Cada vegada que els laïcistes, creients o agnòstics, proclamam el nostre pensament al vent –vegi’s les Jornades Laiques(1) o el meu article La laïcitat al carrer, i a l’escola(2)– surt algú –vegi’s per exemple l’article(3) del capellà Joan Bosco Faner- intentant quadrar la circumferència. Intentant, digue-m’ho així, ordenar els mots de tal manera que sempre donin la raó –una raó natural i no intersubjectiva- a la santa providència. I fent açò és fàcil incórrer en falsedats. En l’escrit de Faner, per parlar de posicionaments recents i propers, hi torna a aparèixer la falsa dicotomia entre laïcitat i transcendència (“també hi ha una laïcitat que no exclou la transcendència” o “també hi ha qui diu que una vertadera laïcitat és la que no tan sols admet o tolera la transcendència, sinó aquella que també sent la seva necessitat i la promou”), com si els laïcistes neguéssim –o haguéssim negat- l’experiència humana del límit. Aquesta afirmació és falça històricament, i ho és també filosòficament. És certa puntualment, com cert és també que l’Església ha participat i ha comès els horrors més terribles de la humanitat. Però aquesta certesa no desacredita el valor humanitari de cristians com John Sobrino, Pere Casaldàliga o la mare Teresa de Calcuta, entre molts altres.
El sentit de transcendència no és propietat de ningú, o millor dit és patrimoni de tothom, de cada ser humà quan s’enfronta a la pregunta pel sentit de la vida, quan s’asseu meravellat i sorprès davant un paisatge inefable, quan abraça a la persona estimada, quan llegeix un poema que clama els àmbits de tots els àmbits. Tot açò, que té a veure amb una vida plena i amb sentit, no té res a veure en canvi amb el cos dogmàtic de cap religió. Diga-m’ho clar, les creences no són transcendents ni donen transcendència als seus defensors. No perquè no siguin importants sinó perquè no són una font de sentit. Són una font a vegades de seguretat, a vegades de dogmatisme, a vegades de manera de viure, a vegades de cohesió social,…. i a vegades de creure que un viu en un absolut que ha de regir la vida de tothom. L’Església catòlica voldria regir tota la moral, tota la sexualitat, tota la consciència,….. quan condemna públicament la moral laica, quan menysprea i insulta (des de la seva ignorància i hipocresia) qualsevol relació de parella que no sigui per sempre, procreadora, heterosexual i matrimonial; quan ignora el sofriment d’aquell que opta per un adéu a la vida, sense sofriment; quan diu que l’avortament és un assassinat. Perquè l’assassí actua amb premeditació però també amb menyspreu per la vida de l’altre.
La laïcitat és una altra cosa. La laïcitat no parla de la transcendència, sinó de la convivència entre diferents formes de viure la transcendència, de viure les creences, de viure l’amor o la mort. No nega sinó que afirma. Afirma que els absoluts són subjectius o intersubjectius, són vàlids per a l’ètica de la felicitat o per a l’ètica de la justícia, pel al projecte personal de vida o per a regir la vida en societat. Els absoluts emperò no poden servir per a dirigir, jutjar i condemnar la vida privada -l’ètica de la felicitat en definitiva- dels altres. Encara que alguns ho voldrien així, i ho fan així.
La transcendència és una vivència que es mou en l’àmbit d’allò personal i fins i tot íntim, encara que pugui tenir efectes en les relaciones interpersonals. La laïcitat en canvi és una con-vivència que es materialitza en l’àmbit públic. La transcendència és un camí personal, la laïcitat una necessitat col·lectiva. Hi ha ateus, agnòstics i panteistes amb sentit de transcendència, i hi ha creients materialistes que viuen en la immanència. Les creences i els creients poden ser molt intranscendents. En aquest món hi ha de tot. De vegades açò és una sort, i de vegades una mort.
—————————————————————————
