El maleït debat sobre el topònim de la ciutat de Maó torna a ocupar un espai en els mitjans de comunicació insulars. I és lògic que sigui així quan el Parlament de la nostra comunitat de països -dita Illes Balears- ha capgirat d’una destralada i d’amagatotis l’eix vertebral de la nostra toponímia: “els topònims de les Illes Balears tenen com a única forma oficial la catalana” (art. 14.1. de la Llei de NL de 1986). Sí, d’una destralada; sense sol·licitar la versió autònoma i autoritzada de la Universitat de les Illes Balears, a la qual l’Estatut d’Autonomia li atorga la funció d’assessorar al Govern en tot allò que afecta a la llengua pròpia del país. I sí, d’amagatotis, perquè s’ha resolt a través de la modificació d’una llei -la de funció pública de les Illes Balears- que res té a veure amb la toponímica. I d’amagatotis també perquè tant el regidor-conseller Gornés com el regidor Botella han intentat pactar amb el PSOE un procés silenciós i urgent per imposar el Mahón sense haver de passar per les de la llei.
La nova norma ens ha convertit en una raresa cultural que romp amb la unitat i la uniformitat de criteris en tot el territori de parla catalana. Sí, a la resta de països catalans el nom dels seus llocs, de les seves ciutats i dels seus territoris simplement “són”. No estan ni en castellà, ni en xinès, ni en català prenormatiu, ni en català de tuit. Són en la llengua -grafia, ortografia, normativa,…- del país, i punt. En català, només. En el català que les institucions a les quals se les ha encomanat vetllar per la vitalitat i modernitat de la llengua, han proposat com a forma correcta i adequada. La Universitat de les Illes ha dit que el topònim correcte ha de ser en català, i ha de ser escrit així: Maó. La resta són anacronismes i pretensions plenes d’odi i misèria intel·lectual.
Així idò el debat entre Maó i Mahó és absurd i irreal, i qüestiona tant l’autoritat moral que una societat moderna i democràtica atorga al saber -la Universitat de les Illes Balears- com la mateixa unitat de la llengua catalana, principi bàsic per a la seva supervivència.
L’altre debat, entre Maó i Mahón, no és menys absurd. És el debat sobre el valor que s’atorga a la llengua catalana; entre aquells que pensen que ha de ser la llengua d’ús habitual, normal, preferent, “pròpia” diu l’Estatut d’Autonomia, i els que neguen la seva territorialitat exclusiva a les Illes Balears i modifiquen la Llei de Normalització de les Illes Balears de 1986 per tal què passi a ser una llei de regulació de les llegües oficials a les Illes. No és estrany idò que en aquest nou context es generin posicionaments acrítics que diuen que: els topònims s’han de poder traduir o expressar en castellà, però no tots els treballadors públics s’han de saber expressar en català. La via lenta perquè el català sigui cada dia menys necessari, i el castellà cada dia més reclamat per raons d’oficialitat d’estat o de mercat.
Res, tan se val. El debat en el fons és molt senzill. O el català és la llengua pròpia i oficial del país, amb qualitat de llengua preeminent, o el català serà una llengua marginal a favor de la preferència del castellà. La nova normativa, de funció pública i de regulació lingüística, aposten per aquesta segona visió. I per açò alguns defensam que cal recuperar el consens de 1986, de la llei de normalització, per anar més enllà i reescriure el camí de la igualtat jurídica entre el castellà i el català. Només des d’aquesta nova visió igualitària els catalanoparlants tindran com a mínim els mateixos drets lingüístics que els castellanoparlants, i la llengua catalana podrà recuperar la via de la normalització iniciada amb la transició democràtica.
Dit açò, cal posar les is sota els punts. La nova llei reguladora de les llengües estableix que els topònims de les Illes Balears ho són sempre i per defecte en català, i introdueix l’absurda possibilitat de cooficialitzar una versió castellana del mateix. Ho diu així: “Els topònims de les Illes Balears poden tenir com a forma oficial la catalana o la castellana i la catalana conjuntament”.
Ara bé, en el seu punt 2 estableix que “per determinar els noms oficials dels municipis” (alerta amb l’expressió!) haurà d’haver-hi un acord previ del ple de l’ajuntament que haurà de ser ratificat, d’acord amb l’assessorament de la UIB, pel Consell de Menorca. Així és com ho va voler el conseller Gornés, i així és com ho va defensar reiteradament davant la cambra dels diputats autonòmics. “Ningú imposa res. Es tracta només d’introduir la possibilitat que, qui vulgui, pugui també utilitzar la versió en castellà”. És a dir que és la nova oficialitat castellana assolida tal com marca la llei, la que possibilita un ús oficial. No hi ha ús oficial possible sense el compliment de la llei. Per tant, la circular de l’Ajuntament de Maó ordenant que s’insereixi Maó/Mahón en el logotip de la institució és, com a mínim, alegal.
El regidor Gornés, en canvi, ho deu pensar diferent quan incompleix la llei del conseller Gornés. L’Ajuntament de Maó no pot utilitzar oficialment Mahón (en la seva burocràcia -que sempre és oficial- interna) fins que Mahón no sigui oficial. I ara per ara no ho és. Ho serà, n’estic convençut, però ara no ho és. Cal un debat i una votació en les nostres institucions local i insular de govern, i l’opinió acreditada de la UIB. L’actuació amb presses de l’Ajuntament de Maó, del regidor-conseller Gornés i del prepotent Botella són l’expressió d’un govern de rics capriciosos i ultraconservadors encaparrotats en recuperar la simbologia de les seves conviccions (confessionals catòliques i antilaicistes) antimenorquinistes i anticatalanistes. El de Maó és un govern de mala gent. De gent que només pensa en satisfer les seves contradiccions vitals sense estar centrat en resoldre la dramàtica situació que viuen els seus ciutadans. Podeu estar segurs que en el caparrí del regidor Botella només hi ha una obsessió: poder escriure Festes de la Mare de Déu de Gràcia de Mahón. Per ara la web ja resa: “Ajuntament de Maó/Mahón”.
