Sres diputades/srs diputats;
La llei que avui derogam, la Llei de Símbols, ha estat la llei més simbòlica –sense cap dubte- de la legislatura Bauzá. És el símbol d’un govern que ha marginat el català, que ha legislat contra la llibertat d’expressió, que no ha cregut en l’escola laica i plural, i que ha perseguit els símbols que vinculen la nostra història i la nostra cultura a la catalanitat. PERÒ TOT AÇÒ, A LA FI, JA S’HA ACABAT.
Llibertat d’expressió
Una llei mordassa que va néixer per a prohibir el llaç quatribarrat a les escoles, que va esdevenir –per reacció a la política repressiva de Bauzá, i tots els seus bauzás- en símbol de defensa i d’estima a la llengua pròpia de les Illes Balears, la llengua catalana; perquè segons el PP tal manifestació suposa una manipulació, un adoctrinament, un ús impropi de l’immoble, una actuació que està fora dels principis d’objectivitat, neutralitat, imparcialitat que han de regir la tasca del servidors públics, de qualsevol servei públic, i de l’escola concretament.
I és cert el primer, que l’escola i els treballadors públics s’han de regir per la neutralitat i evitar qualsevol temptació adoctrinadora. Totalment cert. Però no és cert el segon, que la neutralitat, l’objectivitat, la imparcialitat s’aconsegueixin eliminant les posicions no oficials, no majoritàries; que s’aconsegueixi actuant contra la pluralitat d’idees i de visions, i que s’aconsegueixi limitant la llibertat d’expressió. I així ho va dir el Dictamen del Consell Consultiu número 55/2013, relatiu a l’Avantprojecte de llei sobre l’ús de símbols institucionals de les Illes Balears, i també el vot particular de cinc dels seus membres.
L’escola i l’educació neutral, si és que es pot utilitzar aquest adjectiu per a les escoles i per a l’educació, no són aquelles que eviten i exclouen la pluralitat d’idees; l’escola laica o aconfessional no és la que evita i exclou parlar de les religions i del fet religiós (agnòstic i ateu), sinó la que garanteix que cap d’elles serà exclosa i totes elles es podran abordar de forma oberta i sense adoctrinaments, amb diàleg i respecte a la llibertat de consciència i llibertat religiosa. L’escola pública no és la que evita determinades expressions lliures, sinó la que les permet totes -o quasi totes-, sempre i quan no sobrepassin els valors superiors expressats en forma de drets humans.
L’escola neutral no l’escola monolítica de pensament únic. L’escola neutral és l’escola plural. No s’educa en el silenci, sinó en l’harmonia de sons, encara que de vegades es converteixi en enrenou.
En definitiva, és fals que penjar un llaç suposi un adoctrinament, i és fals que expressar l’opinió vagi en contra de la neutralitat. És fals. És absurd. I és un retrocés democràtic intolerable.
Òbviament no podem desconèixer que l’abast de la llibertat d’expressió no és absolut i que hi ha límits a l’exercici del dret fonamental, que en el cas que ens ocupa estan específicament prevists en l’article 20.4 del text constitucional. Tanmateix, en el supòsit en què s’hagi produït una extralimitació de la llibertat d’expressió, amb vulneració d’altres drets i llibertats constitucionals, els mecanismes de reacció s’hauran d’activar un cop s’hagi produït la ingerència. És cert que la pertinença a la funció pública pot, en determinades circumstàncies, originar límits a la llibertat d’expressió, i és per això que l’ordenament jurídic ja preveu a hores d’ara —la Llei 7/2007, de 12 d’abril, de l’estatut bàsic de l’empleat públic; la Llei balear 3/2007, de 27 de març, de la funció pública, i fins i tot, en els casos més extrems, el Codi penal— mecanismes de reacció suficients i ponderats en el cas en què efectivament s’hagi concretat un atac als valors de funcionament de l’Administració per mitjà de la llibertat d’expressió dels empleats públics.
El vot particular de cinc consellers del Consultiu ho explica molt bé:
“L’argument principal que defensam és que el text objecte de consulta s’aparta, sense cap tipus de justificació, del principi del pluralisme polític i dels valors constitucionals i democràtics més bàsics, i que suposa la vulneració de les llibertats ideològica i d’expressió, proclamades com a drets fonamentals en els articles 16 i 20 de la Constitució Espanyola”
I aquesta és la clau de volta que aguanta aquesta llei: equipara “neutralitat” i “independència” amb oficialitat i autorització. Allò neutral és allò autoritzat, els símbols neutrals són els símbols autoritzats, l’opinió neutral és l’opinió autoritzada, la llibertat d’expressió és la llibertat d’expressió autoritzada,…. La neutralitat en un sistema no autoritari, en un sistema democràtic, és una altra cosa: la neutralitat s’assoleix protegint, cuidant,… el pluralisme d’idees, de creences, d’opcions; donant veu a les minories. Gestionant la diversitat. Donant participació. Fomentant la resolució participada i constructiva dels conflictes. En aquesta neutralitat només hi ha un límit: el respecte a la dignitat de les persones, l’apologia de la violència, de la discriminació, de la marginació. La neutralitat autoritària limita la llibertat d’expressió; la neutralitat democràtica protegeix i fomenta la llibertat d’expressió.
En canvi que deia l’avantprojecte, i que diu la llei encara vigent? Diu “La utilització o col•locació de qualsevol altre símbol diferent dels descrits en a els punts anteriors només es permet si és autoritzat (prèviament) per la conselleria competent”. El Consell Consultiu diu respecte d’aquest punt: “estimem que tal norma no està ajustada a dret”. “Atempta contra el dret a la llibertat d’expressió que amb rang de dret fonamental reconeix i protegeix l’article 20.1 CE , dret l’exercici del qual “no pot restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia”. La qual cosa, projectat sobre el present cas, vol dir que no resulta legítim ni admissible el règim al•ludit de « autorització prèvia de la conselleria competent ».
I algú que recordi el detall d’aquesta lamentable història dirà, “i ara, perquè fa referència aquest bon senyor a l’avantprojecte?”. Idò sí, la referència és l’avantprojecte perquè, tot i que el projecte va canviar a la via “de l’ús propi i impropi de l’immoble”, una esmena de darrera hora del PP va recuperar el text literal –eliminant el terme “previ”, com si el significat canviés així- de l’avantprojecte sobre l’autorització administrativa,…. sobre l’autorització (que sempre és prèvia, perquè sinó no té sentit) i la censura prèvia.
(Breu referència precisament al Consell Consultiu. En moltes altres qüestions -com l’avantprojecte de la llei del bon govern-, però en aquest especialment l’òrgan estatutari ha estat brutalment maltractat i menyspreat. No s’han tingut en compte les seves recomanacions i advertències d’inconstitucionalitat; i se l’ha pressionat com si fos una gestoria jurídica de les decisions polítiques, i no com el que és: un garant de què les decisions polítiques es prenen d’acord amb el marc jurídic.
Como cuestión previa, a renglón seguido de la exposición del objeto de regulación del Anteproyecto de ley, consideramos conveniente expresar que, en el ámbito del Derecho comparado, otras Comunidades Autónomas han procedido también a la regulación de la utilización de los símbolos institucionales, algunas, por cierto, con mayor extensión que otras. Éste ha sido el caso de la Comunidad Autónoma de Navarra que ha aprobado la
Ley Foral de Símbolos de Navarra, el Decreto Foral 189/2004, de 3 de mayo, que regula el símbolo oficial del Gobierno de Navarra y su utilización —informado favorablemente por el Consejo Consultivo de Navarra en su dictamen núm.12/2004—, y la Orden foral 165/2010, de 2 de noviembre, del consejero de Educación, por la que se regula el uso de símbolos, logotipos y leyendas en los centros docentes públicos no universitarios, sostenidos con fondos públicos, y otros centros subvencionados por el Departamento de Educación. Por su parte, la Comunidad Autónoma de Galicia también ha regulado esta materia a través del Decreto 19/2010, de 11 de febrero, por el que se aprueba el reglamento de símbolos de las entidades locales, igualmente informado favorablemente por el Consejo Consultivo gallego en su dictamen núm. 29/2010. Finalmente, también han aprobado sus respectivos reglamentos sobre esta materia la Comunidad Autónoma de Castilla y León, la de Extremadura o la de la Rioja, entre otras.).
La censura prèvia està absolutament prohibida per tots els tractats internacionals, per la CE, per l’Estatut,… i els límits a la llibertat d’expressió estan delimitats a casos molt concrets, relacionats amb valors superiors, com és la protecció del menor. Però de cap de les maneres, la censura prèvia que estableix el projecte de llei de símbols, es pot justificar amb la protecció del menor. Evitar que els edificis públics puguin recollir, com expressió dels seus treballadors o de l’acord dels seus òrgans de direcció, opinions en forma de pancartes, símbols o banderes, no protegeix als infants i joves menors d’edat de res. I així ho ratifica la doctrina internacional en aquest tema. Ho faria, en tot cas, si la prohibició, tal com proposava el Dictamen del Consell Consultiu, és concreta, particular, com per exemple amb els símbols nazis, els símbols franquistes,…. o qualsevol altre que faci apologia de la violència i/o a la discriminació.
Dic açò, perquè les través i les prohibicions a la llibertat d’expressió són inútils, i acaben trobant l’escletxa expressiva per dir el mateix defugint de la censura prèvia. I d’açò en vam aprendre molt els ciutadans d’aquest país i d’aquest Estat en la dictadura de Franco, i en són una mostra les cançons protesta, la nova cançò, de Lluís Llach, Raimon, Paco Ibáñez, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet,…. O vostès es pensen que quan Llach cantava “L’estaca” ho feina pensant amb un ase amarrat? No, no era açò. Mitjançant la metàfora de l’estaca Llach ens parlava de la dictadura que ens tenia a tots fermats i ben fermats.
Una dictadura que també prohibia els símbols propis de les Illes, o que prohibia la que avui és l’himne oficial de Mallorca; amb lletra de Joan Alcover i música d’Amadeu Vives, del qual el PP va dir “Ningú dins el PP discuteix l’enorme valor d’aquesta poesia de Joan Alcover, que, a més d’un gran poeta, era diputat conservador, és a dir que avui seria afiliat del PP i amb tota probabilitat seuria i votaria amb el PP (pensin que açò era el 1996, el PP ara és nou).”
Diuen el primers versos:
La Balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil•la
teixint la tela del demà
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l’ullada cap enrere
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i d’argent.
De la infantesa que s’enfila
de la vellúria que se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà
El poema té dos versos que sintetitzen a la perfecció el seu contingut: “Sap que la soca més s’enfila / com més endins pot arrelar”. La idea és ben clara: un poble podrà ser més gran i universal com més fidel sigui a la pròpia història i identitat. Més clar ja no es pot dir.
La lluita genèrica contra els símbols és una lluita concreta contra la llibertat d’expressió. I aquest combat és un combat contra l’absurd. Avui, el llaç quatribarrat ha esdevingut en símbol de la resistència contra la marginació del català.
Hem intentat de totes totes que aquest Govern i aquest Parlament no fés el ridícul, però la obcecació del PP contra el català i els símbols de la catalanitat de la qual en són part, els ha portat fins aquí. Amb aquesta llei que avui derogam només s’ha aconseguit una cosa: posar de manifest en mans de quin govern estavem. Un Govern anti liberal i un Parlament amb majoria del PP, que dia sí i dia també, legislava contra la llibertat d’expressió: llistes negres, llaços i símbols prohibits, paraules censurades (neofranquisme) i projectes (els Països Catalans) declarats inexistents.
I és que, al PP, com al franquisme, els símbols de la catalanitat els fan urticària. La senyera és un símbol de la història democràtica. En canvi, la reacció del PP davant el franquisme, els assassinats del franquisme i els seus símbols és benèvola, sinó una altra cosa. Per què, sinó, el PP va rebutjar establir com a delicte l’apologia del franquisme? Per què ha rebutjat fins i tot subscriure la condemna que va fer l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa de 2006 sobre les múltiples i greus violacions dels Drets Humans comeses a Espanya pel règim franquista des de 1939 a 1975, que va presentar el grup MÉS a la Comissió d’Assumptes Socials i Drets Humans del Parlament, la passada legislatura?
El fanatisme porta sempre a l’absurd
L’article 3.5. diu “Es prohibeix en la bandera de les Illes Balears, en l’escut de la comunitat autònoma de les Illes Balears i en la resta d’emblemes oficials de les administracions públiques de les Illes Balears la utilització de qualsevol símbol o sigles de partits polítics, sindicats, associacions o entitats privades”. I ho fa, per analogia del que fa la llei estatal amb la bandera espanyola. Va bé, però el purisme, de vegades, ens dur a l’absurd. Idò, amb aquest article el Parlament amb majoria del PP prohibeix i converteix en il•legals:
• la Federació de Ciclisme de les Illes Balears;
• la Federació Balear de Pesca i Casting;
• la Federació Balear de Caça;
• la Federació Balear de Societats Filatèliques;
• la Federació Balears de Foners;
• …..
• la identificació dels taxis de Palma, segurament.
• (Per cert, felicitin de la meva part al batlle d’Alaró per mantenir com a identicador dels taxis del municipi a les quatre barres, fons comú de la catalanitat que compartim amb Catalunya i País Valencià).
Podria apuntar a un altre absurd:
El d’haver de demanar permís per penjar símbols nadalencs, o festius,…. d’orgull, com recordava el diputat Antoni Pastor, si per exemple Rafel Nadal guanya el xxxxxxx
Absurd, vaja. Absurd, i molt greu, és que la llei deixi en mans del Govern la decisió sobre què es pot penjar en una paret d’una escola i què no. Un intervenció (“modulació”, se li diu ara?) autoritària, de control, vigilància, persecució,… a les escola, i la resta d’edificis públics. Haurem passat de les escoles obertes, plurals i participatives a les escoles intervingudes permanentment per l’autoritat administrativa.
I un més:
La disposició addicional única: “Els símbols identificatius d’entitats o empreses amb un concert o sostingudes totalment o parcialment amb fons públics de la CAIB queden autoritzades als efectes del que estableix l’article 4.3. d’aquesta Llei”.
O sia que els centres concertats podran exhibir símbols no oficials (símbols religiosos, per exemple) sense autorització prèvia i els centres públics no ho podran fer. Però els símbols identificatius és un terme molt ambigü que ens pot dura tenir una escola concertada com Mata de Jonc o com Pius XII amb el llaç o la senyera atès que l’han assumit com a part del seu ideari, i les públiques, amb un ideari públic, no ho puguin fer. O que puguin penjar una foto del Papa o símbols contra l’avortament, i les públiques no ho puguin fer a favor de l’ensenyament de qualitat.
Un impossible:
La llibertat d’expressió sempre trobarà escletxes per a manifestar-se. I aquí va una:
En base a la llei 7/1985, de 2 de abril, de Bases del Régimen Local, (en particular su artículo 47 por cuanto requiere el voto favorable de la mayoría absoluta del número legal de miembros de las corporaciones locales para la adopción de acuerdos que afecten a la bandera, enseña o escudos.), i en base a la nova llei:
Moció per la llibertat d’expressió i d’ús de símbols no oficials
Per tot això, l’ajuntament d’XXXXXXXXX proposa l’adopció dels següents acords:
1. Declarar el llaç quatribarrat com a símbol oficial d’interès local als efectes de l’apartat 2) b) de l’article 4, de la Llei sobre l’ús dels símbols oficials de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
2. Declarar com a símbols oficials d’interès local totes aquelles manifestacions simbòliques aprovades pels centres escolars del municipi als efectes d’atorgar-lis el caràcter de símbol permès per al centre escolar corresponent, alliberant-lo de l’autorització prèvia, establert a l’article 4, apartat 2) b).
Les quatre barres: nostre símbol de catalanitat
I tot aquest embull, aquest absurd, per prohibir el llaç quatribarrat. Per prohibir la senyera. Per negar una evidència: el substrat comú de tots els territoris de parla catalana. Una evidència que recull el nostre Estatut, quan en l’article 5 parla d“Els territoris amb vincles lingüístics i culturals amb les Illes Balears”, o quan la disposició addicional 1a es titula “Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó” i disposició addicional 2a es diu “Patrimoni lingüístic comú”. I és que els quatre pals de guies sobre fons d’or és el símbol heràldic de la Corona d’Aragó, símbol comú a tots els territoris que, en el passat, formaren part de l’antiga Corona d’Aragó i que avui compartim cultura, història i la llengua catalana com a pròpia.
El jurista menorquí, Josep Maria Quintana, ho deixava ben clar en el seu llibre La Comunitat Autònoma de les Illes Balears, (de 1995), pàg. 81, quan diu els territoris illencs, Balears, “no gaudia d’una ensenya tradicional comuna a tots ells, con no fos la de les quatre barres vermelles sobre fons groc comuna a tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó”.
La bandera quatribarrada no és un símbol oficial o amb reconeixement oficial tot i que el nostre grup defensa que ho hauria de ser. Però la senyera és, tan si els agrada com si no, nostra.
Tan és així que el mateix Consell General Interinsular, l’organisme autonòmic provisional, celebrava els seus actes, com aquel del 28 de juliol de 1978 celebrat al castell de Bellver, presidit per les banderes espanyola i quatribarrada en peu d’igualtat i per les banderes de Mallorca (amb franja morada), de Menorca (amb franja blava) i de les Pitiüses (l’actual). Llavors, fins i tot, semblava que la quadribarrada seria, o podia ser, la bandera de les Illes Balears.
Finalment, aquell debat de símbols es va resoldre en mantenir els símbols comuns, afegint algun element distintiu i propi. Així, el Consell de Menorca, el 1983 nomenà una comissió integrada per Andreu Murillo, Josep Manguan, Florenci Sastre i Pilar Vinent, que dictaminà que “l’emblema que des de 1287 ha estat present a l’illa de Menorca com a distintiu de sobirania és el dels quatre pals vermells sobre fons groc”, tot i que per a remarcar la representativitat específicament menorquina proposaren que la bandera de Menorca porti sobre les quatre barres l’emblema de l’antiga Universitat General. Aquests símbols foren declarats oficials pel Consell Insular.
I una cosa semblant va passar a la resta d’illes, i amb la bandera i el símbol de la Comunitat Autònoma que presideix aquesta cambra: quatre barres amb la franja blava distintiva.
-I, per si hagués cap dubte, així ho palesa la normativa estatal i l’article 4 de la Constitució que descriu l’escut d’Espanya amb les armes del senyal reial d’Aragó en el tercer quarter de l’escut d’Espanya.
-La llei 33/1985, de 5 d’octubre, de l’escut d’Espanya, en el seu article primer: “….. En el tercero, de oro, cuatro palos, de gules o rojo”.
-“a) cal respectar els senyals d’identitat històrics com a part inseparable del nostre patrimoni cultural; L’única bandera que històricament representa el conjunt de les Illes Balears és la de la casa reial de Mallorca, simplement barrada. Si per imperatius legals fos absolutament necessari afegir-hi un distintiu, per evitar confusions amb altres comunitats autònomes, “ (Article Bibiloni, Llompart,…)
