Es pot viure sense casa, sense un lloc on aixoplugar el descans, el menjar i les carícies? Les declaracions i acords internacionals sobre els drets fonamentals de les persones inclouen sempre la casa, la vivenda, com un element necessari del viure dignament. Així ho recullen també les normes bàsiques de convivència que ens fan –diuen- ciutadans amb drets i deures, açò és la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Però jo encara no entenc perquè hi ha drets tan sagrats –com el dret de propietat- i en canvi n’hi ha d’altres tan oblidats –com el dret a un habitatge-. No entenc aquest desequilibri tan brutal entorn d’una hipoteca, entre les garanties del banc i la desprotecció del ciutadà-client.
Cada vegada que veig que a les Illes, durant el 2011, s’han executat 3.656 desnonaments, i que dins el 2012 ja se n’han executat 2.500 més, la pell s’escarrufa i l’ànima es rebel·la (que no se si és al cor o al cap, per allò de na Mariló Montero). I quan llegesc açò, com quan veig aquella llarga cua de persones que dóna la volta a la mansana esperant per a recollir un lot d’aliments per sobreviure la setmana; quan passa açò, deia, pens que no som un país. Un país de veritat no permetria aquestes indignitats humanes. Ni un país, ni un estat, ni una europa, ni un món. Tan se valen les raons de tipus financer i econòmic. Qui decideix que les coses s’han de fer així, d’aquesta forma, amb aquest ritme, i amb aquesta direcció, deixant al marge a la gent (sense menjar, sense casa, sense sanitat, sense…) mereix ser jutjat per crims a la humanitat. Perquè un crim no és un assassinat, però sí una actuació contra les normes bàsiques d’humanitat. I avui, en la mala política, s’actua sota la direcció d’una manca absoluta d’humanitat.
Hola Nel,
Aquesta vegada has tocat un tema molt delicat el que està succeint amb els desnonaments. Ahir sentia a la radio el bisbe de Sant Sebastià que deia que era una immoralitat que fossin els bancs, aquells que han rebut una gran ajuda pública (doblers dels ciutadans al cap i a la fi), que no mostressin la mateixa sensiblitat amb les persones i families que s’ho passen malement pel tema de la crisi. Quina raó que té aquest senyor?
Tot i axò, pèns, que per desgràcia no s’ha explicat bé a la ciutadania a que ens referim quan parlam del dret a un habitatge digne; es el dret a disposar d’un espai privat on desenvolupar una part del nostre dia a dia, independement del règim (pròpietat, lloguer, ….). Per desgràcia, sobretot gràcies facil accés al crèdit, sens ha fet creure que disposar d’un habitatge digne era tenir una casa o pis en propietat, i ara ens trobem en una situació gens agradable per cert, que tot aquell somni de tenir una casa s’han convertit per mor de la crisi en un malsson.
Totalment d’acord, Joan. Som molts els que vivim aquesta situació amb empatia, no perquè li passi a algú molt proper nostre, que també; sinó perquè sabem que ens podria passar a cada un de nosaltres. La inestabilitat i la incertesa és tanta, que tenir una hipoteca és avui un element de tensió. Tots ens podem veure sense feina, tots vivim a casa l’atur, tots tenim a casa un jubilat i una persona amb dependència, tots tenim fills (fins i tot tres)… tots som vulnerables.
Hi ha coses innaceptables, i aquestes s’han de canviar. Però a més hi ha coses innacceptables fàcilment modificables, i aquestes ja s’haurien d’haver canviat fa molts anys.