Les paraules no quadren. El conseller d’Administracions Públiques, Simón Gornés, va reiterar durant tota la tramitació parlamentaria de la llei 9/2012 que modificà la llei de funció pública de les Illes Balears, que els ajuntaments podrien determinar en cada cas quin ha de ser l’abast de l’exigència del català en la relació de llocs de feina del personal propi. Una exigència que segons el conseller es mouria entre dos límits, el que diu que el català deixa de ser un requisit de forma general (punt 1 de la disposició addicional dotzena) i el límit que recull les excepcions a l’apartat anterior (punt 2 de la disposició addicional dotzena). Dins aquest ampli marge el criteri selectiu serà que es justifiqui cas per cas que el coneixement del català és una necessitat “imprescindible” per respondre a les característiques del lloc de feina entre les quals hi ha d’haver, entre les principals, les d”informar”, “atendre” o “rebre” al públic.
I és clar, aquest “imprescindible” de la llei és relativament fàcil de salvar si tenim en compte dues coses. Una, que el català és la llengua pròpia del país, i per tant la llengua de coneixement imprescindible perquè l’Administració pugui respondre adequadament als ciutadans del país. I dues, que entre les funcions de qualsevol -o per a satisfer al conseller Gornés direm algun més- treballador públic hi ha necessàriament l'”atendre” i “informar” als ciutadans.
Així ho va entendre ell-el conseller-, i així ho va explicar a la cambra legislativa per tal de recavar el vot favorable dels diputats. Aquest és un extracte de la seva intervenció a plenari de dia 12 de juny del 2012: “No és aquest el model que nosaltres proposam, no és el model de la discriminació o el de la imposició el que defensa la nostra formació política. La lletra amb sang no entra”. “I per descomptat, zero comentaris sobre que per ocupar qualsevol lloc que, atenent les característiques especials de les seves funcions, que es motivi que és imprescindible exigir un determinat coneixement del català, s’haurà de fer constar en la relació de llocs de treball de l’administració convocant. Saben què significa açò a la pràctica? Els posaré un exemple, si un ajuntament considera que tots els seus nous treballadors públics han de tenir nivell de català, ho pot fer determinant-ho així a la seva relació de llocs de treball, senzillament. Aquesta modificació de la llei, per molt que s’emprin els arguments de la intolerància, el radicalisme, la ignorància, l’extremisme ideològic, no arracona, no persegueix el català de les Illes, no menysprea la llengua pròpia, de cap manera, ans al contrari, la promou com correspon als poders públics, com es pot veure a la redacció de l’articulat.”
Sorprèn ara que la directora general de Funció Pública desdigui al conseller, o aquest darrer es desdigui a si mateix, o ambdós hagin enganyat clamorosament a tot el Parlament, i afirmi en una carta dirigida als alcaldes que el Govern impugnarà qualsevol incorporació del requisit de coneixement de català que no compleixi la llei -cosa lògica, en principi- fent de l'”atenció”, “informació” i “recepció” una interpretació molt exclusiva i marginal. Ve a dir, per tant, que allò que deia Gornés de què “si un ajuntament considera que tots els seus nous treballadors públics han de tenir nivell de català, ho pot fer determinant-ho així a la seva relació de llocs de treball, senzillament” no és legal ? O podria ser legal si la interpretació del Govern fos la defensada en el debat parlamentari pel conseller Gornés? Com quedam?
Les paules no quadren, ho torn a dir. I els fets ens confirmen, per ara, que la “realitat” la marca la directora general i el conseller……el conseller va mentir? La seva credibilitat resta a l’espera d’una resposta clara i assenyada.
