(o un comentari sobre el terme sobirania)
La sobirania és un terme absolut. S’és o no s’és subjecte polític. Es té o no es té la capacitat de decidir el propi destí. Però els conceptes no són de vegades tan reals. La realitat és més tossuda. En un món globalitzat i interdependent la sobirania és una possibilitat relativa. L’entorn sempre influeix o determina, tan si ens agrada com si no. Ningú decideix l’aïllament o la independència de tot el que passa al seu voltant. Ningú decideix tot el que vol ni quan vol. No ho fan ni tan sols els estats-nació que -diuen- són els contenidors de sobirania. Tampoc els individus som totalment sobirans. Sempre ens condicionen molts inputs externs, conscientment o inconscient, i la sobirania popular i nacional són molts individus junts, amb voluntat de viure junts i de decidir junts. L’exemple el tenim molt present: la crisi i les mesures per fer-la front no les han decidit els estats -almenys no aïlladament-, sinó el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, i molts altres que ningú mai no ha vist en un parlament ni en unes eleccions democràtiques.
Així idò, la sobirania real és més líquida que sòlida, i més constructiva que absoluta. I Així és com crec que val la pena entendre el sobiranisme, com una construcció, i com una voluntat. La voluntat de decidir el propi destí, encara que no sigui ni sempre ni en tot. És per açò que preferesc associar el terme -sobirania- a la voluntat de ser-hi, i de decidir les dependències i les independències. Sí, així m’agrada a mi. Deixi’m que faci una similitud matemàtica. Vivim en un món globalitzat i interdepedent, deia a abans. Un món fet de relacions que sumen, resten, multipliquen o divideixen. Però per a sumar o restar, multiplicar o dividir, cal ser-hi; cal ser un u. L’u com a unitat bàsica per a contar i mesurar. Les dependències i les independències ens haurien de servir per sumar. Menorca podria ser una unitat, per sumar amb qui la consolidi com a unitat, i la faci créixer, i la faci multiplicar. Açò és: l’arxipèlag i els països catalans. És allò de la nació afectiva, la nació d’interessos i la nació cultural dels quals he parlat al llibre La nació dels menorquins (Ed. Documenta, 2010), encara que de fet les tres haurien de ser un poc afectives, interessades i culturals.
Menorca ha de voler -i poder- decidir sobre el seu territori, sobre com gestionar els seus límits, sobre la seva economia i sobre les seves prioritats socials. Sobre l’ús del territori, sobre la costa, els ports i l’aeroport, sobre el model econòmic i social que vol promoure. I ho ha de fer amb dependències i amb independències. Però l’important és ser-hi. I decidir.
– –
Sobirania no vol dir aïllament sinó interdependència, obertura iconnexió, és la voluntat de ser dins el món.