A aquestes alçades afirmar, com va fer el conseller Gómez en el debat d’interpel·lació, que aquesta llei no es va fer per prohibir els llaços quatribarrats, símbol de la defensa del català com a llengua pròpia de les Illes Balears, demostra la maldat, l’arrogància i la provocació en la qual es troba instal·lat aquest Govern. I no m’agrada parlar en termes “morals”, però si no ho dic em trairia a mi mateix, faltant de dir la veritat, tota la veritat.
La llei de símbols és la llei mordassa de Bauçá, feta a imatge i semblança dels grans governs autoritaris; per a reprimir a través de la por, de l’expedient, de la sanció, de les llistes negres, dels pedigrís,…. als treballadors públics, als docents i a la societat civil que lliurement expressa la seva discrepància amb les decisions del Govern en relació a la llengua catalana i al model educatiu.
La llei de símbols és una llei grisa, feta per gent grisa que vol que tots visquem en gris.
L’argument central del Govern per a impulsar la Llei sobre l’ús dels símbols institucionals de les Illes Balears és el de garantir -diuen ells- la imparcialitat, la independència, l’objectivitat, la neutralitat, dels edificis i serveis públics de la CAIB, entenent per CAIB l’administració depenent del Govern de les Illes Balears.
I tenen raó, nyetes. Tenen raó: els serveis públics són de tots, i no s’han d’identificar amb només una posició determinada respecte de qualsevol tema. Però per fer que els espais públics i els edificis públics siguin de tots hi ha dues maneres de fer-ho:
– prohibint-ho tot; fent que no siguin de ningú; establint l’”autorització prèvia” (prohibida en tots els pactes internacionals de drets humans), amb la qual cosa els serveis públics passen de ser de ningú a ser del Govern i del Partit del Govern;…. aquesta és la democràcia gris. Aquesta és la neutralitat gris, que elimina la pluralitat de consciència i d’idees, que vulnera la llibertat d’expressió i d’idees, i que no forma part, com bé expressà el Consell Consultiu, del nostre l’ordenament jurídic.
– L’altra forma de veure la neutralitat és la que aposta per la pluralitat democràtica i la llibertat d’expressió; la que aposta i garanteix que totes les idees es podran expressar i defensar, amb respecte, amb la força de la raó, pacíficament. És la neutralitat tot-color, oberta i constructiva, pròpia de les democràcies modernes i liberals.
El Govern del partit Popular vol complir amb el principi de neutralitat matant la pluralitat d’idees i la llibertat d’expressió, en lloc de fer-ho garantint els drets fonamentals per als quals hem lluitat tant a aquest país. I que ningú no s’equivoqui, el gris no representa l’absència de color, sinó que representa el color del poder sense poble. La neutralitat vigilada i controlada des del Govern esdevé la neutralitat de la ideologia del Partit que governa. Esdevenen el “coto privado” del Govern, utilitzant la referència del Conseller de Presidència, el Sr Gómez.
Amb el nom de “grisos” precisament era conegut també popularment el cos armat creat pel règim franquista amb la funció (deien textualment les lleis del 3 d’agost de 1939 i el 8 de març de 1941) “vigilancia total y permanente, así como de represión cuando fuera necesario”. Aquell era un cos armat; aquest és un cos armat d’autoritarisme per fer de les nostres escoles, escoles grises, vigilades, controlades, reprimides i submises.
El gris és el color-bandera de la batalla contra la llibertat d’expressió. És el color del terror. El gris contra tots els colors.
Volen prohibir el verd. Volen prohibir la combinació quatribarrada del vermell i groc. I per si no fos poc, amb l’esborrany de decret; per si no fos suficient, el decret vol prohibir la cançó protesta sota pena de fins a 10.000€. Mirau si el PP valora la llibertat d’expressió que li posa el preu més alt possible. I després volen que no facen referències al franquisme!!
Asèptics, incolors i insípids. Així ens vol el PP.
—-
“los servidores públicos -insisto- en el ejercicio de sus
funciones, deben de estar al margen de cualquier expresión o
manifestación que no sea de estricta y absoluta neutralidad y
objetividad” (afirma el director de l’oficina de “vigilancia total y permanente”)
Però els docents no poden actuar amb neutralitat, objectivitat i amb professionalitat, perquè quan ho fan, si la seva versió dissent de la del partit del Govern, el Govern aplica la seva maquinària repressora:
– el vot dels directors als consells escolars no es pot regir per criteris d’independència i professionalitat, sinó pel compliment del mandat del mandat governatiu;
– el Govern actua sense fer valer la neutralitat i la professionalitat dels docents alhora de definir el model del trilingüísme, perquè l’opinió dels professionals independents posa de manifest que no és un model d’èxit ni de trilingüísme, sinó del tri-fracàs: el del govern, el dels alumnes i el del país.
La llei de símbols és una llei injusta, que atempta contra drets bàsics en tota democràcia com és la llibertat d’expressió. John Rawls deia en la seva “Teoria de la justícia”, “La justícia és la primera virtut de les institucions” que limita totes les altres, fins i tot la democràcia, per evitar així que es cometin atrocitats tot i que aquestes tenguin la legitimitat de la majoria. “Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa” (Montesqueu)
Què és la justícia? Deia San Isidor, en les seves Etimologies, (Citat per Sant Tomàs, en Suma Teològica) que “la llei ha de ser honesta, justa, possible segons la naturalesa i els costums del país, proporcionada a cada lloc i temps, necessària, útil; clara, perquè no hi hagi enganys ocults; dictada no per a profit privat, sinó per a la comú utilitat dels ciutadans”.
—-
Esborrany de decret de desenvolupament de la llei de símbols
Amb el projecte de decret de desenvolupament de la Llei sobre l’ús de símbols institucionals a les Illes Balears, el govern Bauzá mostra de nou la seva malaltia autoritària contra el català i contra fonaments democràtics tan essencials com la llibertat d’expressió.
L’actual projecte de decret de la Llei sobre l’ús de símbols institucionals de les Illes Balears és una burla al Parlament, en tant que aprofita el desenvolupament executiu previst en la llei per a redefinir l’abast, el contingut i el sentit de la norma, de forma encara més restrictiva i repressora que abans. I no només això, també inclou prohibicions explícites que la llei no havia previst ni incorporat com és el cas de les “banderes d’altres territoris”, innecessària si no fos per prohibit el llaç i la bandera quatribarrada.
La concepció i l’abast de la llei que el decret pretén desenvolupar es circumscriu al símbol oficial, i per defecte al no oficial; però sempre dins una idea expressiva de símbol equiparable al símbol oficial. Ara, el projecte de decret amplia la concepció de la llei a qualsevol forma expressiva simbòlica, amb un efectes i conseqüències no previstes ni esmentades en la llei. Aquesta inconcreció ja va ser advertida per Consell Consultiu de les Illes Balears quan recomanava que la llei es referís a prohibicions clares i concretes de símbols contraris als valors democràtics, i no ho va fer. Ara, el decret, proposa prohibir la senyera o qualsevol símbol que s’hi pugui confondre, prohibeix explícitament un símbol democràtic, i en canvi tolera obertament símbols antidemocràtics com la bandera franquista.
Per altra banda, el projecte de decret és contrari a la mateixa llei de símbols, quan romp el sentit de “símbols permesos” que s’estableix en la mateixa. La llei estableix que qualsevol altre símbol diferent dels oficials i dels permesos a la llei requereix d’autorització prèvia, la qual cosa vol dir que els símbols permesos no necessiten de cap altre permís (o autorització prèvia), en tot cas només d’una comunicació. Ara el Govern via executiva es burla de la pròpia llei i del Parlament, i estableix (canviant per la via executiva la mateixa llei) que els “símbols permesos” també estaran subjectes a l’autorització prèvia.
Finalment, el decret pretén intervenir i limitar per la via executiva una potestat que li atorga la llei i que vulnera el més elemental principi de l’autonomia municipal. Aquest és el cas del símbol d’interès local, una figura que defineix la llei de símbols i que considera com a símbol permès, i per tant no subjecte a l’autorització prèvia. En definitiva, la decisió del govern Bauzá d’incorporar l’”autorització prèvia” a una decisió municipal suposa un menyspreu als ajuntaments als quals la llei els atorga la potestat de declarar “símbols d’interès local”.
