Dia 3 de juny del 2014, arran del debat parlamentari sol·licitat pel grup parlamentari MÉS (PSM Més per Menorca) sobre l’eliminació del requisit de coneixement del català per accedir i promocionar en la funció pública, la Consellera d’Administracions Públiques, Núria Riera, va reiterar una cosa que ja ha dit múltiples vegades i a la qual, sorprenentment, no es presta massa atenció. I és aquesta:
“A més, com que aquest govern té clar que hem de respectar la capacitat d’autoorganització administrativa, l’autonomia local i la competència dels ajuntaments, per determinar les seves funcions i característiques dels seus llocs de feina dins el marc legal establert, la Llei de funció pública estableix una disposició addicional dotzena, la qual, a l’apartat 2n.f) indica que tots aquests llocs de feina on una administració determini que és necessari exigir un determinat nivell de llengua catalana com a requisit, per raons de les funcions concretes del lloc, es pot establir aquell requisit que s’acordi de forma motivada. I en aquest sentit i en relació amb els ajuntaments, així s’ha fet i es ve fent, d’acord amb la distribució competencial de la Llei de bases del règim local.
Per part de la batlia, a convocatòries de caràcter temporal per mor de la seva competència, i per acord de l’Ajuntament en Ple, en els llocs de feina de plantilla de personal que es consideri necessari, sigui un lloc, siguin dos llocs o siguin tots, però, en tot cas, considerats individualment, en funció de les seves pròpies funcions del servei a la ciutadania. És a dir que aquest govern és conscient dels seus compromisos electorals que ara són compromisos de gestió, però a la vegada, som també responsables en les competències i capacitats de cada administració i en el seu dret a l’autonomia i a l’autoorganització.”
És a dir, i resumint, que el Govern, l’impulsor de la modificació de la llei de funció pública, interpreta que un ajuntament o consell insular pot, si així ho justifica individualment i raonada, introduir el requisit de català en TOTS I CADA UN dels llocs de treball de la seva plantilla de personal. En aquest sentit val a dir tres coses:
1. Aquesta interpretació, que ara el Govern defensa, va ser rebutjada i perseguida pel mateix govern en forma de “controls de legalitat” i impugnacions. Avui, després de l’acord de l’ajuntament d’Alcúdia on s’introdueix el català com a requisit en totes les places, el Govern de Bauzá fa un altre discurs: el del respecte a l’autonomia municipal.
2. Tot i que la interpretació del Govern sigui més “agradable” als ulls dels que defensam que el català ha de ser, com a llengua pròpia del país, la llengua usual, habitual, de referència, preferent,… en l’administració i en les relacions entre aquesta i els ciutadans; val a dir que la lletra -i l’esperit sense cap dubte- de la nova llei sembla afirmar una cosa diferent de la que defensa Núria Riera en aquestes declaracions. Basti recordar que la llei afirma que el requisit del català serà “excepcional”.
3. I finalment, que l’objectiu inequívoc és, i ha de ser, el de recuperar l’esperit i la lletra de l’Estatut quan atorga a la llengua catalana l’estatus de llengua pròpia. Un estatus que, enfora de la versió del PP, té sentit jurídic i sentit històric, i del qual se’n deriven obligacions als poders públics que han de complir.
En qualsevol cas, no seré jo qui perdi una oportunitat i desaprofiti una contradicció del Govern que pot ajudar a reimplantar, des de l’autonomia de cada ajuntament o consell, el normal i normalitzador criteri d’exigir un determinat coneixement i domini de la llengua catalana per a treballar com a servidor públic a càrrec de l’administració. Així idò, que el català torni a ser requisit als nostres ajuntaments! Aquesta pot ser una bona manera de dir-li al Govern i al PP que el seu model no és útil al nostre país, i que els municipis, com sempre han fet, seran sensibles i fidels al seny dels seus vesins.
