– “Mira que m’he fet!”, em diu amb ulls expectants.Me mostra un tatuatge (que només havia començat a cicatritzar) gravat al puny de la mà, per davall del dit pulgar, fet a base de puntejar amb el centre del compàs. No m’ho va dir ell açò darrer, però jo ja ho havia après d’alumnes d’altres anys.
– “No t’ho facis, açò”, li reclam.- “T’agrada?”, em contesta i em demana.
– “No, no vull que et punxis amb la punta d’un compàs. Et pots infectar”.
No sé perquè vaig dir “infectar”, supòs que perquè era evident que mal ja se n’havia fet, i intencionadament. En qualsevol cas, el que realment em va im-pressionar va ser la seva reacció:
– “Ets l’únic que m’ha dit que no li agradava açò que m’havia fet”.M’equivoc moltes vegades cada dia, però en aquell moment vaig sentir el goig d’haver encertat. Ell, en VR, només cercava un NO. O millor dit: cercava la tendresa d’un no. I el va trobar. La classe va seguir normal. Ell es mostrà relaxat i satisfet. I jo, sorprès.
