polítiques. Basta, en aquest sentit agafar la darrera legislatura –de Bauzá-, amb la família-quota de José Ignacio Aguiló (vicepresident econòmic), la família-quota de Carlos Delgado (conseller de Turisme) o la família-quota de Rafel Bosch (conseller d’Educació i Cultura).
En el cas de governs integrats per diversos partits o coalicions, com és el cas del Govern de Canvi integrat per PSIB, MÉS per Mallorca i Més per Menorca, amb el suport extern de Podem, tindrem les quotes de representació de les diferents formacions integrants. És normal, des de la cultura de pacte, que un govern plural vulgui visualitzar la participació i contribució del membres que l’han fet possible.
Així idò, entre d’altres, tenim les quotes de paritat, les quotes territorials i les quotes d’integració ideològica. Algunes d’elles estan previstes en la llei i d’altres no, però totes funcionen com a instruments per assolir un objectiu polític determinat: integració plena de la dona, cohesió territorial, conformació de governs integrants per diverses sensibilitats.
En tots els casos –absolutament en tots- és vàlida la mateixa recepta: les quotes han d’estar al servei d’un govern eficaç i estable. Però qui s’atreveix a dir que un Govern amb el 50% de dones, o amb consellers de totes les illes, o amb membres de les diferents sensibilitats o formacions integrants, és un Govern menys eficaç i menys estable?
Però una cosa són les quotes i l’altre el debat que s’hi amaga darrera. Efectivament, la crítica del PP i de C’S a les quotes, en realitat, no és una crítica a la forma d’organitzar el poder perquè sigui integrador, sinó a la presència –incòmoda- de MÉS per Menorca i a la seva visió descentralitzada i desconcentrada de mirar la nació político-administrativa Illes Balears. És difícil admetre, des de l’espanyolisme sucursalista de C’S i del PP, que agafi força l’insularisme sobiranista que defensa unes noves relacions de poder entre les quatre illes.
I és que el problema no són les quotes. Les quotes són l’excusa improperi utilitzada pel balearisme espanyol contra el menorquinisme ara, i l’insularisme en general sempre. Així idò, visquem i coses veurem.
