L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, modificat per la llei 1/2007, de 28 de febrer, defineix un nou paper per als consells insulars en el conjunt de l’arquitectura institucional i de govern de la comunitat autònoma. Una posició que és nova respecte d’allò que s’havia configurat tant l’Estatut del 1986 com la llei de consells insulars de l’any 2000. Ara, els consells insulars formen part del sistema institucional autonòmic al mateix nivell que el Govern de les Illes Balears o el President, per a referir-me només a les institucions de l’àmbit executiu. Açò sí, a cada una d’aquestes institucions se li atorga un funció, i als consells insulars l’Estatut els encomana ser “les institucions de govern” de cada illa. Així ho expressa l’article 61:
1. Els consells insulars són les institucions de govern de cada una de les illes i exerceixen el govern, l’administració i la representació de les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, així com de les illes que hi són adjacents.
2. Els consells insulars gaudiran d’autonomia en la gestió dels seus interessos d’acord amb la Constitució, aquest Estatut i el que estableixen les lleis del Parlament.
3. Els consells insulars també són institucions de la comunitat autònoma de les Illes Balears.
Per altra banda, els consells sorgits de la nova norma estatutària del 2007 tenen unes competències pròpies, amb capacitat reglamentària sobre elles; poden assumir altres transferències que no són pròpies; poden també assumir la delegació de gestió i de funcions de competències del Govern; i tenen potestat d’iniciativa legislativa. En definitiva, l’Estatut atorga instruments necessaris als consells perquè aquestes institucions siguin la primera institució de govern a cada illa, i perquè siguin l’autèntica expressió de l’autogovern.
Necessaris sí, però no suficients. L’autogovern és més que gestionar, és poder decidir. És sobirania. Els consells tindran sobirania si poden decidir en tot allò que és important per a cada illa, com el territori, l’economia, la cultura i la llengua, etc. I decidir vol dir tenir competència jurídica i recursos per a fer-ho. No cal confondre competència amb gestió. Menorca podria tenir fins i tot la competència de gestió d’un sistema estadístic propi, o sia la capacitat de decidir, açò és la competència i els recursos econòmics; i en canvi encomanar la seva gestió amb l’orientació i criteris expressats a una unitat administrativa i tècnica estatal, o supreestatal. L’important és poder decidir, que les dades s’expressin a nivell de Menorca, i amb els paràmetres adequats per a un anàlisi menorquí.
Sobirania vol dir decidir sobre els recursos, quan són abundants i quan són escassos, quan són per gastar i quan són per recaptar. El Consell de Menorca serà més sobirà si disposa de recursos però també si té capacitat de decidir tant en les despeses com en els ingressos, i açò és precisament el que el nostre Estatut estableix com a principis rectors de la hisenda insular: suficiència i autonomia financeres. Però no només. L’Estatut del 2007 incorpora un nou principi vinculat als anteriors: la responsabilitat fiscal. És a dir participar en la gestió i administració, i per què no en la regulació, d’una part dels tributs de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Cal dir que el Consell, com a administració local que també és, ja participa d’alguns tributs estatals. Toca ara ampliar-ho i fer-ho extensiu a l’àmbit autonòmic.
Tot açò ve a compte de la revisió de la llei de finançament dels consells insulars. Una revisió que haurà de ser una renovació si realment s’ha d’ajustar a la nova realitat del consell definida a l’Estatut: amb competències pròpies, amb capacitat reglamentària i amb la responsabilitat fiscal com a principi que defineix i caracteritza la suficiència i autonomia financeres.
Un altre element nou a tenir en compte des que es va aprovar la llei de finançament dels consells és la revisió del finançament autonòmic. L’any 2009 l’Estat aprova un nou sistema de finançament per a les comunitats autònomes a través del qual la CAIB rep uns 500 milions d’euros més del que rebia aleshores. El consells, com a CAIB que són, i com a gestors d’una part de les competències, haurien d’haver rebut una part d’aquest nous ingressos, i no ha estat exactament així. És cert que en el pressupost dels darrers anys s’hi ha incorporat una aportació, que per a Menorca l’any 2010 va ser de 3.000.000 euros, en concepte d’anticip al nou model de finançament dels consells; però no ho és menys que aquest sistema conegut com de bestreta no sempre s’ha complit, i ha generat importants distorsions en les liquidacions de les institucions implicades.
Algunes dades poden servir per posar de manifest l’allunyat que estem d’aquesta realitat: els recursos del Consell de Menorca, els seus ingressos, provenen en un 80% de subvencions (transferències corrents i de capital), un 15% de tributs (a través de la participació en el imposts de l’Estat, IRPF, IVA, imposts especials) i un 5% d’ingressos financers. Del total de transferències, el 65% de les corrents i el 80% de les de capital provenen del Govern de les Illes Balears, i la resta de l’Estat. En definitiva, més del 50% dels ingressos del Consell de Menorca provenen de subvencions del Govern. La dependència del Consell és per tant total, i aquesta dependència està vinculada al Govern de les Illes.
Una altra qüestió important: la direccionalitat de les transferències. Una part important de les aportacions del Govern als consells són finalistes, provenen de programes específics del Govern, amb la qual cosa tenen un destí concret. Només la part de la llei de finançament no és finalista, i el consell la pot gastar amb criteris polítics propis. Els pressuposts del 2013 en són un exemple d’aquesta doble via de finançament insular: per la via de la llei de finançament els consells rebran 184.315.045 euros, un milió menys que el 2012, però per la via dels programes de les conselleries en rebran quasi 20 milions menys (233.529.972 euros el 2013, i 253.186.278 euros el 2012).
On és idò l’autonomia financera? La major part dels ingressos de la institució menorquina provenen de subvencions, i una part important d’aquesta subvenció prové de programes finalistes.
Unes dades més per acabar. La despesa pública balear, sense comptar amb l’Estat central, es distribueix d’aquesta forma: 67’1% del Govern autonòmic, 24’3% dels municipis i un 8’6% dels consells.
En resum, que caldrà demanar al nous sistema de finançament? Que l’autonomia i suficiència financeres es fonamentin en recursos no finalistes, en participació en els ingressos i en l’integració de sistemes per participar directament de les majors aportacions i ingressos de la CAIB. Entre d’altres, evidentment. Per exemple, que la base que es vol agafar com a punt de partida, el 2012, sigui una base revisada, per no prorrogar any rere any els defectes del punt de partida. I més…. El debat està obert, i el procés hauria d’espirar al mateix consens que la llei del 2002. Veurem!
