Moltes gràcies Sr. President;
Senyores diputades, senyors diputats;
És l’hora de les propostes. Sr. President del Govern, el debat de política general de la passada setmana no pot ser el camí. En el seu discurs tot van ser laments i retrets, i cap horitzó. Va ser un discurs de facturetes, oblidant les facturotes del sr. Matas. Cap proposta. Cap invitació al diàleg social, cap referència als principis que han de regir una política en crisi i de la crisi. És l’hora del diàleg social, i és l’hora de què la política sigui un frec a frec amb els ciutadans, amb la realitat dels ciutadans. De ciutadans que no tenen feina; que han de recórrer al banc d’aliments per a viure, sinó sobreviure; que tenen al seu càrrec persones dependents a les quals volen cuidar amb dignitat; que han perdut la casa o viuen temorosos d’allò que mai s’haguessin pensat, quedar-se sense un sostre on aixoplugar la vida.
I a aquesta darrera qüestió vull dedicar la primera proposta de resolució. El Govern no pot quedar espectant davant els 3656 desnonaments executats el 2011, i els més de 3000 executats ja a hores d’ara dins el 2012. El govern ha d’actuar dins l’àmbit de les seves competències per evitar que cap família es quedi sense llar, en temes tan concrets com per exemple les persones que tenen habitatges llogats a l’IBAVI. Però també anant més enllà i exigint al Govern central una resposta ràpida i certera, amb la suspensió immediata dels desnonaments en execució i la modificació de la Llei hipotecària amb l’objectiu de corregir aquest brutal desequilibri entre les garanties del banc i la desprotecció de les famílies.
No podem permetre que les conseqüències de la crisi recaiguin sobre la part més vulnerable del contracte hipotecari i en canvi les entitats financeres, responsables de l’actual crisi, reben ajudes milionàries que surten dels impostos de tots, sense haver d’assumir cap responsabilitat, a la vegada que segueixen generant milers de milions de beneficis anuals.
El dret a l’habitatge és un mandat constitucional (on són els constitucionalistes ara!), especialment recollit en l’article 47 de la Constitució espanyola que diu: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret…”, així com també en l’article 33, que limita clarament el dret a la propietat privada al compliment de la seva funció social (i que a dia d’avui s’incompleix sistemàticament en els pisos buits acumulats per bancs i caixes), o en l’article 24 que garanteix la tutela judicial (vulnerat en els processos d’execucions hipotecàries on es produeix clara indefensió). Així mateix, cal recordar els compromisos jurídics en matèria de dret a l’habitatge assumits per l’estat espanyol en ratificar tractats internacionals vinculants com són, entre altres, la Declaració Universal de Drets Humans (article 25) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, socials i Culturals (article 11), especialment a partir de la seva Observació General número 4 -que concreta el contingut del dret a un habitatge adequat- i l’Observació General núm. 7 -que defineix els desallotjaments forçosos com una de les principals vulneracions del dret a l’habitatge.
Gràcies a la pressió social de la Plataforma Afectats Hipoteques aquesta problemàtica ha sortit a la llum pública. Sembla que ara, finalment, després de fer-se públics casos dramàtics que arriben al suïcidi, de les declaracions dels membres de l’Associació Professional de la Magistratura, que acusen els bancs d’especular amb els desnonaments, el PP ha volgut solucionar el problema. Tanmateix, la moratòria que s’ha aprovat aquests dies és clarament insuficient: no reconeix la dació en pagament, molt manco retroactiva i deixa fora la majoria d’afectats. El concepte “d’unitat familiar” del PP: divorciats, parelles de fet, fadrins, que els fills tenguin una edat determinada… no fa més que excloure la majoria de persones afectades. Per exemple, el darrer suïcidi al País Basc, no s’ajusta al perfil demanat per acollir-se a la moratòria.
Cal que el Govern central, tal com ve proposant la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i altres organitzacions socials, aprovi una modificació de la regulació hipotecària que inclogui la figura de la dació en pagament, de manera que, en els casos de residència habitual, si el banc executa la hipoteca i es queda amb l’habitatge, la totalitat del deute (principal, més interessos i costes judicials) quedi liquidat, tal com succeeix en altres països de la UE o als EUA.
Però cal també que el Govern central aprovi una moratòria i implementi les mesures necessàries per paralitzar els desnonaments de les famílies en situació d’insolvència sobrevinguda i involuntària. Per als milers de desnonaments ja produïts, que s’aprovin amb caràcter d’urgència mesures destinades per tal que els milers de pisos buits que estan acumulant les entitats financeres com a conseqüència d’aquests embargaments siguin posats immediatament a disposició de les famílies desnonades i sense recursos en règim de lloguer social, no superant mai el 30% de la renda familiar disponible.
Sr. President, la majoria silenciosa de les urnes no és suficient. És necessària, sí, el legitima per a presidir el Govern, per a governar. Però no és suficient. No el legitima per a governar en silenci. El seu deure és també escoltar a la gent, i parlar amb la gent. I a fer-ho sempre que sigui possible en fòrums adequats, donant protagonisme a la societat civil organitzada. Així ho diu la Constitució (on són ara els constitucionalistes, torn a demanar?), i així ho diu l’Estatut. I aquesta era la funció que s’havia atorgat a organismes de participació autonòmics com el CES o el Consell de la Joventut de les Illes Balears, avui liquidats o pràcticament liquidats. La justificació, diu el Govern, és econòmica. La raó, en canvi, sabem tots, que és ideològica. Evitar veus crítiques que qüestionin les mesures del Govern, com si aquestes fossin les úniques possibles. Els ambdós organismes esmentats es posen a disposició per a reduir dins i tot a zero el cost de funcionament, i la resposta ha estat NO. És per açò que proposam recuperar els espais de diàleg en una societat democràtica i participativa. I proposam també donar veu directe a la ciutadania, perquè la ciutadania pugui opinar i decidir en qüestions tan fonamentals com les retallades als drets socials i als serveis públics.
Perquè sr President la majoria silenciosa no està d’acord en les preocupants llistes d’espera per a les intervencions quirúrgiques o per a l’atenció especialitzada als hospitals. I per açò li proposam que rectifiqui. Que ho faci com ho ha fet davant el rebuig al tancament dels hospitals de Caubet i La Sang. 80.000 persones van signar contra la mesura contemplada en el Pla d’Equilibri Pressupostari de tancar els esmentats hospitals. A aquestes 80.000 persones segurament els hagués agradat que tot s’hagués resolt per una altra via, en un espai de debat i participació activa, fins i tot per una consulta del contingut del Pla Econòmic Financer. Però quan es retalla la participació formal, Sr President, la gent surt al carrer.
Presentam per tant una proposta per reconèixer la tasca d’aquestes entitats i persones, i evitar el tancament del hospitals. Així mateix, volem que el Parlament insti el Govern a la paralització del pla de viabilitat anunciat per a aquests hospitals i a la negociació amb els sindicats i col·lectius d’afectats per a l’elaboració d’un nou pla amb l’objectiu d’evitar els acomiadaments massius que ha anunciat el conseller Sansaloni.
Ho deia a l’inici. Un país són persones, i alguna cosa. Però un país que no cuida a la seva gent més vulnerable no és un país. Les xifres d’atur ens situen en la frontera psicològica del 25%. El nombre de famílies amb tots els seus membres aturats supera el 18%. El risc de pobresa infantil és del 32,4%. En una situació així, agarantir l’accés universal a la sanitat i a l’educació és encara més imprescindible, sinó volem fracturar socialment una comunitat. I per açò, en les nostres propostes de resolució instam al Govern a sostenir el més essencial de les nostres persones, la salut, i la dignitat. Reclamam un pla de xoc per reduir les llistes d’espera, i reclamam també a l’Estat que no es redueixi l’aportació a la Llei de Dependència. El govern del nostre país no pot ser insensible a les conseqüències negatives que aquesta decisió suposarà per a les persones depenents de les nostres illes i les seves famílies, i volem que es faci sentir. Que ho faci a la propera reunió del Consell Interterritorial.
Deia que un país són persones, i alguna cosa més. I dins aquesta cosa més, dins aquesta antroposfera, hi ha la cultura. Totes les constitucions recullen el paper d’identitat i de cohesió que la cultura cimenta. L’Estatut declara que “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat”.
Vostès em diran el que vulguin, però que allò que ha de vertebrar -la llengua catalana- no sigui alhora conegut per tothom, és una contradicció i un absurd. I ho és encara més que les institucions públiques que han de ser impulsores actives d’aquesta vertebració no tenguin la llengua catalana com a llengua necessària. Avui la única llengua necessària i obligatòria per accedir a la funció pública és el castellà, sent per tant la llengua de vertebració d’un nou país. Vaja, en definitiva: que la llengua d’identitat no sigui la llengua de comunicació habitual és només una característica d’un país colonitzat o en procés de colonitzar.
Hem presentat per tant dues propostes de resolució en aquest sentit:
El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a derogar la llei 9/2012, de 19 de juliol, de modificació de la llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, que alhora modifica tres lleis més entre les quals hi ha la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears aprovada per unanimitat l’any 1986.
El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a tornar a formar part de l’Institut Ramón Llull, institució dedicada a la projecció exterior de la llengua i cultura catalanes a través de la qual s’ha promocionat i divulgat als creadors de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
I per acabar, faré esment a les propostes de resolució d’àmbit econòmic. Se sol dir que el Turisme és el motor de l’economia de les Illes. I és cert, el sector turístic i de serveis és el principal sector econòmic del qual en depenen en gran mesura la resta de sectors, i que representa quasi el 80% del Producte Interior Brut balear. I açò no és bo, però no és el tema ara. El que vull dir ara és que no podem oblidar que la benzina d’aquest motor econòmic és el transport aeri. I la benzina no resolta que cada dia mostra més les seves debilitats. Per açò dedicam dues de les nostres propostes a aquesta qüestió:
El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a negociar amb l’Estat central, amb caràcter d’urgència, una modificació de l’obligació de servei públic entre illes que estableixi una tarifa única i universal de 30 euros per trajecte.
El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a redreçar la política turística per corregir de manera urgent l’acurçament de la temporada i el seu preocupant acurçament, així com a regular el “tot inclòs” amb l’objectiu que de generar sinèrgies entre l’activitat hotelera i altres sectors productius i de serveis. Així com a fer efectiu amb la major celeritat possible el traspàs als consells insulars de la competència en matèria de promoció.
Volem que es compleixi l’estatut quant a les competències pròpies del consells insulars. I la promoció turística és una competència dels consells insulars. No ha rebut els recursos, és cert. Però no oblidem que amb o sense recursos disposa de capacitat reglamentària. És absurd que el Consell vulgui fer la seva pròpia promoció (entre d’altres coses perquè el sector turístic menorquí, eivissenc i formenterer no s’identifica amb la promoció feta sota el paraigüa balear i espanyol), a la qual té dret, però no la pot fer amb els recursos que li corresponen i que el Govern hauria d’haver traspassat, i per tant ho ha de fer amb recursos propis. Açò és indignant. I està passant avui.
Sr President. És l’hora de les propostes, i de les solucions. A la tragèdia Antígona de Sòfocles, Hemon retreu al tirà Creont: “Series un bon governant d’un país desert”. I vostè governa les Illes Balears com Creont, com si aquest fos un país desert, sense ciutadans que hi viuen, senten i pateixen, sense cultura pròpia, sense futur, tancat al seu palau, al Consolat de Mar.
Surti al carrer, Sr President.
