Supòs que hi ha moltes formes d’estar en silenci. Hi ha el silenci de qui vol escoltar amb delit la simfonia cinquena de Beethoven, o la del mestre que reclama l’atenció dels seus alumnes. Hi ha el silenci del bosc o de la mar, que no són ben bé silencis però que algú s’ha atrevit a dir-los així, “silencis sonors”. I deu ser cert.
Hi ha el silenci de qui atorga la raó, o de qui no té la valentia d’afirmar-se amb autoritat. També és silenci la censura. Hi ha silencis que oprimeixen. Massa silenci!!
Encara hi ha el d’aquell que vol reflexionar, o pregar sense xiuxiuejar, o llegir, o descansar. I el silenci amorós i de complicitat empàtica.
Hi ha sorolls de vida i silencis de mort. En el part el nounat esquerda el silenci. I el silenci dolç hauria d’acompanyar una mort digna.
Alguns d’aquests silencis són una virtut i d’altres són una covardia.
I encara n’hi ha més, hi ha el silenci dels místics. De la mística amb religió i de la mística sense religió. Aquest és un silenci per al recolliment personal, per a l’aïllament sensorial i sensitiu, per a la interiorització, per a la soledat espiritual. Sol ser un silenci sense inputs sonors ni visuals ni tàctils ni gustatius ni temporals -sí en canvi que de vegades hi ha inputs olfactius.
Saber estar en silenci és una virtut? Sí. Des del meu modest punt de vista sí. Saber callar i escoltar quan toca és una virtut cívica, i saber callar els sentits per escoltar –i mirar, i sentir- interiorment és una (bona) virtut vital. Callar els sentits per a sentir, quina paradoxa!!!. No és estrany idò que en algunes místiques es parli de veu o ull interior que permet escoltar (o no-escoltar) i veure (o no-veure) sense so ni llum l’essència del ser. La meva tesi d’experiències és que el silenci és una virtut vital necessària per a viure amb llibertat i harmonia. És també un goig.
I les virtuts s’han de mostrar i exaltar, i transmetre i educar.
