Som quatre illes, però no som ni serem un país si no cuidam com toca els nostres malalts. I ho hem de fer amb equitat per tal que les diferències –les econòmiques, però també les territorials- no esdevinguin discriminacions negatives. Així de clar ho volia dir.
Bé idò, una educació o una sanitat d’una comunitat feta d’illes ha de ser una educació i una sanitat equitativa territorialment, a més de prendre en consideració la realitat socioeconòmica de cada ciutadà. I lamentablement, després d’anys d’autonomia amb poc autogovern, les illes de Menorca, Eivissa i Formentera encara són considerades des del centralisme (de Palma) com la perifèria d’un país inexistent. Per aquest motiu, avui, un malalt –que és un ciutadà- que resideix a Menorca, Eivissa o Formentera no té el mateix accés als serveis de l’Ib-Salut que un ciutadà que viu a Mallorca, i pateix una insularitat sanitària negativa. Una situació amb la qual el nou govern de canvi s’ha proposat acabar, a pesar de la complicada situació de la nostra hisenda pública.
Les xifres dels que pateixen encara avui una insularitat sanitària mal resolta no és insignificant. Durant l’any 2014 es varen registrar 18.820 trasllats a Mallorca de pacients i familiars de Menorca, Eivissa i Formentera per raons d’assistència sanitària; en concret, 10.600 trasllats de pacients i 8.220 trasllats d’acompanyants. Per illes, es van registrar 8.797 trasllats amb origen a Menorca (4.854 de pacients, i 3.943 d’acompanyants); i 10.023 trasllats amb origen a les Pitiüses (5.746 de pacients i 4.277 d’acompanyants). I quasi un 40% dels desplaçaments es van produir per a tractaments que requerien pernoctació, de dies, setmanes o mesos.
És evident que ni Menorca, ni Eivissa, ni Formentera, tindran mai (ni convé possiblement que ho tenguin) tots els serveis especialitzats que disposa l’hospital de referència a la nostra comunitat autònoma. Per raons lògiques de mida i de població, l’hospital de Son Espases es va ubicar a l’illa de Mallorca. Es tractava, i és tracta ara, que l’accessibilitat (determinada per raons econòmiques i territorials, bàsicament) de tots els ciutadans de la CAIB, independentment del seu lloc de residència fos equiparable. Una equiparació que té a veure amb moltes coses (les dietes insuficients de 14 euros per persona per als pacients i familiars que s’han de desplaçar a l’hospital de referència a Mallorca; l’avioneta ambulància no disponible des de Menorca les 24 hores,…), però que sobretot té a veure amb l’estada dels malalts fora de la seva illa de residència mentre segueixen un tractament mèdic.
No pot ser, com passa avui, gràcies a la deixadesa de Bauzá, que els pacients de Menorca, Eivissa i Formentera –i els seus familiars- que s’han hagut de desplaçar i pernoctar a Mallorca per rebre un tractament mèdic hagin d’avançar, per exemple, 1500 euros en concepte d’hostatge. I passa. I les alternatives en aquest sentit no són ni suficients ni les més adequades ni les més justes. De quines alternatives parlam? Can Granada és la residència que ofereix Ib- Salut, via conveni amb l’entitat privada, que contempla un màxim de 13 places. Les altres alternatives que dóna Ib- Salut són els pisos d’Aspanob, AECC o el Casal Balear, que funcionen, en els dos primers casos, gràcies a una labor impagable de les entitats de malalts. En total s’arriba a donar resposta a un màxim de 20-22 places, gestionades de forma diferent i amb condicions diferents, però sobretot amb un nombre insuficient per a respondre la demanda real, que és d’una mitjana de 47 pernoctacions diàries.
I per si açò no fos poc, cal dir una cosa més respecte del conveni entre l’Ib-Salut i Can Granada, del qual el Govern Bauzá va dir que “gràcies al conveni, els pacients desplaçats i els seus familiars podran pernoctar de franc”. És mentida, o és fals, li poden dir com vulguin. Un pacient que ha de seguir un tractament mèdic, de radioteràpia per exemple, que l’obliga a pernoctar durant quatre setmanes a Can Granada (perquè ha tingut la sort de ser dels 13 agraciats), haurà d’avançar (en molts casos sense devolució) 576 euros, a raó de 144 euros cada cap de setmana, tant si els ocupa com si simplement vol assegurar la plaça quan retorni de passar el cap de setmana amb la família.
En definitiva, no és just ni és equitatiu territorialment que els pacients de fora de Mallorca hagin d’avançar 1500, 500 o 200 euros (que recuperaven al cap de 2 anys amb Bauzá, i que ara estan a 6 mesos) per rebre un tractament a Son Espases, entre d’altres coses perquè la “gratuïtat” de la sanitat pública ha de ser igual per a tothom. I molts ciutadans avui no poden o tenen greus dificultats per a aportar o avançar 576 euros, que equival a quasi el 90 % del salari mínim interprofessional.
És evident que Bauzá no ho ha deixat fàcil al nou govern de canvi. És evident també que l’espoli econòmic que defensa ideològicament el PP (materialitzat amb un mal finançament, sense un règim especial que compensi la insularitat, amb un deute històric en inversions, amb límits de dèficit impossibles, i mil despropòsits més) dificulta, i molt, l’acció d’un govern que té com a primer objectiu les persones. Però no és menys cert que no poden ser els malalts de Menorca, Eivissa i Formentera qui assumeixin o paguin o pateixin el dèficit econòmic amb un dèficit sanitari injust que romp amb l’equitat territorial, i per tant s’imposa la voluntat de canvi i de fer justícia.
Possiblement no podrem mai fer que un malalt –i la seva família- traslladat fora de la seva residència se senti com a casa seva (això seria demanar massa), però almenys estem obligats a intentar que no se senti en un país estrany, que no té en compte les seves necessitats en un moment tan delicat de la seva vida.
