Sempre he sentit parlar d’una cosa que es diu “pacte d’estat”, però no se si mai l’he vista. Tota la vida he escoltat que el diàleg, l’acord i el consens eren virtuts polítiques necessàries per a construir un país. Avui les xifres ens reiteren dia sí i dia també que vivim –a Espanya, a les Illes, a Menorca, a….. A Alemanya no!- un estat d’excepció social i democràtic. Sí, sí, d’”excepció” he dit. Les xifres d’atur ens situen en la frontera psicològica del 25%. El nombre de famílies amb tots els seus membres aturats supera el 18%. El risc de pobresa infantil és del 32,4%. I açò passa a Menorca, i ens implica a tots i cada un dels menorquins. I també he de dir una altra cosa: totes aquestes xifres són per a la nostra illa superiors que la mitjana balear i que la mitjana espanyola. Per què? Deix aquesta pregunta enlar –enlaire, vull dir-, perquè el meu propòsit ara és un altre de molt més simple.
El moment que vivim, en especial a Menorca, reclama compromisos polítics i socials renovats. Menorca sempre ha sabut avantguardar-se i reinventar-se perquè viure a l’illa no sigui un sobreviure diari. Ara és l’hora del pacte. Ara és l’hora de l’illa. Ara és l’hora del pacte d’illa per a sortir de la crisi no arrossegant, no amb milers de famílies marginades, sinó amb un horitzó de futur. Un pacte de mínims, de prioritats, de compromisos, i de solucions. Pactem que mai mai ningú es quedarà sense metge, o sense medicines, o sense escola, o sense roba. Pactem que mai, mai, hi haurà a aquesta terra una persona sense poder menjar cada dia. Pactem que mai, mai, hi haurà un família sense llar. Gestionem un banc d’aliments. Utilitzem les vivendes de protecció oficial per a protegir a les famílies. Negociem –o pressionem, al límit si cal- a les entitats financeres perquè respectin el codi ètic de la dignitat. Facem l’impossible, però facem alguna cosa.
Se que parl amb el cor, més que no amb el cap. Però qui parla, sense arrogància, es sent elegit per una minoria de menorquins per a defensar els interessos de la majoria de menorquins. I aquesta responsabilitat es torna una insuportable responsabilitat quan la realitat de la crisi genera sofriment a tantes famílies. No res –de resar- a Déu, perquè som agnòstic. Però sí que res cada dia perquè Déu existeix, i sigui just, i no abandoni als seus fills. En democràcia el poble ha d’exercir amb responsabilitat el seu Déu. Res al Parlament d’aquesta fictícia comunitat balear, res per twittet i per facebook, res amb notes de premsa i amb crits al cel com aquest mateix que ara deix d’escriure. Però res perquè Menorca no s’instal·li en la resignació del vençut.
