–
En un altre post-it feia un apunt de la importància per a Menorca (com a país, no com a bocí aïllat de la península) de dirigir, o si més no de participar activament, en la gestió de l’aeroport. Deia també que aquesta posició menorquina ens hauria de permetre, entre d’altres coses, d’afavorir preus i freqüències més raonables per als residents. Però voldria ara deixar clar que el control o la participació en la gestió aeroportuària no són suficients. No ho són, ni fer-hi a prop, per a tenir preus assequibles i equiparables als que paga qualsevol altre ciutadà de l’Estat per a fer el mateix recorregut. Per açò fan falta altres mesures. Mesures que tractin allò diferent (la insularitat) per fer-nos iguals (en drets i en oportunitats). I en aquest sentit s’han fet coses. Tenim una llei estatal de règim especial per a les Illes Balears (que inicialment havia estat plantejada pel Parlament de les Illes com una llei de règim econòmic i fiscal) avui obsoleta i insuficient, que no aplica reduccions o exempcions d’iva en les taxes aeroportuàries, o en el preu del bitllet, o en el cost d’un viatge en avió. També tenim una llei estatal de declaració de servei públic que estableix requeriments mínims de freqüència i de tarifes màximes que avui, també, hem de reconèixer com insuficient i incapaç d’abaratir els bitllets d’avió. Aquesta llei neix fallida ja d’origen per la incapacitat negociadora dels interlocutors balears, subsidiaris partidísticament de Madrid i d’Aznar. I finalment tenim també una llei de pressupostos generals que aplica bonificacions del 50% en els passatges de barco i avió entre Menorca i la península, i d’avió entre illes. Aquest darrer avanç tampoc no ha servit per a que els menorquins poguem viatjar a preus raonables. Ara mateix per a viatjar a Mallorca ens costa uns 105 euros.
Podem continuar per aquest camí. De fet esteim obligats a fer-ho. Esteim obligats a reclamar una nova llei de règim especial, una nova declaració de servei públic i majors aportacions de l’Estat, per tal de què s’assoleixi l’objectiu de poder viatjar amb una facilitat comparable a la d’un peninsular. Però també esteim obligats a forjar un altre camí: el de les competències (la declaració de servei públic no va ser inclosa com una competència en el nou Estatut), el de major sobirania econòmica amb fórmules tipus concert econòmic, o el de la gestió de l’aeroport. Mentre l’Estat central gestioni els recursos li hem d’exigir tractament equitatiu, i que aporti a Menorca el que faci falta per tenir el nostre AVE: un transport digne. Tanmateix, com recorda l’únic senador que defensa els nostres interessos, Pere Sampol, el cost d’un any del descomptes (del 50%) de resident equival a 2’2 quilòmetres d’AVE. I hi ha uns 2.300 quilòmetres de xarxa d’alta velocitat. Facin comptes. Però a l’Estat li hem d’exigir també una altra cosa: respecte a la voluntat democràtica dels menorquins i illencs de trobar noves fórmules d’organització estatal per tal de fer front als seus irrenunciables.
–
Pagam per un AVE que mai veurem.
Pagam per autopistes i autovies que mai anirem.
Tenim dret a viatjar de franc.
Salut.