Primer
Amb l’aprovació avui, per unanimitat, de la proposició de llei sobre la Comissió General de Consells Insulars, el que feim no és altre cosa que cumplir amb allò que preveu l’Estatut. Podríem pensar, per tant, que no és una gran fita. I en part és així. Però només en part. Avui, segons el nostre Estatut podríem tenir una llei de consultes popular (com preveu l’article 31.10), i no la tenim. L’Estatut crea un Consell Econòmic i Social, però el tenim suspès. Crea un Consell Audiovisual, i jo encara no l’he trobat per enlloc. Crea una Sindicatura de Greuges, però no existeix. Preveu un Règim Especial, i no el tenim. Etc., etc, etc.
El que feim per tant avui és simplement -però amb molt de sentit i significat- donar compliment –i desenvolupar- allò que ja preveu l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears amb la reforma de l’any 2007. I què preveu Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears? Doncs incorpora i preveu dues noves fórmules de cooperació institucional entre el Govern i els consells insulars. Una, en l’àmbit de l’executiu, és la Conferència de Presidents, i l’altra, en l’àmbit del legislatiu, es crea la Comissió General de Consells Insulars.
Aquesta darrera figura està recollida a l’article 53, que diu: ““Es crea en el si del Parlament la Comissió General de Consells Insulars, de composició paritària Parlament –consells insulars. Dita Comissió elaborarà el seu propi reglament que ha de ser aprovat per les dues terceres parts dels seus membres, i que en regularà la composició, l’organització i les funcions”.
La present Proposició de Llei és, per tant, el pas previ i necessari per acordar al si d’una comissió participada paritàriament pel Parlament i Consells Insulars, el reglament, la composició i funcions de l’estatutària Comissió General de Consells Insulars al si del Parlament.
Inicialment, per a constituir-se i aprovar el propi reglament, la Comissió General de Consells Insulars estarà integrada –tal com estableix la proposició de llei- per 24 vocals, 12 nomenats pels grups parlamentaris d’acord amb les proporcions acordades per Mesa i Junta de Portaveus en la present legislatura, i 3 per cadascun dels consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, garantint la participació de tots els grups polítics presents als consells insulars.
També és important dir, o insistir, que aquesta composició és inicial i constituent, és a dir, que després serà ella mateixa qui, com diu l’Estatut, ha de definir la composició. I en aquest sentit es pot mantenir la composició inicial de la proposició de llei, és a dir 24 vocals, amb 12 membres designats pels grups parlamentaris i 3 per cadascun dels consells insulars, o bé fer una comissió més reduïda de 16. En qualsevol cas, l’important què és? Garantir la participació de tots els grups polítics presents als consells insulars
Quin és l’esperit de la Comissió quant a les funcions? (un esperit fàcilment constatable en el diari de sessions del debat i tramitació de la Llei 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.) La Comissió ha de tenir funcions de caràcter consultiu i prescriptiu en qüestions bàsiques que l’afecten al seu autogovern, com l’atribució de competències als consells, el finançament, l’organització territorial i institucional, la legislació que afecti a les competències pròpies dels consells, etc.
D’aquesta manera es garanteix (1) que la consulta i participació dels consells no sigui qüestió discrecional, d’ara sí o ara no, depenent de les conveniències de l’executiu; (2) una cosa són les consultes de l’Executiu i una altra molt distinta la coordinació del legislatiu amb els consells; i (3) quan l’executiu consulta als consells, ho fa amb els governs dels consells insulars, en canvi en la Comissió hi tindria presència el consell insular com a corporació, govern i oposició.
A més del caràcter prescriptiu , la Comissió també hauria de ser informada i poder debatre assumptes tan rellevants com:
– La dotació, distribució i regulació dels recursos lligats a la Llei de finançament dels consells insulars;
– De les seccions dels projectes de Llei de pressuposts de la CAIB que afectin el finançament dels consells insulars i les inversions territorialitzades;
– Els convenis i acords subscrits pel Govern amb els consells insulars (cal acabar ja amb l’opacitat en aquest sentit, que genera desconfiança i de vegades una distribució no equilibrada dels recursos!);
– Els convenis i acords subscrits pel Govern de les Illes Balears amb el Govern de l’Estat en matèries de competències pròpies dels consells insulars;
– Etc, etc.
En qualsevol cas, com estableix l’Estatut, haurà de ser la Comissió General de Consells Insulars creada i constituïda inicialment a través d’aquesta llei qui, reglamentàriament, estableixi el seu funcionament, funcions i composició.
Segon
Deia a l’inici de la intervenció que la decisió que avui prendrà el Parlament és tant senzilla com important. És molt senzilla, i és molt important; perquè, a més de l’esmentat, suposa ratificar la voluntat recollida en el text estatutari del 2007 de desenvolupar una arquitectura institucional per a la CAIB on els consells insulars en són columna vertebral. Perquè ho crec fermament: aquesta comunitat feta d’illes –i de països- s’aguanta sobre quatre columnes, que són Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Són columnes de diàmetre diferent (per una qüestió de població, clar que sí), però de mateixa alçada. Un edifici que es sosté sobre columnes de diferent alçada és un edifici insostenible. Hem de saber gestionar molt bé, per tant, el principis d’igualtat i de diferència.
L’Estatut parla dels consells insulars com a “governs a cada una de les Illes”, els atorga competències pròpies (que noltros entenem com exclusives), els atorga capacitat reglamentària sobre aquestes competències pròpies, els atorga capacitat d’iniciativa legislativa, l’elecció dels membres dels consells insulars es fa a partir de llistes específiques, distintes de la llista per elegir diputats al Parlament balear; … En definitiva, els dóna més capacitat d’autogovern, més sobirania, més capacitat de decidir, influir, participar en les decisions que afecten als ciutadans que representen i defensen.
I efectivament crec que aquest és el camí per adaptar la realitat institucional, de gestió i de presa de decisions, a la realitat sociològica i de necessitats d’aquesta comunitat-arxipèlag feta de comunitats-illa. I sobre tot, no ho podem oblidar, per donar resposta a les ànsies d’autogovern de Menorca, Eivissa i Formentera.
Ho vaig dir a la meva intervenció de presa en consideració: Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, cada una d’elles, són unes illes que tenen massa personalitat, és a dir, tenen una història massa densa, massa continuada, massa llarga i massa particular per no disposar d’institucions territorials pròpies que les representin, institucions que -en un camp o en un altre, i amb més o menys competències- puguin actuar com a representants insulars i administrin interessos exclusius d’aquelles comunitats petites. I això explica per què, per a Menorca i per a Eivissa i Formentera, ha estat una conquesta decisiva i extraordinàriament l’establiment dels Consells a aquelles illes.
Els Consells Insulars es constituïren immediatament després de les eleccions municipals de 1979, i des de llavors han estat una qüestió no resolta. Alguns pensam que la resolució ha d’avançar per un camí confederalitzant (amb major protagonisme i sobirania de cada una de les illes), d’altres més federalitzant, d’altres més immobilista (balearitzador o espanyolitzador, i moltes vegades és el mateix), i d’altres més simplificador (li diuen simplificació quan volen dir centralitzador). Segurament divergirem pel camí i en l’horitzó, però avui coincidim –hi ha unanimitat- en seguir caminant pel camí escrit i aprovat a l’Estatut, constituint la Comissió General de Consells Insulars, que ha de permetre a aquests tenir més participació, més protagonisme, en l’aprovació de lleis que després ells hauran d’aplicar, i que determinen la seva capacitat real d’autogovern.
