I encara, lamentablement, és vigent.
No me diran que no resulta estrany que el dia de la Immaculada Concepció sigui un dia festiu, o millor dit no-laboral. I no és que me queixi, déu me n’alliberi !. Ja sabem que l’home ha cercat les excuses més imaginatives per instaurar espais i temps “de festa”. El que passa és que la celebració del dogma “inviolable i fonamental” de l’Església catòlica sobre el naixement sense pecat de la Mare de Déu, fent pont amb el dia de la Constitució, té, si més no, i especialment en aquests moments, una significació (figurada) ben interessant. Un pont que si un mal penses diria que l’ha inventat qualque governant espanyol astut de molt de mèrit que, per proximitat i simpatia, vol donar a la Carta Magna el caràcter dogmàtic, que no li és propi, d’una festa religiosa. Ho hem pogut comprovar aquests darrers mesos arran de la denominada Declaració de Barcelona o del Document de Lizarra. Encara hi ha gent que ens voldria encolomar allò de què la Constitució va néixer pura i immaculada. Cosa que no és certa, és clar. La Constitució, com tota creació humana, com qualsevol pacte de convivència, es concebí en el marc concret d’unes determinades circumstàncies i aspiracions; diguem-li la transició cap a la democràcia. I açò és tot.
La Llei de lleis que durant 20 anys ha servit com a marc de convivència s’ha convertit en una faixa que constreny les noves aspiracions i voluntats dels ciutadans del segle XXI. En aquest sentit, la tan repetida reforma constitucional no és només necessària, sinó que és una exigència democràtica. I ho és per molts motius. La reforma del Senat, per exemple, n’és un d’ells. Tothom coincideix en què la Cambra Alta, tal com funciona avui, és una cambra inútil que res té a veure amb allò de la “representació territorial”. Però el que ningú no diu és que, per inútil, és encara més car el que ens costa als ciutadans mantenir als senadors. Si cada un/a d’ells/es rep, per terme mig més de 500.000 pessetes, i hi ha no-sé-quants/es senadors/es, açò surt a…. Massa doblers.
Però hi ha un altre motiu que, més estètic que no pràctic, justifica de sobra una reforma constitucional. M’estic referint a l’article 15 de la Constitució quan diu que “Resta abolida la pena de mort, llevat d’allò que puguin disposar les lleis penals militars per a temps de guerra”. Afortunadament aquesta “excepció” no té avui cap efectivitat gràcies a les reformes penals, però en qualsevol cas hagués estat un bon gest, en el marc d’aquesta coincidència de celebracions (50 anys de la Declaració dels Drets Humans i 20 de la Constitució), substituir-lo per un “en tots els casos”. I és que els drets humans es mereixen totes les reformes constitucionals que facin falta.
I, sense fer renou, diria també que l’autodeterminació dels pobles, és a dir, el dret dels ciutadans a determinar la seva pròpia forma de convivència, és un dret que, tot i ser dels anomenats de la tercera generació (com el dret a la pau o el dret a gaudir d’un medi ambient amb bon estat), es mereix, també, una consideració afirmativa en la nostra Carta Magna (que no és, encara que a vegades ho sembli, una carta als reis mags).
