Aquestes són les preguntes i les respostes que el Diario Menorca em va fer i va utilitzar per a redactar el reportatge publicat dilluns dia 31 de gener. Vista la divergència amb la resta de formacions polítiques, he cregut que valia la pena exposar la meva posició de forma completa per així, qui vulgui, poder-la llegir i conèixer amb més detall.
DM: Ha estat un encert o una errada?
Jo diria que ni una cosa ni l’altra. És el resultat d’un moment molt concret de la història mogut més per la urgència i les pors que no per la reflexió serena i calibrada. Es vivia el traspàs d’una dictadura a una democràcia, d’una societat dividida entre l’enrenou de sables i els anhels de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Jo hagués preferit altres solucions menys innovadores i enrevessades que imitessin models de federalisme asimètric prou madurs aleshores a Europa o al Estats Units.
Des del meu punt de vista emperò l’error no el cometen els redactors de la Constitució, ens agradi o no, sinó els que posteriorment interpretaren el model autonòmic com un “cafè per a tots”, és a dir el PSOE primer i el PP posteriorment. Aquesta és la forma triada pel nacionalisme espanyol per anar acabant amb les ànsies sobiranistes de les nacionalitats històriques.
DM: S’ha d’avançar per aquest camí? O s’hauria d’assajar un altre?
Una opció de circumstàncies és retornar a la lletra constitucional i llegir una altra vegada aquella diferència que estableix a l’article 2 entre regions i nacionalitats, entre les autonomies regides per l’article 151 i les regides pel 143. Aquesta fórmula diferenciava clarament entre la descentralització administrativa de les regions que es sentien i es volien espanyoles, i l’aspiració sobiranista dels territoris que ja havien redactat el seu propi estatut.
L’Estat de les autonomies és inviable, efectivament. Però ho és a causa d’una lectura perversa de la Constitució i d’una posició ideològica que no vol que territoris con Euskadi, Catalunya o Galícia, o les Illes Balears per citar el nostre cas, tenguin un nivell d’autogovern diferenciat de la resta, d’acord amb la voluntat del seu poble i capaç de respondre a les seves necessitats i aspiracions.
El que no es pot fer és utilitzar el moment de crisi i de dèficit per retallar o acabar amb l’autogovern. El dèficit no l’han ocasionat les comunitats autònomes, ans el contrari comunitats com Catalunya i les Illes pagam el dèficit que ha ocasionat l’Estat central. Seguem clars: les comunitats autònomes gestionen la meitat de la despesa pública i són les grans prestadores de serveis bàsics com la sanitat i l’educació, però en canvi el seu dèficit representa només el 2% de tot el dèficit públic. En canvi el dèficit de l’Estat central és més del triple que el de les comunitats.
DM: Quines deficiències destacaries? Com podríem solventar-se?
La llista és llarga. La primera el “cafè per a tots”. Facem del federalisme asimètric –i del dret a l’autodeterminació- el nou guió autonòmic.
La segona, la burocràcia que suposa voler compaginar estructures pròpies del centralisme, com les províncies i el delegacions de govern, amb descentralització i l’autonomia.
La tercera, la distribució no horitzontal de les competències. Transferir competències no pot ser sinònim d’engreixar l’administració. No es pot transferir Cultura, o Agricultura, o Medi Ambient, i mantenir els ministeris centrals.
La quarta, assumir els principis del federalisme fiscal. No es pot ser responsable de la despesa però no de la fiscalitat.
La cinquena. No té sentit tenir, i mantenir, una cambra parlamentària com el Senat dient que “hauria de ser” la cambra territorial i de les autonomies i en canvi la conservam com a cambra de segona lectura. Una segona lectura no hauria de ser necessària quan tenim un congrés de 350 parlamentaris amb dedicació completa, amb secretaris i assessors.
DM: Com es presenta el futur?
No facem més demagògia. L’associació entre dèficit/crisi i autonomisme/federalisme és falsa i intencionada. Mirem sinó estats federals com Alemanya o Canadà. Posem totes les cartes damunt la taula, i reconeguem que és el centralisme i la desconfiança cap a les autonomies el que ha generat una estructura cara, ineficaç i insostenible.
–
