Un diputat -del PP- d’aquesta cambra afirmava no fa massa mesos que els consells insulars formaven part de “l’administració perifèrica de la Comunitat Autònoma”. I, efectivament, aquesta falsedat expressa molt bé quina és la genètica ideològica del Partit Popular respecte de les institucions insulars. Per als neocon espanyolocèntrics els consells insulars són institucions de segon ordre, subsidiàries i subordinades –perifèriques, deia aquell-, del Govern autonòmic central. I per açò la praxis és la que és, en matèria de competències, en matèria de finançament, en matèria de deute o en matèria simplement de relacions institucionals. Una praxis que val a dir no és la prevista en l’arquitectura institucional de l’Estatut d’Autonomia renovat el 2007.
Perquè a qui li correspon decidir si es transfereixen o no els recursos d’una competència que l’Estatut assigna als consells insulars? Al govern balear o a cada govern insular? L’Estatut preveu i garanteix als consells els recursos suficients per a fer front a la competència pròpia (art. 137.4). En canvi en lloc diu que la competència pròpia es farà efectiva quan el Govern balear garanteixi els recursos suficients. Sí que ho diu, en canvi, quan es refereix a les noves competències transferides o delegades (no a les pròpies). I precisament, el mateix article 137, recull que es podran establir diferents formes de finançament per a complir amb aquest objectiu estatutari, com per exemple “la participació en els recursos de la hisenda de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, en la proporció a les competències autonòmiques”. Però aquí no. Aquí el centralisme neoconservador i insolidari entén les coses a l’inrevés. No hi ha doblers per a complir amb la llei orgànica, per a complir amb els consells insulars, i sí per a mantenir un ens públic com IB3, gestionat durat el 2012 amb una desviació pressupostària del 33%. Es prefereix la cohesió balearizadora d’IB3 que no la cohesió entorn de quatre governs insulars forts. I no parlaré de la delegació del Govern de Formentera, perquè ja els hi val.
Aquesta genètica la trobam també alhora de parlar del finançament dels consells insulars. Un finançament, i no estic parlant només d’un sistema de finançament, sinó del finançament real; un finançament, deia, al servei de consells dependents econòmicament i dèbils políticament, que han de suplicar un calendari de pagaments del deute a cada Conferència de Presidents, i encara no el tenen; que clamen amb el sector el traspàs de la promoció turística alhora que veuen com s’articulen lleis, com la llei general turística o la mateixa llei audiovisual, que centralitzen la multidisciplinària competència turística. Sí, la promoció turística és una competència dels consells, però la llei audiovisual només contempla una film commission, la Illes Balears Fils Commssion, i açò que es diu que aquesta figura ha de ser clau en la promoció dels nostres destins turístics.
En aquesta dinàmica de debilitament de les institucions insulars, el deute no ha fet més que augmentar. El juny del 2011 el deute amb el Consell de Mallorca era d’uns 80 milions, i ara és de 300 milions. En el global del tots els consells el deute està entorn dels 366’5 (segons dades del Govern), quan a finals del 2012 el deute era de 350 milions, i el maig del 2012 el deute estava entorn dels 300 milions d’euros. Així que no ens parlin d’herència. El deute que tenen avui els consells insulars és un deute generat amb el Govern Bauzà; és producte de la política del PP; és el resultat d’aquesta genètica antiinsularista.
Però agafant les dades més baixes, que són les que exposa el Govern, esteim parlant de 366,5 milions de deute als consells (285 al de Mallorca, 33 al de Menorca, 35,5 al d’Eivissa i 13 al de Formentera). 33 milions de deute al Consell de Menorca, d’un pressupost total per al 2013 de 81 milions. Aquest desequilibri és insostenible.
Però ens hem de demanar què ha fet el PP, què ha fet el Govern, per reconduir la situació. I la resposta és que res. Ha anunciat coses, açò sí; però “fer”, allò que és fer, res de res. Hem recordat la promesa i la petició del famós calendari de pagaments. Res de res. Se’ns va dir que amb el inici del 2013 el deute amb els consells quedaria resolt, i que abans d’acabar el 2012 tindríem tots damunt la taula un esborrany de llei de finançament dels consells insulars que resoldria incerteses i debilitats del model actual. Vostès l’han vist a aquest esborrany? (Sí, sí, ho va anunciar el portaveu del Govern a Menorca i a la Comissió de Hisenda, el Sr Antoni Camps. Escoltin, qui va anunciar la modificació de la llei de comerç, a iniciativa del Govern i no del PP, no va ser el Govern, va ser el Sr Antoni Camps). Bé, jo he vist un esborrany, i no m’ha agradat gens. Però ja en parlarem. No m’ha agradat gens perquè no evita el que ens està passant ara en relació al deute i a la dependència dels consells respecte de les transferències corrents i de capital del Govern i de l’Estat.
Per a valorar de forma ajustada l’impacte d’aquest deute, d’aquests 366 milions, als consells insulars, és necessari posar de manifest:
la dependència financera (l’Estatut parla l’autonomia financera) dels consells. Més del 80% dels recursos dels consells provenen de transferències corrents i de capital. De les transferències corrents el 65%, i de les transferències de capital el 80%, provenen del GIB. El 60% dels ingressos dels consells provenen del Govern.
que els consells són les administracions responsables en temes tan diversos com l’ordenació i inspecció del sector turístic, la gestió del patrimoni historicoartísitc, la recollida i el tractament de les deixalles, l’atenció i assitència social a col·lectius desfavorits o amb minusvalideses, la protecció dels menors, el transport terrestre, la protecció civil o el servei de bombers, etc. etc.
A pesar d’aquestes tasques, els consells no tenen capacitat d’incidir en els ingressos. Tenen autonomia en la despesa però no en els ingressos. I aquesta autonomia en la despesa als dur a la situació actual: davant la reducció d’ingressos i davant la manca de liquiditat, els consells només poden reduir en despesa, millorar en eficiència, acudir al crèdit, retornar competències.
El 2011 la despesa dels consells per habitant era de 412 €, dels quals 120 es dediqun a la protecció social, 77 a carreteres i vies públiques, 28 a promoció i difusió cultural, 21 a educació, esports i oci, i 16 a infraestructures bàsiques i transport.
En aquest sentit hem de recordar que les transferències, tant a través de la llei de finançament, com els finançaments addicionals (les aportacions a compte) en els processos de noves transferències, com les transferències totals, han disminuït.
– La disposició addicional segona del press del 2012 suspenia l’actualització de les quanties a favor dels consells insulars per al 2011 i 2012, i ampliada després al 2013. És a dir, que ens situam al nivell del 2010.
– Es qüestiona el sistema de bestretes sense abans haver resolt la consolidació de les aportacions als consells, creant el dubte de què passarà amb les bestretes previstes pel al 2013: 25, 3 i 3 milions d’euros.
– Es paralitzen les aportacions a compte lligades a noves competències o a la revisió d’aquelles: 1.500.000 en transport terrestre, 2.000.000 en promoció turístics, 90.000 en artesania, etc.
– Fins i tot es deixen d’aportar els 450.000 euros aportats des del 2008 per a fer front a la competència en transport terrestre.
– O les transferències totals, corrents i de capital, del conjunt de conselleries, disminueix entre un 6.6% i un 17.8%, depenent del que passi amb les bestretes
En aquest context de dependència financera d’uns recursos que serveixen per a fer front a serveis bàsics, i de reducció dels ingressos per transferència, el retard dels ingressos previstos és mortal, o si es vol dir d’una altra manera: situa en estat crític a les institucions insulars i els seus serveis.
Per tot açò, creim que és necessari reiterar una altra vegada al Govern que compleixi amb l’Estatut, quan a garantir el finançament de les competències dels consells, i a transferir tots els recursos pendents.
Però tampoc podem deixar de recordar i reivindicar que la solució a l’actual dependència financera passa necessàriament per al compliment de l’Estatut, quan incorpora la corresponsabilitat fiscal als principis d’autonomia i suficiència en la definició de les hisendes insulars. I corresponsabilitat fiscal vol dir autonomia, sí, però no només en la despesa, sinó també en els ingressos. Per açò, en l’article 137 parla de la participació en els recursos de l’hisenda de la CAIB en proporció a les seves competències.
I en aquest sentit, no serà suficient “revisar” el finançament dels consells insulars. Serà necessari “canviar” el sistema de finançament, d’acord amb els principis estatutaris, d’autonomia, suficiència, solidaritat,… i també corresponsabilitat. Tots responsables en la despesa, tots participants en els ingressos. Així de clar, així de necessari.
(*) Retalls de la intervenció en el Parlament en el debat sobre el deute del Govern als consells insulars i el seu finançament (2 d’abril del 2013)
