(Guió de la intervenció en el plenari al Parlament de les Illes Balears de dia 22 de setembre del 2015)
Primer
L’objectiu de la present proposició de llei sobre la Comissió General de Consells Insulars és tan senzilla com necessària. Suposa donar compliment –i desenvolupar- allò que ja preveu l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears amb la reforma de l’any 2007.
Efectivament, la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, incorpora i preveu dues noves fórmules de cooperació institucional entre el Govern i els consells insulars. En l’àmbit de l’executiu és va crear la Conferència de Presidents, i en l’àmbit del legislatiu l’Estatut preveu la Comissió General de Consells Insulars.
Aquesta darrera figura està recollida a l’article 53, que diu: ““Es crea en el si del Parlament la Comissió General de Consells Insulars, de composició paritària Parlament –consells insulars. Dita Comissió elaborarà el seu propi reglament que ha de ser aprovat per les dues terceres parts dels seus membres, i que en regularà la composició, l’organització i les funcions”.
Vist el redactat algú podria pensar que no cal cap llei, sinó simplement desenvolupar el reglament de l’esmentada Comissió. Si fos així, emperò, aquesta Comissió paritària hauria d’estar prevista en el Reglament del Parlament de les Illes Balears i, perquè no també en els reglaments de cada un dels consells insulars, i no és així. Es podria esperar a que els reglaments fossin modificats, emperò la importància i el protagonisme de la innovació de la reforma de l’Estatut del 2007 fan recomanable que el procediment –i en aquest cas la constitució de la Comissió per disposició legal- faci el seu propi camí i que, si cal, en la prevista modificació del Reglament del Parlament s’inclogui el resultat de la llei i/o del reglament de la Comissió que siguin necessaris.
La present Proposició de Llei és un pas previ i necessari, per tant, per acordar al si d’una comissió participada paritàriament pel Parlament i Consells Insulars, el reglament, la composició i funcions de l’estatutària Comissió General de Consells Insulars al si del Parlament.
Inicialment, per a constituir-se i aprovar el propi reglament, la Comissió General de Consells Insulars estarà integrada per 24 vocals, 12 nomenats pels grups parlamentaris d’acord amb les proporcions acordades per Mesa i Junta de Portaveus en la present legislatura, i 3 per cadascun dels consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, garantint la participació de tots els grups polítics presents als consells insulars.
I hem posat 12 i no 13 (que és el nombre actual a les comissions permanents) membres nomenats pels grups parlamentaris per cercar l’equilibri amb els membres dels quatre consells, però en qualsevol cas en la tramitació en podem parlar.
També és important dir, o insistir, que aquesta composició és inicial i constituent, és a dir, que després serà ella mateixa qui, com diu l’Estatut, ha de definir la composició. I en aquest sentit es pot mantenir la composició inicial de la proposició de llei, és a dir 24 vocals, amb 12 membres designats pels grups parlamentaris i 3 per cadascun dels consells insulars, o bé fer una comissió més reduïda de 16. Ara bé, en aquest cas els grups de l’oposició dels consells tindrien més dificultats per a participar de la Comissió.
Quin és l’esperit de la Comissió quant a les funcions? (un esperit fàcilment constatable en el diari de sessions del debat i tramitació de la Llei 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.) La Comissió ha de tenir funcions de caràcter consultiu i prescriptiu en qüestions bàsiques que l’afecten al seu autogovern, com l’atribució de competències als consells, el finançament, l’organització territorial i institucional, la legislació que afecti a les competències pròpies dels consells, etc. I en aquest sentit podríem fer un poc de repàs del passat més immediat per veure que lleis tan importants com: llei agrària, llei turística,… llei de finançament dels consells insulars, no han estat objecte del pronunciament d’aquesta Comissió, simplement perquè la Comissió que preveu l’Estatut no es va constituir. I es podrà dir que el Govern sí que va consultar els consells insulars,……. a la qual cosa cal dir immediatament: (1) no pot ser una qüestió discrecional, d’ara sí o ara no, depenent de les conveniències de l’executiu; (2) una cosa són les consultes de l’Executiu i una altra molt distinta la coordinació del legislatiu amb els consells; i (3) quan l’executiu consulta als consells, ho fa amb els governs dels consells insulars, en canvi en la Comissió hi tindria presència el consell insular com a corporació, govern i oposició.
A més del caràcter prescriptiu , la Comissió també hauria de ser informada i poder debatre assumptes tan rellevants com:
– La dotació, distribució i regulació dels recursos lligats a la Llei de finançament dels consells insulars;
– De les seccions dels projectes de Llei de pressuposts de la CAIB que afectin el finançament dels consells insulars i les inversions territorialitzades;
– Els convenis i acords subscrits pel Govern amb els consells insulars (cal acabar ja amb l’opacitat en aquest sentit, que genera desconfiança i de vegades una distribució no equilibrada dels recursos!);
– Els convenis i acords subscrits pel Govern de les Illes Balears amb el Govern de l’Estat en matèries de competències pròpies dels consells insulars;
– Etc, etc.
En qualsevol cas, com estableix l’Estatut, haurà de ser la Comissió General de Consells Insulars creada i constituïda inicialment a través d’aquesta llei qui, reglamentàriament, estableixi el seu funcionament, funcions i composició.
Segon
La darrera reforma de l’Estatut d’Autonomia suposà una passa important en la línia de definir els consells insulars, dins el cos institucional de la CAIB, com a institucions d’autogovern.
L’Estatut parla dels consells insulars com a “governs a cada una de les Illes”, els atorga competències pròpies (que noltros entenem com exclusives), els atorga capacitat reglamentària sobre aquestes competències pròpies, els atorga capacitat d’iniciativa legislativa, l’elecció dels membres dels consells insulars es fa a partir de llistes específiques, distintes de la llista per elegir diputats al Parlament balear; … En definitiva, els dóna més capacitat d’autogovern, més sobirania, més capacitat de decidir, influir, participar en les decisions que afecten als ciutadans que representen i defensen.
Jo no se, i tampoc no vull generar aquest debat avui i aquí, si aquest és un camí federalitzant o confederalitzant, però el que sí sé és que és el camí per adaptar la realitat institucional, de gestió i de presa de decisions, a la realitat sociològica i de necessitats d’aquesta comunitat-arxipèlag feta de comunitats-illa. I sobre tot, no ho podem oblidar, per donar resposta a les ànsies d’autogovern de Menorca, Eivissa i Formentera.
“En efecte, si estudiam una mica la gènesi dels Consells Insulars aviat veurem que aquests són una conquesta de les illes menors (o minoritzades) de l’arxipèlag Balear. El seu establiment és, sens dubte, la conseqüència d’una lluita constant i aferrissada que illes com Menorca, Eivissa i Formentera han dut a terme al llarg de tot aquest segle (el primer gran projecte frustrat fou el del diputat menorquí senyor Llansó, l’any 1912) per tal de veure reconeguda la seva personalitat territorial i per tal que aquestes illes menors poguessin tenir uns òrgans representatius de govern que fossin intermedis -però propis- entre la Província i els Municipis; en definitiva, entre el que ara és la Comunitat Autònoma i els Ajuntaments.” (Josep Maria Quintana, jurista i escriptor)
Menorca, Eivissa i Formentera són unes illes massa petites (si les comparam amb Mallorca) per poder assolir un pes decisiu dins la Comunitat Balear, la qual cosa explica aquelles velles discussions sobre la paritat, que no tenien altre origen que la por de les illes menors de veure’s engolides o diluïdes en els òrgans políticoadministratius comunitaris (es diguin aquests Diputació, Parlament o Govern de la Comunitat Autònoma). Però a la vegada són unes illes que tenen massa personalitat, és a dir, tenen una història massa densa, massa continuada, massa llarga i massa particular per no disposar d’institucions territorials pròpies que les representin, institucions que -en un camp o en un altre, i amb més o menys competències- puguin actuar com a representants insulars i administrin alguns interessos exclusius d’aquelles comunitats petites. Ho explica molt bé el jurista i escriptor menorquí Josep Maria Quintana: “Dit amb unes altres paraules: és la petita grandesa de Menorca i d’Eivissa i de Formentera que acaben imposant a les Illes Balears aquesta necessitat constitucional de considerar l’illa com a ens territorial i, com a conseqüència, la necessitat de transformar l’antiga Diputació Provincial (que es deia així -provincial-, però que, de fet, era bàsicament mallorquina, tant per la seva ubicació com per la seva composició) en tres Consells Insulars, un per a Mallorca, un altre per a Menorca i un tercer per a Eivissa i Formentera.
I això explica per què, per a Menorca i per a Eivissa i Formentera, ha estat una conquesta decisiva i extraordinàriament important -prescindint, ara, del resultats i de la valoració que els actuals Consells ens mereixin- l’establiment dels Consells a aquelles illes.
Els Consells Insulars es constituïren immediatament després de les eleccions municipals de 1979, i des de llavors han estat una qüestió no resolta. Alguns pensam que la resolució ha d’avançar per un camí confederalitzant (amb major protagonisme i sobirania de cada una de les illes), d’altres més federalitzant, d’altres més immobilista (balearitzador o espanyolitzador, i moltes vegades és el mateix), i d’altres més simplificador (li diuen simplificació quan volen dir centralitzador).
El Govern ha de ser un govern federal de les Illes Balears o ha de ser un govern confederal de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera? O ha de ser un poc de les dues coses? No ho se, no és el moment segurament de debatre açò, però tanmateix n’haurem de parlar en algun moment perquè està molt bé fer camí, però caldria saber quin és l’horitzó al que aspiram.
En qualsevol cas, avui el que proposam és fer camí. Seguir caminant pel camí escrit i aprovat a l’Estatut, constituint la Comissió General de Consells Insulars, que ha de permetre a aquests tenir més participació, més protagonisme, en l’aprovació de lleis que després ells hauran d’aplicar, i que determinen la seva capacitat real d’autogovern. És també una comissió que aporta transparència a les relacions unilaterals entre un consell insular i el Govern de les Illes, i que aquestes es facin per tant dins l’àmbit de la solidaritat, la cohesió i l’equilibri territorial.
