–
Bon dia a tots, companys i companyes del PSM i seguidors del menorquinisme polític. Gràcies per ser aquí, perquè és l’hora d’explicar –i convèncer amb la força de les paraules i dels fets- a la gent de la necessitat i la bondat del nostre projecte. De la necessitat i la bondat de l’horitzó que el PSM-Més per Menorca proposa per aquesta illa. Efectivament, proposam un nou horitzó d’illa. Deixau-me idò obrir la meva intervenció fent un apunt –breu- del menorquinisme. D’aquesta forma de mirar Menorca, i d’aquesta forma de mirar l’horitzó des de la vorera de la mar. Una vorera de la mar que no és anecdòtica com es pensen alguns sinó el nostre límit de definició. És la nostra definició. Som illa perquè estem definits pel límit de la terra i el mar. Un límit que de vegades s’ha gestionat com una càrrega i fins i tot com un aïllament, i d’altres vegades com una riquesa i una illaïtat. L’actual transport aeri és una d’aquestes càrregues. I la bellesa i calidesa de les nostres platges una riquesa. Dèia que el menorquinisme és estar a la vorera de la mar, però també mirant l’horitzó. L’horitzó és un altre límit, irreal, líquid, però meravellós. Un horitzó-utòpic fet d’allò desitjable, d’allò irrenunciable. El menorquinisme és idò aquest pont entre els límits –bells i estranys- de l’illa amb els límits del somni i del desig. No hi ha illa sense límit de vorera, però tampoc hi ha illa sense el límit d’horitzó.
Menorca no és defineix només pel que és sinó també per l’horitzó. Per açò, tot i que tots vivim aquí no tots veiem l’illa de la mateixa manera, perquè no tots volem el mateix per a ella. I aquesta és la diferència entre la visió menorquinista i la visió espanyolista, entre el PSM i Més per Menorca i el PSOE o PP. Aquests darrers tenen un horitzó d’illa elaborat i decidit des de les sèus dels seus partits de Madrid. Madrid mana a callar, i els d’aquí callen. “Ara no toca” –diuen-, o bé “es necessita un estudi”. I d’estudi en estudi, i de callada en callada, arribem a tenir el que tenim. Pobre Madrid, dèia Baron Rojo, tothom la fa culpable de tots els mals. És l’hora, dèien els heavys en castellà més universals, que Madrid havia de reclamar la seva independència. Però no ens confonguem: el problema no són els habitants de Madrid ni la rica activitat social i cultural de la ciutat, sinó del pensament polític centralista i uniformitzador instal•lat a la capital espanyola.
Bé idò, anem a parlar dels límits de vorera i dels seus corresponents límits d’horitzó. Anem a parlar d’allò que ens limita com a illa, i d’allò que volem com a país.
Diu un poeta de les nostres files que el PSM és un partit menorquinista, ecologista i d’esquerres. I si ho diu un poeta deu ser ver. També ho diuen els nostres estatuts, però açò és una altra història. A jo, sense cap voluntat de renunciar, m’agrada dir que el menorquinisme del PSM és el menorquinisme del benestar, del paisatge i de la sobirania. Per què? Per una qüestió de connectivitat, només. Tan mateix el benestar i la justícia social són el sentit de l’esquerra. El paisatge és el resultat d’una acció sostenible i ecològica del territori. I la sobirania és l’afirmació de què Menorca és un subjecte polític que a més d’existir vol decidir.
Voldria per tant avui dir-vos algunes coses d’aquest benestar, d’aquest paisatge i d’aquesta sobirania que defensem els optimistes i utòpics del PSM, des d’una posició positiva i constructiva, però també des d’una posició crítica, no criticona però sí exigent i fins i tot autoexigent.
Benestar
Els doblers no fan la felicitat, però donen benestar. I tenir ingressos, per a la majoria de mortals, significa tenir feina. Però avui a Menorca hi ha uns 7000 aturats, i açò significa en la immensa majoria de casos tenir dificultats econòmiques per a respondre als compromisos hipotecaris, pagar una escoleta i comprar els queviures de quatre llargues setmanes fins que no arriba una nova paga. Malauradament emperò aquesta no és l’única forma de pobresa que sobreviu a l’illa. També tenim d’aquella pobresa grisa i fosca de la gent que no arriba a final de mes perquè ni tan sol té un ingrés per a començar el mes. Per tant, abans de parlar de treball hem de parlar d’un mentre. Mentre feim el possible per generar llocs de feina hem de fer l’impossible per generar fórmules de renda mínima per accedir als aliments, a la vivenda, a la higiene,…. I mai, mai, renunciar a allò que forma part de l’Estat del Benestar: assegurar l’accés de tothom a l’educació, la sanitat o els serveis socials, que, per cert, hauríem d’anomenar Estat autonòmic del Benestar, perquè efectivament són les CA les que gestionen aquestes competències.
Però sí, efectivament, una vegada dit açò hem de constatar de forma clara i inequívoca que la prioritat d’avui és generar llocs de feina, i açò vol dir generar confiança i dinamisme econòmics. Una confiança i dinamisme que des del nostre punt de vista s’han d’assolir a través d’una administració més propera al ciutadà, més àgil, menys burocràtica, que incentiva les iniciatives emprenedores, la formació permanent, la modernització tecnològica. I repeteixo sense malmetre els grans valors de Menorca com a país: el paisatge i la justícia social que va lligada a una bona educació i una bona sanitat públiques.
Però tenir una bona educació i una bona sanitat implica com a condició necessària, encara que no suficient, disposar els recursos. Els mateixos recursos, ni més ni manco, que tenen la resta de comunitats autònomes mentre el sistema distributiu sigui el que és, un sistema centralista i de caixa única. Mentre qui reparteix i decideix sigui Madrid. Però no és així: les Illes i Menorca es troben, a pesar de les promeses del PSOE (del model de finançament d’Aznar o de Zapatero), a la cua en finançament autonòmic i en inversions de l’Estat, fets aquests que generen un dèficit fiscal (entre allò que aportam i allò que rebem) de més de 3000 milions d’euros anuals. Clar, diuen els del PSOE i PP, però açò és perquè tenim una renda mitjana alta. D’acord, els ciutadans de les Illes com els d’arreu de l’Estat hem de contribuir de forma progressiva segons la seva riquesa patrimonial i de treball, però tots els ciutadans també han de poder accedir a uns serveis públics equiparables. I aquí és on les caixes no encaixen. Perquè si no és així seran –són- les capes més necessitades de la població les que més pateixin el dèficit de serveis públics. El que passa avui és que els pobres de les regions riques acaben per finançar els rics de les regions pobres. “no conec cap altre lloc al món amb el dèficit fiscal de les Balears”, ho diu el menorquí Guillem López Casanovas, professor d´Economia de la Universitat Pompeu Fabra i membre del consell assessor del Banc d´Espanya.
És per açò que el proper Parlament de les Illes haurà de fer front comú, i així ho defensarem noltros, perquè hi hagi un model de finançament que equipari la despesa pública per càpita a la mitjana estatal; que reclami el dèficit acumulat al llarg de 30 anys de finançament injust i de despesa estatal molt inferior a la mitjana; i que compensi el sobrecost de la insularitat. Només així, creieu-me, serà possible assolir uns serveis públics educatius i sanitaris dignes. La resta són mentides, o mitges veritats. És una mentida o una mitja veritat dir que demà s’ampliarà el nombre d’especialistes mèdics al Mateu Orfila o que demà tots els nostres alumnes tindran un ordinador portàtil, com tenen per exemple a Andalusia o Extremadura, si abans no ens diuen d’on treuran els doblers? Perquè els doblers d’aquesta comunitat només vénen del que es recapta o del que aportat l’Estat. I no sé perquè, però ni PSOE ni PP diuen res mai d’açò.
Benestar-paisatge-sobirania
Però parlem també d’un altre tema essencial per a Menorca: el tema del transport aeri. Una qüestió fonamental de la qual depenen tant la dinamització econòmica, com la possibilitat de ser un destí turístic competitiu, com l’accés a aquella part del benestar sanitari i educatiu que Menorca, pel seu tamany poblacional, no podrà oferir directament a l’illa. I avui per avui, el transport aeri és per a Menorca una realitat ruïnosa, inacceptable i injusta. Ho és a pesar de les millores introduïdes per la nefasta Obligació de Servei Públic en els vols entre illes, obra del llegendari president Aznar, o per l’increment del descompte de resident que el Sr. Blanco tan ens recrimina. A pesar d’aquestes minúcies inútils el tema del transport no està resolt, ni fer-hi a prop. I no hi estarà mentre entre illes o entre illa i península les freqüències siguin tan baixes, mentre no hi hagi horaris més raonables, i mentre el cost no sigui equiparable al d’un mateix recorregut entre dues ciutats peninsulars. Avui mateix volar a Mallorca costa 116 euros, i anar a Madrid, amb la tarifa més barata 270 euros. És a dir que volar des de Menorca és un 52% més car de mitja que fer-ho des de la península. I amb el descompte de resident pagam un 17% més de mitja que trajectes similars dins la península, sense tenir en compte, a més, que les ciutats peninsulars tenen altres alternatives com el transport per carretera, el tren o l’AVE. I a tot açò sempre hi podem afegir més greuges que des de Madrid no assimilen: la urgència d’agafar un vol i la carència d’alternatives marítimes fa que una persona no resident hagi d’arribar a pagar més de 770 euros en la tarifa més econòmica per a fer un trajecte Menorca-Madrid.
Davant tot açò el PSM-Més per Menorca ha definit objectius i propostes clares. Objectiu: un menorquí ha de tenir un sistema de transport aeri equiparable, en freqüències i horaris i preus, al de la resta de l’Estat. Un menorquí i un no menorquí també, perquè de res servirà aconseguir preus justos per als menorquins si un turista alemany o rus viatge a més bon preu des de la seva ciutat fins a Madrid o Barcelona, que de aquestes ciutats a Menorca. I propostes clares: l’Obligació de Servei Públic com la tenen a Sardenya o Sicília, amb fins a 16 declaracions cada una feta per a una franja horària, amb un preu i una capacitat mínima definides a través d’un concurs públic. Açò sí, amb aportació econòmica de l’Estat. Sí, a diferència del PP i del PSOE que no volen Obligació de Servei Públic noltros sí que la volem i volem que l’Estat hi aporti recursos com ho fa per exemple amb l’AVE.
Sí, el transport aeri té per a Menorca i per a les Illes la dimensió i la magnitud de l’interès públic o general o d’utilitat pública (triau el que més vos agradi) perquè d’ell depèn la viabilitat econòmica, cultural i vital de tot un poble, al mateix nivell que l’educació o la sanitat. Si algún dia s’ha de redactar l’estatut del menorquinisme en aquest el transport ocuparia el lloc de dret fonamental. Som una illa, però no volem viure aïllats.
Santiago Tadeo, el candidat del PP, ho planteja a l’inrevés: diu feis més atractiu el producte i segur que hi haurà més moviment i més companyies que vulguin volar a Menorca. Tadeo i Marc Pons responden el mateix quan se’ls demana pel transport aeri: no a les subvencions de l’Estat i un no a la declaració de Servei Públic. Aquesta és la forma de fugir de la responsabilitat dels partits sucursalistes. Perquè ho hem de dir clarament, tant el PP com el PSOE d’aquí han acotat el cap quan el PP i el PSOE d’allà els han dit “ara no toca”. L’únic que manté la fermesa de la realitat illenca i l’horitzó d’un transport just ha estat un nacionalista, la veu lliure i compromesa del senador Pere Sampol. La resta de senadors i diputats illencs i menorquins han acotat el cap i declinat de defensar els nostres interessos.
He parlat de treball, educació, sanitat, paisatge, transport,…. i he parlat de finançament. Dèia que aquest era una condició necessària per a tenir una educació i sanitat dignes, Ara he de dir emperò que aquesta condició necessària no és suficient. El nostre projecte menorquinista va més enllà, i reclama la capacitat i la voluntat dels menorquins de decidir sobre allò que és important per a Menorca. Coses importants com el capital humà, o fer front a l’absentisme i al fracàs escolar, o definir un projecte educatiu d’illa adequat a les pròpies necessitats, o participar en la gestió de l’aeroport, o definir un model econòmic i turístic propi, etc., etc.
I per fer possible tot açò necessitam un marc institucional, una arquitectura institucional, adequada, àgil, transparent, propera i que permeti als menorquins ser menorquins que poden decidir el seu futur. La constitució espanyola no és generosa en aquest sentit, ni ho és tampoc l’actual Estatut. Però així i tot val a dir que aquest Estatut, tot i no ser l’estatut del menorquinisme polític, sí que és un esplèndid full de ruta per a fer camí. No es estrany que sigui així: el PSM va treballar amb intensitat i il•lusió en la seva redacció. Quasi, quasi, es podria dir que molta de la lletra d’aquest Estatut és del PSM, i la seva cal•ligrafia de n’Eduard. Però el cosit i descosit és del PSOE i el PP. A pesar de la gran oportunutat d’aquest Estatut, -que el PSM no va votar-, la visió centralista i balearista del PSOE i del PP el converteixen en un llistat d’incompliments per evitar allò que és un dels seus nuclis: els Consell Insulars són CA al mateix nivell que el GIB. El CIM són governs insulars. I noltros volem que siguin els Governs insulars, els autèntics instruments executius de la CA, relegant al GIB una altra funció diferent. I açò vol dir moltes coses com exercir (no transferir): les competències pròpies, exercir la capacitat reglamentària del CIM, complir la revisió del finançament, transferir competències no pròpies (com educació i sanitat), etc… I tot açò no és així perquè el GIB no ho ha facilitat, i de vegades perquè ho ha dificultat, i sempre perquè PSOE i PP no creuen en aquest Estatut. I en aquest sentit hem de ser molt clars: no donarem suport a cap govern que no es comprometi al compliment datat de l’Estatut. No podem ni volem acceptar més una arquitectura institucional absurda que converteix cada transferència en un augment sense sentit del cos i del cost burocràtic. No ho acceptem des de Madrid fins a la CA, ni d’aquesta fins a Menorca. L’administració ha de ser més horitzontal (en comunicació i confiança) i més propera (en subsidiaerietat i sobirania). No té sentit que si cultura és una competència de les comunitats autònomes hi hagi un Ministeri de Cultura. No té sentit que si agricultura és una competència de Menorca hi hagi una conselleria d’agricultura carregada de funcions que ja no li pertoquen.
I aquesta ha de ser la feina del PSM-Més per Menorca al parlament de les Illes: fer que Menorca tengui la capacitat de decidir i gestionar el seu futur, a través d’un Consell insular referent primer de la resta d’administracions tan central com autonòmica. No ens ho posaran fàcil, perquè molts miren cap a un altre horitzó. El nostre, ja ho sabeu, està fet de mar.
————————–
(*) Text modificat de la meva intervenció en la presentació de les candidatures del PSM-Més per Menorca al Consell i al Parlament
