El PSM es presenta a aquesta nova convocatòria electoral amb tres conviccions i vocacions molt clares: obertura, proximitat i realisme utòpic. Aquesta és l’actitud. Així som i així ens volem mostrar a la ciutadania.
En política, i especialment en la tecno-política, és molt habitual utilitzar mots i termes retòrics, eufemístics, estètics, molt plàstics però molt poc pràctics, molt cridaners però molt poc reals. Bé idò, açò de l’obertura, proximitat i realisme utòpic no és una plasticitat, sinó –i ho torn a repetir- una convicció i una vocació. És una força molt meditada i una personalitat molt sentida del PSM.
Obertura. Que ningú s’estranyi ni s’escandalitzi. No renunciam a res del que som, i encara ho volem tot. Som nacionalistes, d’esquerres i ecologistes. Sí, sí, progressistes també, però d’esquerres. Aquestes són les nostres arrels que contenen els nostres irrenunciables. Però aquestes arrels estan aferrades en un sòl, Menorca. Junts, arrels i sòl fan possible una soca, el menorquinisme polític. Aquest és l’eix vertebrador del nostre ser polític. Aquesta és la forma de mostrar-nos, expressar-nos i de reivindicar-nos. Menorca com a subjecte polític. Menorca com a 1, com a unitat, per a sumar. Per a sumar amb benestar i justícia social, per a sumar amb la seva catalanitat, per a sumar amb la sostenibilitat i el paisatge. Efectivament, el menorquinisme del PSM no és un ser incolor, insípid i inodor, sinó que és el menorquinisme de la sobirania, del paisatge i del benestar.
Bé idò, deia obertura. Creiem que el menorquinisme polític pot i ha d’actuar de denominador comú d’un ampli sector social de procedències molt diverses i de posicions ideològiques molt diferents segons els cànons de dreta-esquerra tradicionals. Creiem que el menorquinisme polític ha de ser capaç d’aconseguir l’adhesió tant de sensibilitats poc ideologitzades com de posicions molt marcades, tant del liberalisme d’esquerres com del llibertarisme progressista. Aquesta és la nostra voluntat, i aquest és el nostre repte. Obertura per a sumar.
Proximitat. Aquesta és l’altra actitud que identifica el menorquinisme del PSM, estar molt a prop de la realitat dels nostres ciutadans. No és estrany, idò, que el municipalisme hagi estat i sigui una de les nostres fortaleses. Però el municipalisme no pot ser un localisme, sinó que ha de ser un insularisme, ha de ser menorquinista i de vocació nacional.
Realisme utòpic. Sempre de peus a terra, però mai deixant de mirar més enllà. Cal fer feina alhora sota la dimensió de la urgència i també sota la dimensió de la importància. I és urgent i és important que Menorca, i el conjunt de les illes, consolidin una estructura socioeconòmica que doni benestar i dinamisme, i açò, creiem noltros, només ho aconseguirem a través del sobiranisme (de voler ser i voler decidir), de la justícia social i de la conservació i gaudiment del paisatge.
Efectivament idò, com ens repeteixen cada dia mil vegades des de les televisions espanyoles, en el joc democràtic només hi ha dues opcions. Però s’equivoquen, aquestes no són el PP i el PSOE. Són el bipartidisme, d’aquells que sempre ens diuen que “ara no toca”, i el menorquinisme, d’aquells altres que volem decidir quines han de ser les nostres dependències i les nostres independències. El PSM, a Menorca i a les Illes, és necessari per avançar, però és imprescindible perquè la veu dels illencs no sigui una veu de ressonància de Madrid. Ara sí que toca.
–
