Avui, o ahir, un associació m’atribuïa una posició davant la llengua catalana que no compartesc. La Fundació Jaume III diu de jo i del meu grup (MÉS i PSM Més per Menorca) que estem “contra l’ús i la dignificació de les modalitats insulars” (http://dbalears.cat/actualitat/balears/jaume-iii-contesta-mes-modalitats-ib3.html). Una afirmació falsa i absurda per mil i una raons, però sobretot per dues de tan simples com aquestes que ara exposaré. La primera: la persona que ara escriu, com a ciutadà i com a diputat, fa ús diari i permanent de les diferents modalitats lingüístiques, canviant i adaptant el registre en cada situació i context. I segona: el tant repudiat estàndard és una modalitat com qualsevol altra, ni tan tancada ni tan uniforme, creuada i flexible amb altres modalitats, geogràfiques, socials i funcions.
No estic en contra de cap modalitat, ni geogràfica, ni funcional, ni estàndard, ni de cap tipus, perquè entenc les modalitats com el resultat de l’ús de la llengua adaptada a cada situació. Les modalitats no només enriqueixen la llengua sinó que són part de la llengua; són la llengua emprada.
Ara bé, crec que aquest no és el tema. El tema que posita en les aigües de certes associacions paralingüístiques no té res a veure amb les modalitats lingüístiques de la llengua catalana, sinó amb les varietats geogràfiques com a argument per a qüestionar el paper de la modalitat estàndard, la unitat de la llengua i la funció acadèmica de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Universitat de les Illes Balears, com a màximes autoritats científiques en l’establiment de la normativa lingüística.
L’únic que està en contra de les modalitats és aquell que nega o qüestiona el seu paper en la llengua; que no les pensa com una part de la llengua sinó que les usa com una arma contra la llengua; perquè les modalitats existeixen perquè hi ha llengua. Sense normativa, sense estàndard, sense varietats i ús, sense una entitat acadèmica,… no hi ha llengua.
Aquest discurs paralingüístic de defensa de les modalitats insulars i de rebuig a la llengua catalana el sentim cada dimarts al Parlament de les Illes Balears de la mà d’aquells que fan lleis per a fer del català una llengua secundària i innecessària. I aquesta política de “lo nostro” és la que ara el PP vol arrelar a IB3, com si la normativa i la modalitat estàndard no siguin tan nostres com la riquesa geogràfica de mots i formes.
És per açò que el grup MÉS ha presentat esmenes per a introduir en el primer Mandat Marc de l’Ens Públic de Ràdio i Televisió de les Illes Balears un article en el qual s’obliga a l’Ens a “disposar d’un servei d’assessorament lingüístic amb funcions tant de correcció com de seguiment de la tasca periodística, que garanteixin un adequat ús de l’idioma i una efectiva labor de normalització lingüística de la llengua catalana lligada a la funció de servei públic de la ràdio i la televisió. El servei d’assessorament lingüístic ha d’estar previst en el pressupost anual de l’Ens i s’ha de dur a terme d’acord amb les orientacions i els criteris de la Universitat de les Illes Balears, funció consultiva que preveu l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears en el seu article 35.”
Volem una televisió i ràdio a IB3 que compleixin amb la seva funció de servei públic, amb independència i rigor, compromesos amb el país i amb la llengua pròpia del país. I la llengua pròpia del país és el català, i totes les seves parles.
S’ha oblidat dir que vostès quan governaven i gastaven els nostres doblers en formula 1 i xampions i col.locaven els seus amics a IB3, acomiadaren els lingüistes i prescindiren del seus serveis. I a més deixaren un deute amb la UIB. Quina poca vergonya…
Estan molt preocupats amb els linguistes ara. Abans els acomiadaven i no es preocuparen d’ells.
Joan i Lluís,
crec que ens atorgau més decisions de les que realment ens pertoquen, però en qualsevol cas no vull defugir de les responsabilitats de govern. Ara bé, mai he amagat que crec que el Pacte va cometre errors en la gestió d’IB3, i concretament en com va plantejar el servei d’assessorament lingüístic.
En qualsevol cas, res de tot açò té a veure amb el què avui platejam. Precisament amb més motiu i responsabilitat que mai avui ens pertoca defensar, i posar en pràctica demà, el model que avui defensam.