Apunts per a la intervenció en el debat de la proposició no de llei del PP sobre la ingerència del Parlament de Catalunya i la inexistència dels PPCC
Quanta transcendència no hi ha en aquesta proposició no de llei del PP? Tot és immanència i indecència. Els “Països Catalans no existeixen, diu el Partit Popular. I és cert que els territoris de parla catalana que van conviure confederalment en la Corona d’Aragó avui són una realitat administrativament disgregada, i jurídicament sense estructura d’Estat sobirà. És cert, els Països Catalans no són un estat. Però l’existència de les coses no les dóna cap convenció jurídica. Existiria -existia- Europa abans de la UE? I tant que sí. Existiria Espanya sense un Estat espanyol? La veritat, no ho se. Però tot a punta més a un no que a un sí.
I és que l’absurd de la proposta del PP és que amb la negació de l’existència dels “Països Catalans” els afirma. Si no existís una realitat històrica, cultural i lingüística, si no existís un projecte polític, si no existís ni que fos una idea entorn del terme “Països Catalans”, la proposta d’ateisme del PP no seria necessària. Si ho és -necessària- és perquè hi ha una realitat lingüística i cultural, vinculada o no amb un moviment cultural i comunicacional fonamentat amb el patrimoni compartit (del qual neix, per exemple, l’Institut Ramon Llull); vinculats, o no, amb els projectes polítics que tenen tot allò com uns dels seus elements identificadors.
Què hi ha idò darrera la negació dels PPCC?
Hi ha la negació històrica d’una realitat de com a mínim vuit segles; hi ha la voluntat de reescriure la història;…. No és res estrany. El PP, de la mà de José Maria Aznar i amb més de 6 milions d’euros públics, ja ha intentat fer el mateix amb el franquisme, quan ha promogut un “Diccionario Biográfico Español” on el generalíssimo ja no és un dictador sinó un senyor autoritari.
I miri’n si és una realitat històrica que la Constitució espanyola li dedica un article quan prohibeix explícitament la federació de comunitats autònomes. Un fet que és explicat clarament i amb tot detall pels pares constituents. Supòs que no ho sabien (o potser el PP ho vol negar?).
Hi ha la negació de la realitat lingüísticocultural, del patrimoni compartit i comú. Fragmentar aquesta realitat, fer d’una llengua mil idiomes, fer d’una cultura mil cultures, fer d’una història mil històries,… aquest és el camí de la folklorització convertint una realitat viva en una realitat curiosa, açò sí, a protegir.
Negar la realitat històrica i lingüística dels territoris que comparteixen aquest patrimoni és absurd. Tan absurd com negar l’existència dels Països Iberoamericans (que cada dos anys celebren la seva cimera iberoamericana, aquelles on el Rei …), o com negar l’existència d’Europa com a realitat cultura o com a projecte polític quan aquesta encara no era UE, o la Mediterrània, com a realitat sociopolítica més enllà de ser un mar,…
Aquesta obsessió per negar la realitat històrica, i per negar el patrimoni lingüístic comú, la trobam també amb la negació de la senyera i de les quatre barres com a fons comú dels territoris organitzats com a comunitats autònomes de Catalunya, València i Illes Balears.
Hi ha la negació dels projectes de futur, diversos i plurals, que prenen el fet cultural i el fet lingüístic com un element substancial. I voler negar un projecte de futur, cultural i/o polític, és voler negar -esborrar- la llibertat ideològica, eix fonamental dels pactes internacionals sobre drets humans.
Només per si els interessa, i perquè se n’adonin de l’absurda de la proposta els diré que el terme «Països Catalans» es troba documentat per primera vegada en l’obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia (1876) del valencià Benvingut Oliver i Esteller, i va ser principalment popularitzat pels assaigs Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms, de Joan Fuster, publicats el 1962. Fuster definia un concepte territorial dels Països Catalans estrictament des de l’àmbit lingüístic.
També crec que haurien de saber que els PPCC, com a realitat històrica, cultural i lingüística, va més enllà del marc jurídico-administratiu estatal, que implica a les CCAA de Catalunya, València i Illes Balears, i que va «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó», amb el Principat d’Andorra i la Franja de Ponent.
En definitiva, els PPCC són una realitat i/o una voluntat i/o un projecte innegables, i el debat sobre la seva existència és, amb el PP, un debat poc més que inútil. Mantenir amb el PP aquesta conversa, és com parlar de la virginitat de la mare de déu o del sexe dels àngels. Inútil.
Per a donar cos a aquest ateisme cultural i lingüístic, el PP s’agafa a qualsevol ferro calent. Diu que el Parlament de Catalunya ha intervingut de manera indeguda en alguna qüestió que no agrada al Parlament de les Illes Balears, açò és el que diu, perquè açò és la ingerència. És cert açò?
El primer que hauríem de dir és que tota la pnl del PP es fonamenta en un fet fals (que la resolució del Parlament de Catalunya fa una manifestació que suposa una intromissió al Parlament de les Illes Balears) quan la resolució el que fa és parlar de les iniciatives legislatives del Govern balear i de les mobilitzacions en defensa de la llengua de les Illes Balears. En cap cas, mai, parla del Parlament de les Illes Balears.
I els parlaments, tots, tant el de Catalunya com el de les Illes Balears no tenen cap restricció a la llibertat d’expressió, sempre i quan es faci dins l’ordre i la cortesia parlamentària. Només aquest Parlament ha limitat la llibertat expressiva a símbols com el llaç quatribarrat, o a termes al·lusius a la forma autoritària de governar, i avui ho vol fer a realitats històriques, culturals i lingüístiques, a realitats emocionals i a projectes sociopolítics, expressats com a PPCC.
Segon. La manifestació d’un Parlament o del comissari de Drets Humans del Consell d’Europa, Nils Muiznieks, quan s’escandalitza per la llei de Seguretat Ciutadana, es pot veure com una intromissió o com un exercici de la seva llibertat d’expressió.
Quantes vegades el PP no ha fet manifestacions de desacord, de rebuig,… d’acords, actuacions, iniciatives legislatives,… dutes a terme pel Govern de l’Estat? Per exemple, en el tema de les prospeccions petrolíferes a la mediterrània; quantes?
Quantes vegades consells i ajuntaments han expressat que determinades actuacions del Govern no s’ajusten al seu parer al règim jurídic quant al respecte de l’autonomia municipal? Quants acords ha rebut el Govern en desacord per la modificació de la llei de funció pública que elimina el requisit de català, o en contra de la llei de símbols,… quants?
Són tot açò ingerències? Interferències, intromissions? Jo crec que no, i segur que vostès també ho pensen.
El PP quan ha presentat iniciatives proposant que el Parlament de les Illes Balears manifesti el seu desacord, el seu rebuig a un acord, o simplement ha manifestació una interpretació a una iniciativa,.. d’un altre govern, o d’un altre parlament, s’ha intromès en un assumpte aliè, que no és de la seva incumbència, ni és dels eu interès?
Jo crec que no, i quan ha actuat així ho ha fet perquè pensava que afectava a alguna cosa que és seva: a la mar mediterrània (en el cas de les prospeccions petrolíferes) o a la constitució,….. i quan aquest Parlament ho ha fet en el cas de Palestina, en defensa del drets humans? Aquest parlament ha interferit en un assumpte que no és de la seva competència quan, per exemple, ha aprovat una declaració institucional amb motiu del quarantè aniversari de la creació del Front Polisari? Recordin que deia la declaració: “El Parlament manifesta el seu suport al dret del poble saharià a l’autodeterminació…..// El Parlament denúncia la greu situació de violacions de drets humans que viu el Sahara ocupat……” No creu el PP que amb el seu criteri, el Marroc hauria de pensar que la declaració del Parlament de les Illes Balears interfereix en un assumpte que no és de la seva incumbència?
I és que els parlaments, i aquest també, s’han manifestat sempre sobre tot allò que consideren propi, que els afecta, que els vincula,…. la mar mediterrània, els drets humans,….. i com no la llengua pròpia de les Illes Balears, la llengua catalana, que compartim/ que forma part del patrimoni col·lectiu de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
I aquest és el bassó de la qüestió: la idea de catalanitat irrita al PP i al seu projecte uniformitzador d’Espanya. El motiu real, emocional, d’aquesta pnl no és la ingerència, sinó el rebuig a la realitat cultural i lingüística comú, compartida, pels territoris i ciutadans que viuen a Catalunya, València i Illes Balears. Aquesta pnl és una enrabiada infantil d’algú que no pot suportar que li diguin la veritat, perquè el contingut de les resolucions aprovades pel Parlament de Catalunya són certes, i per açò les presentam avui aquí com esmenes de substitució
L’odi del PP cap a la cultura catalana és tan irracional i desmesurat que el porta a criticar (com a ingerència i menyspreu) allò que ell mateix ha fet. La incoherència del PP és vergonyosa. En tenim mil exemples, però n’he triat un que fa empegueir i que els hauria de fer repacitar sobre la seva incoherent, ridícula i insultant proposta:
És la proposició no de llei RGE núm. 7722/05, del Grup Parlamentari Popular, relativa a rebuig de la proposició de llei que aprova un nou estatut per a Catalunya. (Mesa de 2 de novembre del 2005), per a menifestar-se en contra, ni més ni menys, que contra la proposició de llei de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
